Ocults al paisatge urbà

Són petits símbols aferrats a la història i a l'essència de Barcelona que s'han integrat en el paisatge urbà fins a passar desapercebuts. Hi són, i els veiem però sense veure'ls. I no, no és una qüestió de mida. Agafem, per exemple, la proposta del lectorAlbert Banal Vilaplana a icona de Barcelona. ¿Potser 22 metres de longitud i dues tones no són arguments per fixar-s'hi? Milers de persones passen diàriament pel davant del termòmetre, el més gran d'Europa, que domina el Portal de l'Àngel des de la façana del número 40. Però tot i que tots el veiem, pocs es retraten amb l'objecte i encara menys saben la història del curiós giny, propietat de l'òptica Cottet (1902), la instal·lació del qual va ordenarRoland Cotteti que va entrar en funcionament el 25 de febrer de 1956, en un dels hiverns més freds del segle XX.

Han passat 57 anys, i aquell termòmetre que va aixecar admiració i sorpresa va substituir els seus 710 tubs de neó per llums LED de baix consum i va ser rehabilitat (2009-2011). I continua al seu lloc, al peu del canó. Això sí, amb discreció, les dimensions, malgrat el neó i malgrat el seu premi Petit Paisatge que li va concedir el 1999 l'Institut de Paisatge Urbà i Qualitat de Vida de l'ajuntament.

Un premi no és garantia per destacar, ni tampoc l'oficialitat. O potser és que els aparells de mesurament són considerats massa humils a Barcelona. «Hora oficial», es llegeix sota l'esfera del rellotge de la façana del Teatre Poliorama (la Rambla, 115), antiga seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. És una afirmació agosarada i una feixuga responsabilitat, però així va ser durant 50 anys des del 1891, quan el servei horari d'aquesta institució -nascuda el 1764 a l'empara de la Il·lustració- es va declarar oficial a la ciutat. ¿No mereix ser una icona el rellotge que ha marcat el ritme de tot Barcelona?

Sí, però la discreció i l'esperit pràctic estan renyits amb l'atractiu turístic. És difícil competir amb les formes arquitectòniques deGaudíperò també amb l'aigua i el color. Així, és fàcil retenir a la retina la font de Montjuïc, però ¿qui se'n recorda de les fonts Wallace? Si hanramblejat, segur que l'han vist, davant el Museu de Cera: quatre cariàtides sostenen una teuladeta de l'interior de la qual brolla aigua. El filantrop anglès sirRichard Wallace(1818-1890) va encarregar el 1872 a l'escultor francèsCharles A. Lebourg el disseny d'una font que simbolitzés la fraternitat entre els pobles, com a regal per a aquelles ciutats que havien estat seu de l'Exposició Universal. Barcelona, com a seu el 1888, en va rebre 12 exemplars. Avui, d'aquestes fonts elegants amb l'aparença subtil de dama respectable només en queden cinc.

Però per a dama emblemàtica, la Dama del Paraigua, obra deJoan Roig i Solé(1885) i ubicada al Zoo. Aquesta icona de la burgesia catalana de finals del segle XIX és avui una dama gairebé oblidada entre les feres que va conviure durant anys amb un altre símbol barceloní:Floquet de Neu.Encara que amb la vènia del goril·la blanc, Barcelona compta amb altres animals simbòlics.

Notícies relacionades

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

10 trucs infal·libles de la guru de l’ordre Alicia Iglesias per triomfar amb el canvi d’armari

Diu la tradició que qualsevol bruixa respectable té un gat negre. Barcelona també té el seu: el gat deBotero,adquirit per l'ajuntament el 1987 i que després de 15 anys de vida erràtica, ronca a la Rambla del Raval. I encara un altre animal de les tenebres ronda per la ciutat: el ratpenat. I no un, sinó 32. ¿On? Al passeig de Gràcia, coronant cada un dels fanals modernistes dePere Falqués,un altre productemade in Barcelona.

Si n'hi ha d'icones. Però si tot i així el que li agrada ésGaudí,aquí va un petit secret: surtin del circuit turístic i vagin a Cendra, 8. Cap placa ho recull, però on ara s'alça un edifici de vivendes hi va haver el taller d'Eudald Puntí.El joveGaudí hi va aprendre els oficis de vidrier, forjador ceramista i fuster.