«Soc home de la terra i els valors familiars»

Els enciams de la foto gairebé s’havien perdut: l’enciam del sucre i la llengua de bou. Lluís Fisas Ollé (Molins de Rei, 1978) és la quarta generació d’agricultors a la finca de Can Fisas, que va inaugurar el besavi Pere.

¿Planta vegetals en vies d’extinció?

Hem recuperat varietats antigues i autòctones gràcies al banc de llavors de Les Refardes; altres les intercanvio amb pagesos. Són verdures i hortalisses que la revolució verda dels anys 60 havia arraconat.

¿Per la producció a gran escala?

Exacte. Per abaratir costos, es va apostar pels híbrids productius, per posar-hi adobs químics i herbicides a manta perquè les plantes creixessin. Una cadena insostenible.

Així  els tomàquets tenen gust de serradures.

I per això els trobem durant tot l’any. I per això molts pagesos d’aquí, amb petites explotacions, han hagut de plegar. I per això en ple estiu a vegades hem d’importar tomàquets d’Holanda.

Un despropòsit. ¿Quan es va passar vostè al cultiu agroecològic?

El 2004, quan va morir el meu avi. Vaig canviar del tot aquestes tres hectàrees i mitja. 

¿Què va implicar el canvi?

Abonem amb fems natural, cultivem  a l’aire lliure, no sobreexplotem la terra, seguim el ritme de les estacions i no hi posem productes químics de síntesi… Fixi’s en aquests marges d’allà, ¿els veu?

Sí. ¿Què tenen d’especial?

Allà hi tenim plantes aromàtiques camamilla, calèndula que atrauen fauna útil, la que es menja les plagues. 

¿Ens venen la moto amb el producte ecològic?

Algú potser sí. De la mateixa manera que hi ha pagesos que no tenen el segell ecològic i confio plenament en ells.

¿És difícil el combat?

Ens salvem perquè tenim una parada al mercat de la Concepció, a Barcelona, i no passem per intermediaris. Però els començaments van ser molt difícils.

¿Per què? Expliqui-ho, per favor.

Imagini’s un camp sencer ple d’enciams minats de pugó i haver de passar-hi el tractor per sobre perquè són invendibles. I res, et dius que no ha sortit bé i torna a començar. Fins que la terra es reequilibra. Per podre-ne aprendre, vaig fer cursos amb l’Associació de Defensa Vegetal del Llobregat… Vaig estar a punt de tirar la tovallola. 

M’ho figuro.

M’he fet un tip de treballar des dels 14 anys. 

La vida al camp...

La temporada més dura va ser quan una malaltia de la meva mare va coincidir amb la crisi econòmica i vam tenir un cataclisme. Vam estar a punt de perdre-ho tot.

 

Ja va passar, per fortuna. ¿Què sent quan s’aixeca i contempla aquests camps?

Miri, penso que el meu avi estaria orgullós de mi. Jo no he tingut pare, ¿sap? La meva mare em va tenir soltera, amb 17 anys.  La meva infància i la meva adolescència van ser diferents, però crec que vaig saber rebre el llegat que els meus avis i besavis em van transmetre. Soc un home d’estimar la terra i de valors familiars.

No és mala herència.

El meu avi deia que qui sembra recull; això es pot aplicar a tots els àmbits de la vida.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

        Se’l nota satisfet amb el que fa.

De molt petit ja ajudava a col·locar la fruita en caixes, amb paper blanc de seda, per vendre-la al Born. Quan el meu avi venia a podar, jo em feia un arc i unes fletxes i anava amunt i avall per aquí. Després, en l’adolescència, protestava una mica, perquè la feina al camp és dura; però sí, aquesta és la vida que vull fer.