La maledicció de les Glòries

La plaça de les Glòries sempre va estar cridada a ser un indret important. Un espai de confluència i d'intercanvi. Va ser Ildefons Cerdà, el pare de l'Eixample, qui ja la va pensar així en el seu famós pla del 1859. Ell volia que fos el «centre de la Barcelona racional». Però els anys passen, les ciutats creixen, les idees evolucionen i el poder de decisió canvia de mans. Més de 150 anys i tres reformes després i amb la ciutat creixent imparable al seu voltant, les Glòries encara espera per convertir-se en aquell indret meravellós.

Aquests dies la plaça diu adéu a les alzines del parc central -tancat des de fa anys- i veu com neixen carrers provisionals als peus del nus viari per desviar el trànsit. El tambor, inaugurat el 1992, està a punt de morir. Hi ha qui passeja per la zona i el retrata, ja esquelètic. L'enderroc començarà d'aquí uns dies. I es tornen a veure els cartells grocs d'obres i a sentir-se les veus dels veïns que es queixen que per allà no hi ha qui hi passi. Una cantarella que també fa 150 anys que dura. El que s'hi cou és que s'aplana el camí, literalment, per donar pas a un gran parc urbà, en la que serà la quarta reforma de la plaça. Però ¿per què no han funcionat les altres tres?

«Estem acostumats a veure Barcelona com una ciutat molt acabada. Per això aquest forat que hi ha a les Glòries sorprèn els joves, que es pregunten com pot ser que en una ciutat com la nostra hi hagi un espai així», explica Manuel Rui-sánchez, arquitecte i membre del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC). «Però Barcelona no sempre ha sigut així. Fins no fa tant, el nord-est de la ciutat era una zona industrial, perifèrica», afegeix.

A començament del segle XX, les Glòries no mereixia ni tan sols el nom de plaça. Era un descampat a l'extraradi amb vies de tren a cel obert. La premsa de l'època esmentava els perillosos passos a nivell, la falta de transport públic i de sanejament i la presència de prostitutes i personatges «foscos».

La primera reforma de les Glòries va arribar en la dècada dels 50 del segle XX, moment en què la població de la zona augmentava. La intenció era fer un anell viari similar al que ara té la plaça, però la cosa es va quedar a mitges i es va limitar a mig anell en un descampat. Malgrat el fet que José María de Porcioles, alcalde de l'època, deia que la plaça es convertiria en una de les més importants, urbanísticament parlant, la sensació de lloc sense acabar hi va seguir present després del primer canvi. «No he vist mai les Glòries com una plaça. De petit era la plaça de la por. Por d'anar al metro, por d'anar al cercle de ciment que hi havia a sota de la rampa, por de les baralles, dels robatoris», comenta Francesc Egea, agent de duanes de 56 anys. Ell és un dels ciutadans que han compartit amb EL PERIÓDICO els seus records i les seves fotos de la zona. «A les vuit del matí, quan anava a la feina, la zona tenia l'aspecte d'un desert deixat i brut. De glòria, cap», assegura Jaume Comellas, químic jubilat de 77 anys. Era a finals dels anys 60.

UNA CRUÏLLA DECISIVA  Ja en aquella època s'apuntava un dels factors que, segons assenyalen historiadors i arquitectes, han hipotecat l'èxit de les reformes successives: s'hi creuen les grans infraestructures estratègiques de la ciutat cap al nord, la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal, més el tren, el metro i el tramvia. «Els transports allà sempre han sigut un tema mal resolt. Era molt difícil organitzar aquest nus de comunicacions», explica Jordi Morell, historiador i membre del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa. «El pla de Cerdà va quedar tallat aquí per les vies, per l'embull de comunicacions», afegeix. «Aquí hi ha un punt de ruptura a l'Eixample

de Cerdà i els arquitectes sempre hem pensat com salvar-lo», confirma José Antonio Acebillo, l'arquitecte pare de l'actual plaça. A més a més d'ordenar el trànsit, amb el temps s'han hagut d'atendre les necessitats d'espai urbà de la població, cada vegada més abundant. El forat de les Glòries cada vegada és menys perifèric i més central, i més des que es va obrir la Diagonal fins al Fòrum. Com recorda Acebillo, «la ciutat està molt viva i canvia, i aquesta zona de manera especial».

