Marvin Soriano: «Assajava ficat a l'armari, entre els abrics»

De petit, a casa, respirava molta música. Sobretot jazz, funk i soul. El nom de Marvin Soriano (Vilassar de Mar, 1986) és l’homenatge del seu pare a un dels seus mites musicals, Marvin Gaye. Pare melòman i mare convençuda que la música és cultura, Soriano va fer estudis musicals al conservatori municipal de Premià de Mar. Els seus deures escolars xocaven amb l’estudi i els assajos amb el saxo i el piano. Quan internet va arribar a les mans d’aquest enginyer de 'soft-ware' (UPC), la música el va guiar. Un dia va descobrir Smule Sing.

 

–¿Què és Smule Sing?

–És una aplicació per cantar. No és un karaoke vulgar i comú. Et facilita moltes possibilitats de potenciar i adaptar la teva pròpia veu a diferents filtres, sonoritats. Per exemple, que soni com si estiguessis cantant al Palau Sant Jordi, igual que a Instagram pots utilitzar efectes com el capvespre. Smule Sing et dona efectes per a la veu, però encara és molt més que això.

 

–¿Què més ofereix?

–Integra al darrere una xarxa social bestial. Els aficionats podem cantar entre nosaltres a través de l’aplicació i en karaokes de bars a la nostra ciutat, on sigui. Jo vaig pensar que m’entretindria unes hores i després l’esborraria. Però em va enamorar totalment.

 

–¿Què va aportar aquesta 'app' a la seva vida?

–Jo abans de descobrir-la només cantava al cotxe, als trajectes de casa a la feina, allò que sona una cançó que t’agrada a la ràdio i la cantes. Però amb l’'app' vaig començar a cantar a tot arreu i cada dia. A més, anava descobrint gent fantàstica. Començo a sentir que cantar em surt millor del que em pensava, al mateix temps que detecto les meves carències. M’atreveixo fins i tot amb l’òpera i el 'classical crossover'.

 

–¿Què l’atrau sobretot de l’òpera?

–L’òpera em desperta emocions que cap altre gènere musical aconsegueix avivar-me. L’òpera és, emocionalment, superintensa. És més que música, és història, sentiment, s’ha d’interpretar i viure.

 

–Va decidir apuntar-se a una escola.

–Sí. L’any passat em vaig inscriure a l’Escola Carles G. Vidiella, l’escola municipal de música d’Arenys de Mar. Vaig fer una prova i vaig començar a preparar-me per cantar òpera. Sense el treball de la meva professora, Rosa Maria Campasol, tot el que m’ha passat a partir de llavors no hauria sigut possible.

 

–¿De debò que ho va portar tot en secret?

–Sí. Jo no soc especialment tímid ni introvertit, però sentia que cantar era una cosa molt íntima meva, i no volia contaminar-ho, ni amb opinions ni amb exigències.

 

–¿I com assajava sense que el sentissin?

–Aprofitava quan la meva mare sortia. Però com que les parets són de paper i tot se sent, i l’òpera no és un gènere precisament per cantar silenciat o suau, els veïns picaven a la paret perquè em sentien. Així que vaig obrir l’armari i, enmig dels abrics, com podia, perquè a més jo no soc petit, cantava. No volia que els veïns l’hi expliquessin a la mare. Ja era estiu i, tot i la calor que feia, jo entremig dels abrics. Sé que és ridícul i còmic, però no em fa vergonya dir-ho.

 

–Perquè després va triomfar amb el personatge del general Putifar a la sarsuela 'La corte de Faraón'. ¿Com ho va anunciar?

–Vaig avisar amb temps la mare i els amics perquè es reservessin la tarda del 16 de juliol, que era diumenge. No en sabien res i, quan em van veure a l’escenari cantant, van al·lucinar. A la meva mare li va fer una il·lusió bestial. N'estava molt orgullosa.

 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I ara què?

–He fet tres concerts i tinc algunes proves previstes. Podria anar a programes de tele per a talents, però sé que podria espatllar-ho tot. Això m’il·lusiona, però m’espanta. I jo soc feliç amb la meva feina.