Àngela Zapata: "Els cants entren dins meu i m'omplen l'interior de pau"

Diumenge que ve, Àngela Zapata Dalmau (Tarragona, 1993) pujarà amb la seva motxilla a un autocar amb destí a Lió. Després de sis hores de viatge, canviarà de transport per arribar, en poc més d’una altra hora, al lloc on tants joves de tot Europa han anat a realitzar el seu particular Erasmus espiritual: la comunitat ecumènica de Taizé. Allà Àngela passarà unes setmanes, nodrint la seva ànima i prenent perspectiva, després d’haver acabat el seu màster en musicoteràpia. És la disciplina on han confluït finalment els seus estudis de cant i violí. Espiritualitat i música guien ara el seu propòsit d’ajudar les persones amb senzilles notes musicals.

–¿Com va arribar la música a la seva vida?

–El meu besavi matern, Josep Maseras Bertran, de Montblanc, va ser músic, componia sardanes. Jo ni el vaig conèixer, i ningú a casa em va vincular a la música. Però amb 4 anys ja li deia a la mare que volia tocar el violí. Quan en tenia 6 em va apuntar a l’escola municipal de música Pau Casals, del Vendrell. S’hi entrava amb 7, però em van admetre. I vaig anar sempre en un nivell superior. 

–¿Com es va iniciar en el cant?

–Vaig fer unes colònies de teatre musical que em van emocionar. Cantar em feia sentir molt feliç, m’ajudava a expressar-me.

–¿Com va canalitzar la carrera amb el cant?

–Cantava en un cor de veus blanques del Vendrell, i als 16 anys vaig anar a classes de teatre musical, a Barcelona. Pujava al tren amb tanta il·lusió... Sentia que no ho podia deixar. I em vaig inscriure a cant clàssic al Conservatori Professional del Liceu, i després vaig descobrir la musicoteràpia.

–¿Com la va descobrir?

–En uns vídeos de Youtube sobre el mètode del britànic Nordoff Robbins i, veient com la música canvia la vida de la gent, vaig sentir que m’hi volia dedicar. Els estudis al Liceu van ser el meu trampolí al màster en musicoteràpia a Isep.

–¿La música ha obrat terapèuticament en la seva vida personal?

–Sempre. Des de petita, tocant el violí i cantant i ballant, fins avui. Utilitzo la música per canalitzar emocions. M’agrada sortir al jardí i compondre cançons que expressen el meu estat emocional.

–Vostè fa música: canta, toca i compon. ¿I la música què fa per vostè?

–Els cants entren dins meu i m’omplen l’interior de pau. Per això la meva primera experiència a Taizé em va enganxar tant. Els cants en les seves oracions són mantres que es van repetint i, a poc a poc, entren dins teu i et transformen omplint-te de pau. Jo vaig dedicar la meva tesi del màster a l’estudi dels efectes positius dels cants de Taizé en un grup d’oració de Barcelona.

–¿Què la va portar a Taizé?

–En un moment de baixada, vaig tenir ganes de dedicar-me al meu creixement interior, a retrobar-me amb mi mateixa. Vaig trucar a una companya de la classe d’orquestra per preguntar-li quin era aquell lloc espiritual on ella anava cada estiu. I em va dir que l’endemà hi havia reunió per preparar un nou viatge allà. I tot va fluir.

–¿Què és l’espiritualitat per a vostè?

–L’amplificador de la meva vivència musical, i de la meva relació amb tot. M’ajuda a escollir el que em dona més pau, i a connectar des del cor, i no només des de la ment.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Com desitjaria viure la seva carrera professional com a musicoterapeuta?

–M’agradaria seguir treballant amb nens, amb o sense patologia diagnosticada, sense descartar altres àmbits com pal·liatius. En les meves pràctiques del màster he vist canvis impressionants en nens amb autisme que comencen a relacionar-se més i millor amb el seu entorn; o nens amb TDH que s'adormen a la sessió. I veig els canvis en l’expressió de la cara i en l’estat d’ànim de la meva àvia, que té demència.