El Periódico de l'Eixample
Una lenta per imparable extinció
Eixample, més de 16.000 botigues i ja només en queden 71 d’emblemàtiques
A1-184950641.JPG /
Hi ha més de 16.000 botigues a l’Eixample. Només 71 porten la bolla d’allò que a Barcelona s’ha acostumat a anomenar establiments emblemàtics, o sigui, d’aquells dels quals agrada presumir com a senya d’identitat i, sobretot, que directament són història viva de la ciutat. En tot el terme municipal són només 208 les botigues que porten aquest segell, amb una especial aportació, és clar, de Ciutat Vella. Una més de 70 és realment una xifra minúscula per a una ciutat amb tant múscul comercial. Queden tantes botigues emblemàtiques a l’Eixample com rinoceronts de Java al món, espècie en perill de desaparició fins i tot malgrat que el seu únic depredador salvatge, el tigre de Java, es va extingir en la dècada dels 50. Ja voldrien això les botigues de Barcelona, menys depredadors amenaçant. Des d’aquest cap de setmana i fins a mitjans de desembre l’Ajuntament de Barcelona promou unes rutes guiades per les botigues emblemàtiques de l’Eixample. No queden places. Aquesta és la mitja sorpresa o, si així es prefereix, la gran paradoxa, que se les estima, sí, perquè aquestes rutes són sempre un èxit de públic, però que ningú sap encara com evitar la seva extinció.
Les rutes per la Dreta i l’Esquerra del Eixample (que, com es veurà, són mons molt diferents) les capitanegen Anna Masides i Clara Mas, que cap al 2011 van explorar primer un altre tipus de ‘tours’, expedicions perquè els barcelonins coneguessin els diferents barris de la ciutat i que a poc a poc van anar descobrint que qui té un veritable magnètic atractiu són les botigues amb pedigrí. La pandèmia, com per a tantes altres coses, va ser un punt d’inflexió per a totes dues. Potser no s’ha explicat així abans, però el cas és que el 2020 va baixar la marea de turistes a Ciutat Vella com a les platges de Galícia ho fa la mar i van poder totes dues anar allà a marisquejar anècdotes. Anaven amb grups de barcelonins a conèixer tal establiment o tal altre i, com si fossin cloïsses o petxines variades, després de la ruta tornaven a casa amb anècdotes de gran valor per a la pròxima ocasió.
¿Voldreu un exemple? Aquí en teniu un. És formidable el que Masides i Mas van descobrir de La Portorriqueña, un conegut establiment de torrefacció de cafès que va obrir al públic el 1902 al número 3 de Bonsuccés, però que va renéixer el 1921, just al costat, a Xuclà, 25, on encara continua. La va fundar un indià, Miquel Ferrer, que, segons deia als anuncis que publicava a la premsa, el cafè que venia era d’una hisenda de la seva propietat que tenia a Ciales, Puerto Rico. També tenia un interessant celler de puros, però sembla que el millor reclam del seu aparador era la boniquíssima porto-riquenya amb qui va tornar a Barcelona, una dona d’aquelles que fan caure de cul. Les grans vidrieres del negoci i la disposició lateral del taulell era un motiu de pes per desviar-se de la ruta a casa o a la feina, ja fos per comprar o no cafè.
Aquesta és la qüestió. A cada botiga emblemàtica es pot creuar el llindar i viatjar en el temps a diferents episodis de la història de Barcelona. El cas de La Portorriqueña és perfecte, a més, per aclarir quines tres condicions se suposa que ha de complir una botiga de la ciutat perquè Esteve Vilarrúbies, per exemple, la inclogui en les seves anuals actualitzacions editorials dedicades a aquesta qüestió. En primer lloc, han de mantenir l’activitat original. La plorada Musical Emporium de la Rambla és avui una oficina de canvi de divises, i per molt que hagi conservat la fusteria exterior, és només una cadàver si parlem d’emblemàtics. Ja no és a la llista. El Forn de la Concepció, del 74 de Girona, conserva el seu magnífic exterior modernista. «Pa de luxe», anuncia encara, però avui és un despatx especialitzat en riscos laborals. Tampoc forma part, doncs, dels 71 de la llista.
La segona condició és que conservi la seva arquitectura original, o almenys gran part d’ella i d’una manera més que evident. La tercera condició no és gaire estricta. Es reclama als establiments que siguin almenys centenaris. Es fan excepcions. Aquest mateix mes ha transcendit que Tapisseries Gancedo es trasllada i posa fi a 78 anys de vida a la Rambla de Catalunya. Si no fallen els comptes, el seu adeu significa que ben aviat els emblemàtics censats seran ja només 70. Els contrastos no cessen. Cada any que passa hi ha més barcelonins centenaris, sobretot, dones, i menys botigues que puguin presumir d’haver superat aquesta barrera cronològica. Alguna cosa deu voler dir.
Tapisseries Gancedo, retratada per Esteve Vilarrúbies per al seu encomiable viatge editorial per les botigues emblemàtiques de Barcelona. /
A la seva manera i tot i que estigui malament dir-ho, Masides i Mas són beneficiàries de la reforma de la llei d’arrendaments urbans que el 2012 va impulsar el PP amb Ana Pastor com a ministra de Foment. Va ser aquella llei que va reduir els contractes dels inquilins de pisos a tres anys, amb la falsa promesa que això reduiria el preu dels lloguers, i que va posar fi a la pròrroga que permetia sobreviure a desenes de comerços amb rendes antigues. L’extinció d’establiments icònics en els dos anys següents a l’entrada en vigor de la norma va ser una sagnia insuturable. Van tancar o van haver de mudar-se Deulofeu, El Indio, Galeria Joan Prats, Documenta, Filatelia Monge, La Formiga d’Or, Calico... La secció d’obituaris comercials de la premsa no donava l’abast. El que ara omple les rutes de Masides i Mas és la passió dels barcelonins pel poc que encara es conserva.
Masides ha tingut sort i li ha tocat la Dreta de l’Eixample, que va passar a ser la més senyorial Barcelona quan van caure les muralles i, per això, concentra la major part d’emblemàtics. Sense sortir de la plaça nascuda a l’encreuament de Consell de Cent amb Girona, lloc de la cita per a l’entrevista, és possible veure, sense fer gairebé un pas, ja tres d’aquestes botigues, el Forn Sarret, el bar Betlem i el Cafè del Centre. I fins i tot sorprendre amb alguna d’aquestes anècdotes que atresoren: «El Cafè del Centre era també un casino d’apostes fins que Primo de Rivera va prohibir el joc».
L’històric colmado Múrria s’ha convertit en un atractiu turístic més de Barcelona /
A menys de tres carrers, aquesta ruta inclou, és clar, una parada davant la que potser és la cantonada més emblemàtica de la ciutat, el Colmado Múrria. No tots els botiguers poden presumir que Ramon Casas els va dissenyar l’aparador, una cosa que, vet aquí la diferència, no hi ha a l’Esquerra de l’Eixample. Per això Mas, la seva companya de viatge a Insolit Barcelona (l’empresa que contracta l’ajuntament per celebrar aquestes rutes) ha de posar un plus a les seves excursions guiades. Pintures Jordi, Mantequería Lasierra, Fleca Balmes i Farmàcia Sanchis són algunes de les botigues emblema de la seva zona, poques, així que ella aprofita per submergir-se amb els seus acompanyants en un altre territori de grans sorpreses i anècdotes, el nomenclàtor dels carrers de la ciutat.
Totes les sortides programades aquest novembre i el desembre, com s’ha dit, ja estan plenes, però serà estrany que, vist l’èxit, no tornin el 2024.
