"Si la dopamina baixa de cop, em puc quedar clavat enmig d'un pas de vianants"

'Pàrkinson, ¿i ara què?' És la qüestió que aterra en la vida de les persones amb la confirmació d’un diagnòstic com el de la malaltia d’Artur Amich (Barcelona, 1966). La pregunta, en aquest nou punt de partida vital titula, a més, el llibre que recull vivències i reflexions d’aquest auditor de comptes a qui, el gener del 2014, als 47 anys, van diagnosticar Parkinson. Tot l’afany, fervor, responsabilitat i tenacitat que havia posat en la seva carrera professional fan diana ara en cada incògnita de la seva vida com a pacient. El que ha après ho comparteix en un blog i al llibre.

–Va agafar la baixa i es va posar a treballar, molt.

–Sí, jo no puc estar sense fer res. I, de fet, no em resulta gens fàcil dedicar-me a mi mateix, per això la meva malaltia va començar a tenir sentit quan vaig compartir el que he anat descobrint, des de la manera de procedir dels metges al donar-te el diagnòstic i tots els dubtes que et sorgeixen, fins a indagar sobre els avanços de la investigació i el paper tan important que hi tenen les associacions de malalts de Parkinson, passant per les etapes d’evolució de la malaltia.

–El seu llibre, 'Párkinson, ¿y ahora qué?' (Ed. Gent i Terra) ¿relata o també aconsella?

–Hi ha molts consells al llibre, sense voler ser ni mètode ni guia. No és un llibre mèdic, ni pretén prescriure, però sobre la base del que jo he anat i vaig vivint, perquè segueixo escrivint el meu blog [el llibre recopila continguts que Amich va deixar a www.

conviviendoconelparkinson.com] i comparteixo informació amb qui ho tingui o no.

–¿Metges també?

–Sí, això és molt important. Els metges han de saber entrar en les malalties, no només investigant al laboratori, sinó també a través de la mirada del pacient, de la seva vivència com a malalts i protagonistes en aquesta malaltia. Els símptomes, tant com la manera de viure el Parkinson, com ens afecta emocionalment, també s’han de tenir en compte a l’hora de facilitar un bon manual d’instruccions a qui en sigui diagnosticat.

–¿Vostè va tenir aquest manual?

–No, i considero que en el moment del diagnòstic, una cosa que et canvia la vida per sempre, el 'pack' d’informació hauria de ser més extens. Però em faig a la idea que hi ha pocs neuròlegs per a tants pacients, no hi ha temps per a la verdadera comunicació entre metge i pacient.

–Demà, precisament, en parlarà davant de professionals de la salut, a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic.

–Sí, des de l’Hospital Universitari del Clínic, igual que des de l’Associació Catalana per al Parkinson (www.catparkinson.org), m’estan recolzant a l’hora de difondre el llibre. I dimarts que ve, 25, també el donarem a  conèixer al Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya, un acte obert a tothom (www.auditorscensors.com).

–El seu llibre pot ser un referent per a altres pacients i aportar llum, també, a la comunitat mèdica. ¿D’on rep llum sobre la malaltia de Parkinson, vostè?

–Sobretot, observant-me, i tot allò que em passa segons el que faci cada dia, segons la meva dieta, exercici, estrès... La clau és organitzar el que he de fer en funció del que sé que em pot passar. Si la dopamina [un neurotransmissor del sistema nerviós] baixa de cop, em puc quedar clavat en un pas de vianants o a la caixa del supermercat, i provocar una cua per la meva lentitud al pagar. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Indaga què es fa en altres països? 

–Sí, la fundació de Michael J. Fox (www.michaeljfox.org) és un gran referent mundial. Aporta moltíssims diners a la investigació, que és l’esperança. A mi m’agradaria fer alguna cosa potent, voldria deixar un gran llegat social, el màxim que pugui. De moment, he donat el meu cervell i teixits nerviosos a la ciència.