25 febr 2020

Anar al contingut

"Només puc pagar habitacions"

Humberto Torcal descriu com en una oferta d'una habitació en un bon pis s'hi poden apuntar fins a 100 persones en 15 minuts

Inma Santos

"Només puc pagar habitacions"

ALBERT BERTRAN

Humberto Torcal, creatiu publicitari, de 27 anys, va arribar a Barcelona fa quatre anys. Des d’aleshores, ha passat per quatre pisos diferents, i sempre en habitacions de lloguer. «Quan vaig arribar a aquesta ciutat em vaig adonar que, sense un bon salari, un no es pot permetre llogar un pis tot sol», afirma. Ni tan sols un estudi petit, que proporcionalment encara pot resultar més car («d’una sola habitació de 10 metres quadrats, 500 euros, i en quines condicions»). Per això, l’Humberto, va optar per mantenir la fórmula que coneix més bé des que es va independitzar als 18 anys: compartir pis.

Des de l’agost passat, viu en una habitació llogada en un pis de tres habitacions a Gràcia, a prop d’on treballa, i per 300 euros al mes. «És una mica car, però la relació qualitat-preu em va semblar bona, la zona també, i vaig veure que podia congeniar bé amb els meus dos companys de pis», diu. L’aposta li ha sortit bé («la meva habitació és gran»), però no sempre és així. Buscar habitació no és fàcil, i aquest cop li ha costat més que altres vegades. 

Humberto Torcal

CreatiU publicitari. 27 anys

Per immobiliària demanen dos

mesos de fiança més la primera mensualitat, més que el meu sou.

Per començar s’ha de lluitar contra la guerra de preus a l’alça. «A Barcelona, molta gent compra pisos que després lloga per dies: només el que guanyen amb els caps de setmana és més rendible que tenir-hi tres persones tot l’any», argumenta. No és només el preu. L’Humberto recorda que la primera habitació que va veure a Barcelona era «un zulo amb un llit individual, sense finestra pel mateix que pago ara». No és una anècdota puntual, «amb els anys he après a desconfiar de tot», sosté, i a distingir una oportunitat d’un «engany» entre els anuncis immobiliaris. «Si el preu és molt baix i la zona bona, sospita. I fins que no hagis vist el pis res d’entregar diners», recomana.

El millor, explica, són les ofertes que arriben a través de coneguts, però cada vegada són menys freqüents, així que convé armar-se de paciència per bussejar per internet. ¿El seu mètode? Buscar només ofertes de particulars i si només demanen la primera mensualitat més una de fiança. «Per immobiliària demanen fins a dos mesos de fiança més la primera mensualitat i la minuta del comercial –adverteix–. Total, fins a 1.200 euros. El meu sou, segons el mes».

‘Operación Triunfo’

Després de l’elecció, arriben els processos de selecció, semblant als càstings d’Operación Triunfo. «A una oferta s’hi poden arribar a apuntar fins a 100 persones en 15 minuts. Qui lloga en fa una selecció i n’escull 20, i s’hi entrevista fins que trobar l’escollit», resumeix. Sembla un acudit, però no ho és.  «Dies abans de trobar el pis on visc ara, vaig ser un dels dos finalistes per a una habitació també per 300 euros al mes. Com que no es decidien, ho van fer a sorts i li va tocar a l’altre». A la que viu ara va tenir més sort: «Al noi que va posar l’anunci li faltaven 12 persones per entrevistar, però va decidir que me la llogava a mi», afirma.

Cada canvi d’habitació, i ja en són quatre, li ha costat més. Així que de moment, res de voler temptar la sort.