Fernando Varona: "No pots passar per una paret, veure això i no llegir-ho"

La gent li demanava consell i ell els pintava un llenç amb un missatge; ara s'obre pas com a pintor de quadros d'autoajuda

2
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal

–...i com que soc un bon escolta… Sé escoltar, a això em refereixo. Doncs la gent sempre m’ha explicat els seus problemes. Sempre han vingut a mi a buscar consell.

–Ho entenc.

–Llavors, fa uns cinc anys, vaig començar a regalar-los quadros. Així va començar això.

–¿Li explicaven les seves penes i vostè els donava quadros?

–Sí. Els feia un quadro i el penjaven a casa seva. Un quadro per ajudar-los amb els seus problemes. He fet quadros per a gent amb desamor, amb problemes d’autoestima, amb problemes per conduir…

–¿Per conduir?

–Al final d’una vida laboral de 42 anys que va incloure capítols com la direcció comercial d’una fàbrica de bombons, la locució i producció de programes de ràdio i la presidència de vendes d’una empresa de bolígrafs, Fernando Varona (Barcelona, 1955) va decidir donar-se el que ell mateix denomina la «tercera oportunitat»; a la pràctica, va començar una espècie de nova vida. Ho va fer donant caràcter professional a aquest hàbit seu de regalar quadros d’autoajuda, i li ha anat tan bé que a partir d’aquest dilluns els exposa a la Galeria Fernando Pinós, a Barcelona.

–¿Ho dic bé? ¿Quadros d’autoajuda?

–Jo em defineixo a mi mateix com un pintor parafrasejador d’autoajuda. D’autoajuda hi havia de tot: llibres, cursos, teràpies, vídeos… Doncs ara també hi ha llenços.

–Ajudi’m a entendre-ho: ¿quin va ser el primer quadro que va regalar?

–El primer quadro el vaig pintar per a una de les meves filles. En aquella època ella anava a entrevistes de feina i no l’agafaven enlloc, i començava a tenir un problema d’autoestima. Llavors li vaig fer un quadro que deia: «¡Tú sí que vales, joder!».

–Així de senzill.

–No, així no. Així: «Tv sí que bales joder».

–Ah. Li anava a preguntar pel tema ortogràfic. I de passada per les grolleries.

–Miri, els escric així perquè crec que les faltes ortogràfiques criden l’atenció. I els renecs també. Ho veig com una forma de reforçar el missatge. A un amic quan et demana consell no li dius: «Fes-ho». Li dius: «¡Fes-ho d’una puta vegada, hòstia!» Però en els tendres no em surten paraulotes, això sí.

–¿Els tendres?

–Els missatges tendres, sí, els tendres, els romàntics. Com aquest.

–«Siempre kogidos de la mano, viendo una peli, paseando, komiendo…». No, és clar.

–En canvi en els de denúncia surten fàcil.

–Digui’m una cosa, ¿a la gent li serveixen els seus quadros?

–Jo crec que sí. Tu no pots passar davant d’un quadro i no llegir-lo. Més ben dit, tu no pots passar per una paret i veure una cosa així i no llegir-ho, i jo quan els he regalat sempre m’he assegurat que la gent penjaria els quadros a la seva habitació, que els llegiria cada dia. Hi ha gent, l’hi prometo, que al veure el quadro ploraven perquè se sentien identificats amb el missatge. 

–Expliqui’m, ¿havia pintat abans? ¿Era aficionat a la pintura?

–No, gens, mai.

–Òbviament hi ha una intenció estètica. Sobretot en els colors.

–Respecte als que havia pintat per regalar als amics, aquests que he fet per a l’exposició són molt més elaborats. Abans només feia servir dos colors, un per al fons i un altre per a la lletra. Em centrava sobretot en el missatge.

Notícies relacionades

–Anal Favetto. El seu nom artístic.

–Sí. Anal perquè, bé, ja ho veu, pinto com el cul. ¡I Favetto per Tintoretto, cosa que és una absurditat!