La Contra

Benvinguts a l'ocelleig

El confinament no només ha desemmandrit les aus urbanes: molts hi han reparat per primera vegada

Benvinguts a l'ocelleig
Es llegeix en minuts

El confinament va tancar darrere les finestres de les seves cases un col·lectiu, l’ornitològic, que no porta gaire bé això d’estar entre reixes. Els voluntaris no van poder participar en els censos d’aus i anellatges programats, però van sorgir iniciatives pal·liatives, com el canal OxigeNats a Youtube, o reivindicatives, com el recolzament al manifest dels entomòlegs per reclamar la conservació dels fecunds herbassars que han crescut en marges, escocells i parterres. Però el major èxit ha sigut el seguiment d’Ocells als Jardins, la crida de l’Institut Català d’Ornitologia per registrar albiraments des del balcó o el jardí de casa. Aquesta iniciativa de ciència ciutadana va arribar a algunes conclusions curioses: quan el soroll de la ciutat posant-se en marxa al matí va desaparèixer, les aus van recuperar els seus horaris naturals, i va ser més fàcil sentir-les cantar i buscar aliment en les hores més primerenques del dia.

En part, van ser les aus les que van perdre la por. En part, el silenci i les hores passades a casa van fer que hi reparéssim més. Tant els ja aficionats (m’havia passat desapercebuda l’afició de cotorres argentines i tudons per devorar les nespres del veí, les incursions del molt rural pardal xarrec des dels descampats fins a jardins del mateix centre de Poblenou o el niu de pardal comú sota una teula, a la vista des de la taula des d’on teletreballava) com molts profans que han descobert aquests dies un nou interès per la fauna voladora. La mantenidora d’aquesta mateixa pàgina, Carol Álvarez, no va parar fins a descobrir (gràcies a la magnífica app gratuïta de SEO/Birdlife, amb àudios inclosos) que el cant d’aquestes aus negres a l’interior de la seva illa era el de les merles. 

Fins i tot les guies de camp més recomanables topen amb la dificultat de transcriure el cant de les aus: La Carol encara estaria dubtant entre rossinyol, rossinyol bord o merla si hagués llegit que el cant de la merla (cito la guia de Rob Hume, en l’edició espanyola de l’editorial Omega) és «un chuk bajo, suave, pink pink pink frecuente, fuerte y agudo, matrequeteo de alarma rápido y muy característico: un srri alto, y algo áspero; canto espléndido, musical, muy gutural; un gorjeo suave, aflautado, con muchas variaciones, frases que suelen acabar en sonidos débiles y rasposos».

Un altre company, Guillem Sánchez, va rescatar el que li van dir que era un malmès poll d’estornell, i era una merla, en un portal davant la Model (compte, gairebé, gairebé sempre, si no està molt perjudicat, el que s’ha de fer és deixar-lo on és; i en tot cas, com va fer el Guillem, dipositar-lo en mans expertes en lloc d’atipar-lo del que no toca). 

«El paisatge sonor ha sigut irrepetible, tal com era fa 100 anys», explica el naturalista Sergi Garcia, de l’entitat Galanthus. «És un miratge», adverteix. Tot i que potser, apunta, després de la sensació d’esclat de la natura també estigui «una bona temporada de cria, amb una primavera molt plujosa, cosa que significa més vegetació, més insectes, més aliment». Les primeres dades del Projecte Sylvia semblen confirmar-ho, amb un augment del 50% del nombre de pollets que han prosperat.

Potser alguna de les novetats d’aquesta primavera confinada (nius de falcons pelegrí en via d’escalada de Montserrat, cria del bernat pescaire i l’agró blanc als Aiguamolls) tinguin a veure amb la desaparició de la presència humana. Així que compte amb l’eufòria, i discreció i silenci ara que l’accés a les àrees d’interès ornitològic es torna a obrir: fins i tot la curiositat per la natura més benintencionada pot ser disruptiva. 

Notícies relacionades

Al delta de l’Ebre, les casetes d’observació ja són accessibles, tot i que amb aforament controlat. Als Aiguamolls de l’Empordà només es podrà accedir als miradors oberts als quatre vents, no als tancats. I als espais naturals del delta del Llobregat es pot tornar a passejar entre maresmes, sense el retronar d’un avió cada dos minuts (aprofitin, queda poc), amb horari matutí i límits d’aforament. Per anar de la mà d’un expert, l’ICO ha tornat a posar en marxa les seves visites organitzades i dilluns passat es va reactivar el cens del Projecte Orenetes.

Però si volen disfrutar dels últims dies de pau urbana, dues propostes sense sortir de Barcelona, sense atapeir miradors ni pertorbar espais delicats: disfrutin de l’atrafegament de l’exuberant colònia d’oreneta cuablanca -l'habitual als ràfecs de les cases- que ja suma 67 nius al Banc de Sang i Teixits de Poblenou o prenguin-se com un repte identificar el major nombre possible de cotorres diferents al parc de la Ciutadella. És l’únic punt de Barcelona en el qual coincideixen no només la ubiqua cotorreta de pit gris i la també freqüent cotorra de Kramer, sinó també les més rares aratingues mitrades, nandai i de cap blau i el lloro del Senegal. Orientin-se per l’oïda: tot i que els cotxes tornin a rugir, elles criden més. 

Temes:

Catalunya