David del Campo: "No busco imatges dures, sinó reflectir la vida quotidiana"

David del Campo (Madrid, 1979) és professor de mecànica del vol a l’escola d’enginyeria aeroespacial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). L’estiu del 2016 va conviure amb els refugiats yazidites als camps de Diyarbakir i Batman, al kurdistan turc. Gràcies al Centre de Cooperació al Desenvolupament de la UPC, les seves imatges de la vida quotidiana d’un dels pobles més perseguits i oblidats s’exposen fins al 6 d’octubre al Campus Nord d’aquesta universitat a Barcelona.

-¿Es va equivocar de vocació?

-No crec que m’equivoqués, perquè la ciència i la docència m’agraden, però després de treure el batxillerat amb bona nota em vaig sentir pressionat per estudiar alguna cosa suposadament prestigiosa com ara enginyeria aeronàutica.

-¿Suposadament?

-Porto bastant malament l’aura de prestigi que envolta aquests estudis. 

-¿Per què?

-Si dic que soc enginyer aeronàutic la gent elogia el que té de bo i de difícil. Però jo em sento fotògraf, o més aviat documentalista, i en canvi això no provoca la mateixa reacció, quan en aquest món es fan coses meravelloses i superdifícils.

-¿Com va descobrir la fotografia?

-Mentre feia la carrera vaig veure una exposició de Cartier-Bresson i em va interessar molt la fotografia documental de carrer. El marit de la meva mare em va regalar una càmera analògica i vaig començar a fer fotos als carrers de Madrid i a formar-me en llenguatge visual.

-El 2008 va deixar Madrid i una bona feina per fer classes a Barcelona.

-Dissenyava avions a Airbus, on es guanya bastant més que a la universitat, però no em veia tota la vida davant de l’ordinador en una empresa privada. La docència em cridava molt pel tracte directe amb les persones, que és el que em mou.

-¿Com arriba al tema dels yazidites?

-Confesso que no en sabia gairebé res. Tenia un congrés de mecànica de fluids a Istanbul i volia aprofitar el viatge per ficar-me  en algun tema. Una amiga turca em va aconseguir el permís per entrar al camp de Diyarbakir, on hi havia 4.000 dones i homes yazidites.  

-Allà no hi va veure periodistes.

-No, perquè entrar als camps de refugiats turcs és difícil. Jo anava per lliure i només volia passar temps amb ells. M’interessen els projectes pausats, a llarg termini, no per la foto sinó per curiositat.

-¿Com és el poble yazidita?

-Els yazidites són kurds i conserven una  religió preislàmica senzilla i pacífica, connectada amb la natura i el sol. Sols tenen tres manaments: pensa bé, parla bé i obra bé.

-I no obstant han sigut massacrats.

-Han patit 74 genocidis, l’últim el 3 d’agost del 2014. L’Estat Islàmic va envair Sinjar i altres ciutats yazidites del nord de l’Iraq. Després d’un setge d’una setmana, només va anar a auxiliar-los la guerrilla del PKK (Partit dels Treballadors de Kurdistan) i es van dispersar en camps de refugiats gestionats per kurds. Han vist decapitacions, han segrestat les seves dones per vendre-les com a esclaves sexuals...

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-Les seves fotos no reflecteixen aquesta violència.

-No busco imatges dures, sinó reflectir la vida quotidiana d’aquesta gent, compartir les alegries i tristeses i la incertesa de no saber què serà de tu demà. La part dura la porten a dins, conviuen amb el record del genocidi i el plasmen en dibuixos i a Facebook, per això els he inclòs a l’exposició. Volia aprofundir en temes psicològics als quals un periodista que passa per allà dos dies no arriba. No sé si he sigut capaç de transmetre-ho, però l’experiència no me la treu ningú.