La bombolla ja és aquí

Menys savi del que se'l suposa, el refranyer popular assegura que dels escarmentats en surten els avisats. Doncs ves per on no és cert. El refranyer s'equivoca. Almenys en el convuls sector de la vivenda. Vuit anys després de la més formidable crisi econòmica moderna viscuda en aquest país i impulsada per l'espetec d'una bombolla immobiliària (fins llavors el terme bombolla només s'utiitzava en anuncis nadalencs de cava), novament, quan s'han reanimat els macroindicadors econòmics, hem caigut en els vells vicis que van afavorir aquell tsunami immobiliari que va castigar tota una economia aixecada sobre totxo i especulació.

Aquesta vegada el motor de les grans turbulències és la trepidant escalada del preu dels lloguers de pis, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana, i per extensió a les grans capitals espanyoles. És cert que no han faltat les veus d'avís que ve el llop immobiliari, però ara ja són tardanes: el llop ja és aquí, vivint entre nosaltres, afavorint els abusos i afligint els que busquen un aixopluc a preu assequible amb els seus humils salaris. Des de ja fa un any són desenes les cartes de lectors d'aquest diari que serveixen de cruel mirall de la bombolla del lloguer. Testimonis indignats, a vegades fins i tot dramàtics, que exposen les peripècies viscudes per trobar el que, en definitiva, no deixa de ser un dret: una vivenda digna a un preu digne.

DRET I PRIVILEGI // «Intentar viure en un pis de lloguer és una aventura en un mercat on la demanda augmenta cada dia més i l'oferta disminueix», comenta Alaia Hernández, relacions públiques de Sant Cugat, per a qui la vivenda «acaba sent més un privilegi que un dret», i conclou que «una societat que no cobreix les necessitats primàries no és una societat en evolució, sinó de supervivència».

Sobreviure torna a ser un desgraciat terme de moda. I també indignació, molta indignació, destil·len les missives. «A la zona de Sant Martí s'han tornat bojos, demanen des de 1.200 euros per 45 metres... I ara, ¿què fem si no podem accedir a la vivenda en propietat i tampoc a la de lloguer?», es pregunta Mar de Miguel, de Barcelona, capital epicentre del nou sisme. «No pot ser que un lloguer a Sants o a l'Eixample de menys de 50 metres i sense mobles costi gairebé el mateix que el salari d'un treballador mileurista o una prestació d'atur», es lamenta l'administratiu David Morral. El fenomen arriba a cotes insuportables en districtes com Gràcia, la Barceloneta o barris com el Raval o la Ribera, pressionats pel furor turístic i especulatiu.

Són els pisos turístics. L'altra voraç plaga que avança sense fre. Fernando Prieto, mestre de casa i barceloní, veu en la vivenda turística «un invasor que destrueix la quotidianitat de la gent del lloc i corromp el teixit veïnal i comercial. Els barris perden la seva identitat i els veïns es converteixen en simples figurants. Un pis turístic és una llar menys». I la funcionària Eva Arroyo remata: «Hi ha anuncis de pisos a Gràcia de 60 metres a 2.300 euros al mes o de 70 a 3.200 d'euros».

DE MODA // I fins i tot apareixen modes que volen vestir un abús manifest. «Hi ha arrendadors -explica la infermera Regina Ortega, de Sant Adrià- que arreglen un local que tenien oblidat de 15 metres quadrats i el volen llogar per 600 euros encara que no vegis la llum del dia, tinguis una persiana com a porta de casa i no puguis moure't a l'interior del teu superpiset de moda».

El malson encara és més gran per als que, un cop esgotades les possibilitats de comprar i de llogar, han de baixar a l'esglaó de sota: arrendar una habitació i, sol o amb la família, compartir bany, menjador... i intimitat amb altres persones. També aquí ha arribat la serp de l'ambició desmesurada. Xavier Escolà, professor de Barcelona, vivia fins fa poc en una habitació que li van deixar per fer-li un favor: «Ofereixen habitacions a un preu de 400 i 450 euros al mes, individuals, interiors i sense un armari... ». I des de Sant Andreu de la Barca, Lorena Novoa, administrativa, explica el final d'una il·lusió. «Al principi, qualsevol cofurna era ideal: que la cuina és americana i la separa del bany una cortina, genial. Que el balcó és una barana rovellada on fa por sortir, cap problema... Però a mesura que el preu puja, la teva il·lusió baixa...». Al final, la Lorena, de 34 anys, va prendre una decisió radical: «Me'n vaig anar a Ikea, em vaig comprar un matalàs nou i un joc de llençols per a casa meva, la dels meus pares. Crec que seguiré un temps amb el papa i la mama. Quin remei».

Notícies relacionades

Les administracions catalanes estudien com limitar els preus del lloguer

¿Quant viuen els gats?

El clam per la necessitat de fomentar la vivenda social amb lloguers assequibles als salaris reals és absolut. Com el d'aprofitar tanta vivenda buida en mans privades i, sobretot, a les d'entitats bancàries que van ser rescatades amb diners de tots. «La vivenda és un bé de primera necessitat -explica Enric Casanovas, desocupat de Mataró- i resulta immoral que vinguin inversors a comprar i a encarir els preus o capitalistes que busquin els diners fàcils».

Sí, resulta que hem tornat a ensopegar una altra vegada amb el mateix totxo.