Cruïlla de vides

Hi ha una ciutat, dibuixada en paper, feta de tinta, paral·leles, quadrats, circumferències i triangles rectangles. Existeix una altra ciutat, també Barcelona, feta de pols, mal de peus, vagons de tren i parades al mercat. I hi ha una tercera ciutat, la de la melancolia, els records, l'eterna joventut, la mirada infantil. Això mateix s'aplica a les Glòries, cruïlla de camins de Barcelona i, per tant, cruïlla de vides de barcelonins. La seva atrafegada història urbanística també és la dels seus veïns.

Terra de trens i nens. Aquestes són les Glòries que habiten en els records de Joan Arnau, economista jubilat de 77 anys que fins al 1963 va viure a Independència amb Consell de Cent amb els seus pares i la seva germana, Maria, sis anys més petita. «Passàvem moltes hores al carrer jugant als escocells dels arbres, als patacons i a agafar sargantanes». Les Glòries de la seva memòria no són cap jardí: «Era un absolut descampat per on passaven tres línies de ferrocarril que segmentaven la plaça i n'impedien qualsevol urbanització».

A diferència de molts altres veïns, el Joan mai va ser un assidu dels Encants, tot i que eren part de l'essència del seu barri. Observant el solar ara buit, a un costat i a l'altre de Dos de Maig, recorda les parades, les subhastes a les set del matí, «el bar on els venedors anaven a dinar al final de la Meridiana». Al costat, afegeix, hi havia «un magatzem on venien patates, Barluenga. Al davant, uns tallers i una fàbrica de gel: tot el barri hi anava a comprar-ne una barra a pesseta».

El Joan parla d'una plaça amb muntanyes de runa i matolls que servien de pasturatge. «Un any, a la mare li va tocar un be en una rifa de Pasqua al mercat del Clot. Cada tarda jo el portava a pasturar a la plaça». El be va acabar sobre una graella a les Planes. «Era el temps de la xocolata de garrofa, el pa negre, poca carn i moltes arengades i sardines en llauna».

Pas a nivell

Als anys 40 i 50, la plaça tenia una forma irregular i la carretera de Ribes, que enllaçava amb l'actual carrer del Clot, era l'única via d'entrada i sortida a la ciutat per al trànsit rodat. «La carretera quedava tallada per dos passos a nivell, un abans del revolt de les vies cap a la Diagonal, on s'interrompia la circulació a vegades més de mitja hora perquè la màquina del tren, de vapor, no tenia força per estirar dels vagons. Se sentia xuf, xuf, xuf», explica Josep Rosell. El 1946, quan tenia 5 anys i el seu germà Pere, 2, els seus pares es van fer càrrec d'una vaqueria al carrer de Castillejos, 198, on van arribar a tenir 20 vaques, fins que van tancar el 1973. Al final del carrer, gairebé a la Diagonal, hi havia un pont. «Allà esperàvem el tren i deixàvem que el fum ens tapés. Arribàvem a casa fent una pudor... i la mare ens renyava», recorda. Amb raó; les vies eren un perill. «Amb 9 anys feia el repartiment de llet i travessava les vies a peu fins a la carretera de Ribes. Sovint hi trobava algun cadàver».

Llavors, el 1949, Pilar Cervera (83 anys) va començar a freqüentar el barri en passejades de nòvios amb qui seria el seu marit. «Feia un any que havien començat a soterrar les vies a la Meridiana i van allargar el Transversal, l'actual L-1 del metro, des de Marina fins a Fabra i Puig», recorda. El 1952, la Pilar es va instal·lar al carrer del Clot amb la seva filla Maria Rosa, de 13 mesos. Després van néixer l'Àngel (1953) i el Roger (1968). La Pilar ha estat testimoni de totes les remodelacions, i la seva conclusió és que la plaça ha anat millorant, però sempre amb un preu a pagar. «Abans de la primera reforma, la zona de Cartagena fins a la Diagonal era plena de barraques», explica el Josep. El 1952, amb motiu del Congrés Eucarístic i la visita de Franco, ja en van traslladar algunes. A començaments dels anys 60, van destruir les que quedaven i Consell de Cent es va obrir al trànsit fins a la Meridiana. «Es va acabar la tranquil·litat», es lamenta Joan.

Pensant en el trànsit

Amb els anys, uns van guanyar soroll i d'altres van perdre activitat. «El carrer del Clot era viu, era un eix vital fins que es va desviar el trànsit per la Meridiana. Va començar el nostre aïllament», lamenta la Pilar, que recorda quan el tren s'aturava al Clot, i la gent venia des de Montcada al mercat i les treballadores de la indústria sanitària sortien a esmorzar i a fer la compra, que recollien al final del dia. «Totes les reformes es van fer pensant només en el trànsit», es queixa.

Notícies relacionades

La maledicció de les Glòries

Naturalesa integral repoblarà la nova plaça de les Glòries

Potser per això, la reforma que més gratament es recorda al barri és la del 1973, amb els dos ramals vials elevats i el jardí de sis hectàrees. El 1971, Generoso Losada es va instal·lar a Barcelona amb la seva dona i el seu fill Gabriel. Al cap de quatre anys, va néixer la Belén. «Anàvem al parc en bici: hi havia ponts de fusta, aigua i una passarel·la des de la Meridiana que es bifurcava al centre», descriu Losada. De l'enderroc de la Hispano Olivetti en té un record vague, però sí que troba a faltar el concessionari de  la Renault amb el seu icònic R-4 a la façana. 

Generoso va viure la tercera reforma amb decepció. «No entenc com Barcelona va apostar pel tambor, quan en altres ciutats aquesta solució ja havia fracassat», explica. Era el tercer intent, però va tornar a fallar. A punt de començar la quarta reforma, el Joan, el Josep, la Pilar i Generoso demanen, des de l'escepticisme, que per fi les Glòries tingui el lloc que es mereix a la ciutat. «La Grapadora, la torre Agbar i els Encants... La plaça té elements per ser centre neuràlgic -diu Generoso-. Tant de bo aquesta sigui la bona».