Nazario Yuste: "Ajudar el proïsme et fa sentir les mans plenes"

Nazario Yuste Grondona (Madrid, 1958) és un dels cirurgians plàstics més prestigiosos de Madrid, encara que la majoria dels seus il·lustres pacients desconeixen la seva altra ocupació: des de fa quatre anys, lidera Acció Directa, «més que una oenagé, un grup de persones amb ganes d’ajudar» que es fan càrrec de famílies en risc d’exclusió social i gent que malviu al carrer. Ara s’ha proposat exportar el seu projecte: ahir a la nit va volar amb mitja dotzena de voluntaris rumb a la frontera entre la República Dominicana i Haití i allà passarà les pròximes tres setmanes buscant carències per atendre. Hi ha altres agostos.

-Curiós el seu cas: el seu ofici depèn de l’exterior de les persones, però en les seves estones lliures s’ocupa en una cosa relacionada amb l’interior.

-Convé no confondre’s: s’associa la cirurgia plàstica al que és frívol, però el ventall de pacients és ampli i variat. No negaré que hi ha qui s’opera per motius prescindibles, però la majoria entra al quiròfan perquè se sent malament al mirar-se al mirall i necessita millorar. 

-¿Hi ha alguna connexió entre la seva feina i la seva vocació solidària?

-No hi ha res com fer tornar l’autoestima a una persona que pateix un complex i que després d’operar-se surt al carrer trepitjant fort. Això també és ajudar. El millor regal que he rebut en la meva vida me’l va fer un pacient molt humil a qui vaig reconstruir la cara després de patir una cremada. Em va donar un paperet on havia escrit: gràcies per tot el que ha fet per mi.

-Així podria haver seguit sent la resta de la seva vida. ¿Com va sorgir la crida de fer alguna cosa més per la gent?

-Ha usat l’expressió encertada, crida, perquè en el meu cas va ser així. Soc catòlic i penso que tot el que la vida et dona, ho has de compartir. Com més et doni, més has de repartir. Jo he rebut molt, així que em sento amb l’obligació d’aportar en la mateixa proporció. No soc especialment sociable, soc més aviat tímid, però sé que soc capaç de convèncer la gent per baixar al carrer i fer coses pels altres. 

-I va descobrir que aquesta era la seva missió.

-Vaig parlar amb la meva parròquia, em vaig posar en contacte amb Càritas i em vaig assabentar del funcionament del Banc d’Aliments. Amb aquesta informació, vaig començar a organitzar festes a casa en què demanava als convidats que portessin quilos de menjar. Amb el meu grup de voluntaris, per parelles, vam començar a repartir els aliments entre una sèrie de famílies que ens va oferir Càritas. Més enllà del menjar, el nostre pla consisteix a fer-nos càrrec de la seva situació: ajudar-los a fer un currículum, buscar-los feina, trobar solució als seus problemes reals. D’aquí ve el nom: Acció Directa.

-¿Què va trobar al carrer?

-De tot: des de persones amb necessitats severes que s’esforçaven per sortir de la seva situació amb el suport que els oferíem a altres que havien renunciat a millorar i preferien viure a costa de les ajudes públiques abans que acceptar una oferta laboral. Això em va sorprendre molt, així que vaig decidir buscar les necessitats allà on realment n’hi hagués, en llocs com la localitat de Pedernales, a la frontera entre la República Dominicana i Haití. I cap allà anem.

-¿Sap què hi trobarà?

-En tinc una idea pel pare Julián, que hi ha anat sis vegades i ens fa de guia, però la realitat la descobriré amb els meus propis ulls. Hi portem menjar, diners i material per fer operacions quirúrgiques, però hi vaig amb la idea de conèixer les necessitats sobre el terreny i tornar-hi més endavant amb solucions reals per a aquests problemes.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

-M’imagino que molta gent del seu entorn li deu haver preguntat: ¿quina necessitat té de posar-se en aquests embolics a aquestes altures de la seva vida?

-Aquesta vida que vostè diu m’ha donat molt, però durant molts anys m’he mirat les mans i les he sentit buides. He descobert que ajudar el proïsme em fa que les senti plenes. Per fer aquest pas no hi ha edat.