Toni Bofill: «El Nadal ens ven il·lusions que no existeixen»

Poques hores després de fer aquesta entrevista –dissabte passat– entre les parets de l’antiga fàbrica que avui acull el Terracotta Museu de la Bisbal d’Empordà, Toni Bofill (Palafrugell, 1963) volava a Bangkok, on s’havia de trobar amb Philip, un amic australià amb qui elegirà destí a l’atzar i compartirà un viatge. Aquesta vegada durant tres setmanes. Quan Bofill torni a la feina, al museu on alterna el seu temps entre la recepció i guia de visitants i la restauració de ceràmica, les festes s’hauran acabat. Ja  queda lluny el Nadal en què el tió els cagava a ell i als seus germans figures de guix i pintures per decorar.

–Les figures es trenquen, com el Nadal.

–Crec que la tradició ja està trencada. Jo he tingut parella amb fills, i per un nen o una nena fas el que sigui perquè s’ho passin bé. Però en els últims anys el Nadal és consumir coses innecessariàries, bombardeig publicitari, il·lusions que en realitat no existeixen. Jo torno de viatge i escolto sempre: «Sort que s’ha acabat».

–A més dels nens, els grans també defensen la unió familiar en Nadal.

–Jo vaig tenir sort. La meva mare estava malalta i em deia: «Ja em trobo millor. ¿Ja tens el teu visat? Ves a veure món, quan tornis ja ho celebrarem, no et preocupis». 

–¿Va disfrutar alguna vegada el Nadal?

–De nen, quan el meu pare ens feia les figures del pessebre, petits dimonis amb la seva forca en una cova i una olla amb foc sota en què posàvem personatges. Més tard les fèiem nosaltres també.

–L’argila de la zona ha donat a la ceràmica empordanesa un segell propi, ceràmica de la Bisbal. I a vostè una feina.

–Sí, i és una de les millors feines de la meva vida. M’ha permès recuperar el francès i poder posar en pràctica l’anglès durant tot l’any. Estic en contacte amb les persones i restauro peces. Jo vaig créixer envoltat de ceràmica, el meu pare feia el manteniment en una fàbrica de suro, però des de ben jove sempre havia treballat amb l’argila. Actualment té 86 anys i encara em resol alguns dubtes.

–La feina del restaurador és transparent, passa desapercebuda.

–Està poc valorada, sí. En canvi, jo quan restauro sento que per una estona soc escultor i pintor. La restauració és mig art, mig tècnica, com tot art en si.

–¿Es pot viure només de restaurar?

–Jo, abans d’entrar al Terracotta Museu, em vaig passar sis o set anys buscant una feina digna en això. Però no la vaig trobar. Per això ara poder compaginar la recepció de visitants del museu amb la restauració les estones en les quals no hi ha ningú em satisfà moltíssim. Aprofito també per fotografiar les obres i el museu per fora i per dins amb diferents llums del dia. La fotografia és una altra de les meves passions.

–¿Què és el que més disfruta explicant als visitants del museu? 

–El funcionament dels forns de flama invertida per coure les peces. Eren els que tenia la fàbrica que va ocupar abans l’espai. Hi ha un plafó on s’explica, però quan entrem dins del forn i explico com es reparteix el fum que surt per sota i és aspirat per la xemeneia per aprofitar així tota la calor els encanta, i a mi també. Ha vingut gent que va treballar amb ells i llavors soc jo qui escolta.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿La tradició ceramista promet?

–Malgrat la complexitat del moment, hi ha joves ceramistes amb base tradicional que estan renovant aquest art. Considero que la Bisbal, a partir del museu, en què tenim escola de ceràmica (www.terracotta museu.cat), podria en uns anys tornar a fer ressonar el seu nom i tradició ceramista internacionalment. La crisi ara és econòmica, energètica, ens estafen amb el preu de l’energia, però també és crisi no saber valorar l’energia de l’artista.