"Em veia treballant en precari tota la vida"

«O em buscava la vida pel meu compte o em veia treballant en precari tota la vida». Per això, la sabadellenca Ruth Martín ha muntat el seu Forn d'en Pitu, un forn amb degustació que obrirà el 7 de febrer al barri de Can Llong de la seva ciutat. Sempre li havia fet il·lusió tenir el seu propi negoci, però no és un capritx; fer-se autònoma i crear-se la seva pròpia feina és, explica, la seva única possibilitat d'intentar aconseguir una estabilitat laboral, la que no li dóna el mercat.

L'EPA diu que a Catalunya durant el tercer i el quart trimestre es va reduir l'atur en 20.100 persones. Però la Ruth no veu brots verds per enlloc. «No tinc la sensació que es creïn llocs de treball. I si se'n creen ¿en quines condicions? Conec gent que està entrant en empreses per a les quals he treballat i ho fan per 400 euros menys del que jo cobrava».La Ruth es va quedar en atur el juliol passat, després d'un any entrant i sortint amb contractes d'obra i servei de la mateixa empresa, on treballava com a controladora de qualitat de peces d'automoció. Té 30 anys i està en el mercat laboral des dels 16. Ha estat dependenta, administrativa, comercial, operària en diferents fàbriques… No havia tingut mai problemes per trobar una feina fins que va començar la crisi. L'últim contracte llarg que recorda va ser el 2007: un any i mig com a administrativa i comercial d'assegurances. Després va arribar la caiguda lliure: contractes temporals precaris i intermitents, per obra i servei, i finalment l'atur.

Davant d'aquesta situació i animada pels cants de sirena dels anuncis d'ajudes als emprenedors per part dels bancs i de les administracions, la Ruth es va animar a emprendre. Al setembre ja ho tenia tot: el local, un arquitecte, obrers i un projecte empresarial... Tot menys diners, i això que ho havia consultat amb alguna entitat bancària i li havien dit que seria fàcil. «T'ho pinten tot molt bonic, però a l'hora de la veritat no t'ajuden».

Necessitava 20.000 euros. «Jo no tenia res, ni estalvis ni propietats, i no podia capitalitzar l'atur: es necessiten com a mínim sis mesos i només me'n quedaven quatre», recorda. Com a emprenedora no ha aconseguit cap ajuda ni subvenció. L'Institut de Crèdit Oficial (ICO) li demanava una nòmina fixa de 3.000 euros -«si la tingués, ja no em faria falta emprendre res», es queixa-i almenys un avalista. Em sento enganyada i decebuda», afirma.

Notícies relacionades

L'atur es manté en nivells rècord

Menys contractes fixos i amb jornades més curtes

Però després d'haver estat mesos portant el seu projecte amunt i avall, per fi va aconseguir a través d'una persona coneguda que un banc escoltés el seu cas. Resultat: préstec concedit.

Començar de zero ha estat una odissea, i la Ruth assegura que s'ha adonat que no serà fàcil («aixecar persiana em costarà al mes uns 2.100 euros», diu), però està disposada a lluitar. «Tant de bo tingui èxit i pugui fins i tot donar feina a algú», diu.