En la segona reforma, la dels anys 70, el trànsit circulava per un escalèxtric amb dues vies elevades i, al costat, hi havia un jardí amb un llac que va ser molt ben rebut pels veïns. «Al Poblenou érem orfes de parc», explica Roger

Llorca, funcionari de 42 anys, que compara el pont de vianants vermell de l'època «amb el pont de San Francisco, però en petit i per a les persones». Aquest parc, malgrat que estava just al costat del trànsit rodat, es recorda amb afecte.

A l'abric de l'impuls olímpic del 1992, es va desmuntar l'escalèxtric, es va acabar de soterrar el tren i també es va acabar amb el jardí. La tercera reforma, amb Acebillo al capdavant, va situar l'actual tambor a la plaça. Les necessitats de verd per als ciutadans van intentar satisfer-se amb el parc dins de l'anell i, poc després, amb el Bosquet dels Encants, vora el Teatre Nacional de Catalunya, però la idea no va acabar de funcionar i la zona, per tercera vegada, va seguir sent inhòspita als ulls de tothom.

El 2003, els responsables municipals van donar la raó a les veus crítiques i van admetre que la plaça necessitava un canvi. S'iniciava la recerca d'una altra solució.

PLA BO PER A BARCELONA  «Reforma darrere reforma s'ha venut que els canvis eren bons per a Barcelona, però ¿algú ha pensat mai en el bé del barri?», es pregunta Laura Roig, veïna del Poblenou, mestressa de casa de 53 anys. Els experts coincideixen que respondre correctament a aquesta pregunta -repetida amb insistència pels veïns-permetrà encertar-la d'una vegada per sempre. Tractar les Glòries com un lloc central clau en el desenvolupament futur de Barcelona però, al mateix temps, entendre que és un indret que els ciutadans s'han de fer seu.

«Em sembla que s'ha anat de mal en pitjor, com si una maledicció recaigués sobre la plaça», diu Ángel Antonio Morán, un professor de 63 anys. Acebillo riu quan se li parla de maledicció. «Jo diria més aviat que treballar a les Glòries sempre ha sigut difícil perquè sobre aquest punt hi recauen moltes responsabilitats. Cosa que no està malament». «Sí, a vegades se'n diu plaça maleïda, perquè fa molt que s'està buscant l'equilibri en aquest espai», reconeix Jordi Morell, historiador. «I els canvis de govern i els interessos polítics també hi han influït. A vegades es busca marcar territori manant en les reformes», diu Morell.

Notícies relacionades

Cruïlla de vides

Naturalesa integral repoblarà la nova plaça de les Glòries

Els responsables de Canòpia Urbana, projecte firmat per la UTE Agence Ter & Ana Coello de Llobet, que va guanyar fa uns dies el concurs d'idees per a la zona, tenen ara a les seves mans posar fi a la malastrugança de les Glòries. Si tot va bé, la seva idea serà una realitat el 2018.

Sembla que hi ha motius per a l'optimisme, encara que la història recomana prudència. «A les Glòries li està passant el que naturalment li tocava», explica Ruisánchez, del COAC. «S'ha desenvolupat tot el teixit de l'Eixample al seu voltant, i en canvi al punt de màxima singularitat, la plaça en si mateixa, li costa molt més trobar l'energia per transformar-se. És natural que la plaça culmini ara, després que s'hagin portat a terme altres processos més senzills al seu voltant», explica. De moment, les Glòries està en obres. Una altra vegada.