L'Empordà evocador

Les tragèdies gregues sempre han estat regades amb la llum del Mediterrani. La brillantor del sol com a antítesi de la fatalitat que desprenen, dels problemes morals que plantegen i dels seus personatges consumits per les més baixes passions humanes.

Aquesta pulsió constant entre el bé i el mal, el pur i el corrupte, és present a ‘Petra’, el particular homenatge al gènere literari que Jaime Rosales va dirigir des d’una perspectiva contemporània sense perdre un bri de la seva essència clàssica: pares despòtics, fills bastards, incest, venjança, sentiment de culpa i crisi existencial. Per ubicar aquesta tempestuosa història marcada per la fatalitat es va traslladar a la regió de l’Empordà, on va trobar la calidesa que buscava, la naturalesa envoltant per compensar l’ambient opressiu que dominava la relació entre els personatges.

Necessitava una masia tradicional amb tocs de disseny contemporani perquè es convertís en el centre neuràlgic de la trama i que pogués allotjar la llar i l’estudi artístic de Jaume Navarro, un prestigiós escultor sense escrúpols en la vida (i en l’art) que sembrarà la llavor de l’odi en tots aquells que l’envolten: la seva dona, completament anul·lada (Marisa Paredes), el seu fill, a qui sempre ha menyspreat per considerar-lo mediocre (Àlex Brendemühl) i una noia, Petra (Bárbara Lennie), que arribarà a la recerca del seu veritable pare.

Va trobar l’espai que buscava a Forallac, al Mas Cals de Fitor, una impressionant finca amb més de 1.000 hectàrees, majoritàriament d’alzines sureres, que desprenia tot l’encant de la zona de les Gavarres. Quan el director va visitar la localització va conèixer el seu propietari, Joan Botey, que durant tota la seva vida s’havia dedicat a la producció vegetal, especialitzant-se en el suro com a matèria primera i, a més de llogar-li la propietat per al rodatge, li va fer una inesperada proposició: que es convertís en el terrible Jaume Navarro.

Un estiu funest

Notícies relacionades

Set rutes curtes a peu per la natura

Advertència del Parc del Cadí: No tocar la flor més tòxica d’Europa

Mentre els personatges es descobreixen, es menteixen, s’enamoren o aprenen a odiar-se, passegen per entorns idíl·lics, s’endinsen en espesses repobles i es deixen acariciar pel sol d’un estiu funest. Una placidesa per la qual l’espectador es deixa seduir mentre es teixeix la tragèdia entre el Baix i l’Alt Empordà, entre Palafrugell i Peralada, amb parada a la Bisbal de l’Empordà, Ullastret i les seves restes iberes i Cruïlles, Monells i Sant Sadurní. Petra és una pel·lícula sobre la mentida, el perdó i la redempció, però també s’hi introdueixen nombroses dissertacions al voltant de la naturalesa de l’art des de la dicotomia que es planteja entre la mentalitat romàntica i l’empresarial. ¿Què és més important, trobar una mica de veritat a les obres o guanyar diners? 

Cada personatge s’identifica amb una visió del món diferent, i per plasmar el seu imaginari es van utilitzar les obres de tres artistes consagrats com a punt de referència. Les escultures d’Antonio Valdés, amb la rotunditat de les seves peces monumentals per definir el geni de Navarro; la introspecció de les pintures de Desi Civera, com a matèria per a la recerca de la identitat expressiva de Petra, i, finalment, les fotografies sobre l’exhumació de fosses comunes de Clemente Bernard, que donen dimensió social a la sensibilitat de Lucas (Brendemühl) i que connecten amb l’ocultació del passat, que afecta tots els personatges. Mentrestant, aquests sentiran un impuls irrefrenable de viure connectats a la natura.