Una reivindicació necessària
Sandra Miret: "El cinema amb què vam créixer era masclista"
Al llibre ‘Damas, villanas y lolitas’ (Bruguera), la divulgadora cultural repassa els estereotips a què les dones s’han enfrontat en el món audiovisual al llarg de la història.
«Molts personatges femenins pateixen violacions de forma gratuïta»

¿El cine amb què vam créixer era masclista?
Masclista, blanc, racista, classista, capacitista... Estava escrit, dirigit, produït i distribuït per homes, majoritàriament blancs i heterosexuals. Al cine amb què vam créixer li falten moltíssimes mirades. Seria molt interessant recuperar algunes narratives anteriors amb aquestes noves mirades.
¿No és injust mirar-lo amb la perspectiva actual, més sensibilitzada a altres mirades?
Depèn. Si fem un revisionament històric de Chaplin, que era més aviat misogin i li agradaven molt les menors, hi ha gent que diu que això va passar fa moltíssims anys i no podem criticar-ho amb la mirada actual. Però és que en aquell temps estar amb una menor tampoc estava ben vist, així que cal criticar-ho amb la mirada de llavors i la d’ara. Tenim la imatge que en el passat tot valia i ningú tenia criteri, però és que el moviment feminista porta molts anys de lluita, i hi ha hagut molts homes que han parlat d’això, com Gustave Flaubert quan a Madame Bovary analitzava per què les dones estaven condemnades a una vida tan tancada. Si hi ha homes que han decidit deixar a part aquestes reflexions i aquest activisme també cal criticar-ho. Ara tenim una mirada molt més inclusiva, diversa, feminista, amb la que és molt complicat veure coses del passat que no es tenien en compte. Espero que d’aquí a 50 anys, quan mirem el cinema actual, també pensem que com érem capaços de deixar passar certes coses, això és l’evolució.
¿No ens podem continuar divertint amb les velles pel·lícules?
Podem disfrutar-les, però això no impedeix que hàgim d’adonar-nos de les coses que no estaven bé i que no hem de repetir o que, si les repetim, siguin des d’una altra mirada. Jo no vull repetir el cine del qual venim. Hi ha clixés com el típic la dama i el rodamón de Tres metros sobre el cielo, però es pot trobar una manera més moderna d’explicar-ho, com a la pel·lícula La mala influencia, en què el canalla no té per què ser tòxic, o si és de barri no té per què ser violent, o si és pija no té per què ser estúpida. És agafar els arquetips i treure’ls-hi aquestes coses tan casposes i misògines.
Notícies relacionades¿El cine ha normalitzat també la violència física i sexual contra les dones?
Sí. I això, al final, fa que es perpetuï la cultura de la violència. Quan va sortir Mi reno de peluche, en què hi ha una violació a un home, les xarxes traient foc perquè tothom estava horroritzat amb aquesta escena. Però és que això ho hem estat veient nosaltres tota la vida. Molts personatges femenins de sèries i pel·lícules pateixen violacions d’una forma gratuïta. A La piel que habito n’hi ha tres i es mostren sense cap cura i anant fins i tot al morbo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Apagada Red Eléctrica sospita d'una desconnexió massiva de plantes solars abans de l'apagada
- Andrés Iniesta: "No sempre tot és bonic, ni per a mi ni per a ningú"
- Lluita contra el frau Hisenda et vigila: aquesta és la quantitat màxima que pots pagar en efectiu
- Energia Red Eléctrica ja va alertar al febrer del risc de "desconnexions severes" de llum pel 'boom' de les renovables
- Habitatge Gonzalo Bernardos avisa els espanyols: «Els que es vulguin comprar una casa s’han d’afanyar»
- Futbol Sis partits de sanció a Rüdiger, que els aprofita per operar-se
- Champions league Dembélé silencia l’Arsenal i acosta el PSG a la final de Múnic
- Apunt ¿S’ho imaginen?
- LA CITA DE MONTJUÏC Final guanyada, final per jugar
- PARTIT 100 AMB EL BARÇA Lamine Yamal: "La por la vaig deixar al parc de Mataró fa temps"