«A casa em van inculcar el deure d'estimar el proïsme»

Falta sang. L’aturada nadalenca ha reduït les donacions un 25% i, per això, el Banc de Sang i Teixits ha organitzat una marató: fins divendres, els grans hospitals catalans obriran les seves portes als voluntaris. Josep Maria Callís Portavella (la Garriga, 1918) ja no ho pot fer als 98 anys, però li sobren ànims per abanderar la causa.

–¿Quan va ser la primera vegada?

–Durant la guerra, a la batalla de l’Ebre, estava com a soldat a la divisió de Sanitat i em tocava recollir els ferits i traslladar-los als hospitals de Gandesa i Batea. Hi vaig anar amb les Quintes del Biberó [les lleves republicanes de 1938 i 1939]… En vaig donar moltes vegades, però aquestes no les vaig comptar.

–¿Com es feia al front?

–Tot funcionava de forma molt desordenada; a vegades usàvem la xeringa d’un per a un altre, i la sang la transportaven en uns pots de vidre. A Gandesa me’n xuclaven tanta que em deixaven atontat; arribaven a treure-me’n fins a dues vegades en un mes. 

–L’Ebre devia ser una carnisseria.

–Ui, filla… Una vegada, mentre estava recollint un noi ferit, van llançar una granada i em van fer aquesta marca. Miri [s’assenyala una cicatriu al pòmul]. El xicot va morir; era de Mollet, pobre. Després, les forces de Franco van travessar el riu.

–¿Com va sortir de la ratera?

–Tots ens vam escapar com vam poder. Vam trigar sis nits a tornar a Barcelona caminant. Durant el dia, els pagesos ens deixaven amagar als seus pallers. 

–Però Franco va arribar a Barcelona.

–Al cap de pocs mesos, van tornar a portar-me a la caixa de reclutes. ¡I tres anys més de soldadet! A Burgos, a Sanitat també. Allà també vaig donar molta sang.

–¡Vostè és un pioner!

–Bé, vaig començar llavors i no vaig deixar de fer-ho fins als 65 anys, el límit d’edat. També vaig ajudar el doctor Àngel Lluch, de l’Hospital de Sant Pau, a posar en marxa una associació de donants voluntaris, i el 1976 vam aconseguir que Correus emetés un segell per promoure la donació.

–¿Quanta sang deu haver donat?

–Registrades, 132 vegades, que suposa 66 litres. En solia donar un cop cada quatre mesos… ¿Vol que n’hi expliqui una de bona?

–¡És clar!

–Ja fa bastants anys, encara amb Franco, el telèfon va sonar a casa a les dues del matí. Em trucaven de Sant Pau: estaven operant a vida o mort un individu que acabava de portar-los la policia. Així que em vaig vestir de seguida i vaig agafar un taxi.

–¿La poli?

–A l’entrada, una dona plorava amargament i em va agrair moltíssim el gest. Una vegada al quiròfan, vaig veure que el noi estava obert en canal. Vaig preguntar i em van dir que ja li havien tret dues bales, que havia sigut una batussa per drogues. Vaig estar tres quarts d’hora amb la transfusió.

–Quina nit.

–Doncs ara veurà: al cap de cinc anys, em va trucar el noi. No sé com diables se les va enginyar per aconseguir el meu número, però la qüestió és que necessitava explicar-me que havia deixat les drogues i que s’havia fet donant de sang.

–¿Per què ho fa vostè?

–Donar sang és un acte d’absoluta generositat i crec que un hàbit de salut. A la meva família tots ho són, fills, nets.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

–Ja.

–Abans patíem més pels altres. Miri, a mi a casa em van inculcar des de ben petit el deure d’estimar el proïsme i això és el que he procurat fer. Fins quan vaig poder, vaig col·laborar amb les missioneres de la Caritat, les Tereses de Calcuta.