El parc de Joan Miró de Barcelona compleix 40 anys i va cap a l’escorxador

Escorxaran el parc de Joan Miró. La paraula és l’adequada. Escorxar. Entre el 1891 i el 1979, l’escorxador municipal de la ciutat ocupava quatre illes de l’Eixample i estava tan interioritzada la seva presència que (a) el parc que allà es va crear fa ara 40 anys va costar déu i ajuda que comencés a ser anomenat pel seu nom, Joan Miró, i (b) a tots els va semblar normal que l’institut del barri fos conegut amb aquest nom. «Va, fill, acaba l’esmorzar i agafa la motxilla, que et porto a l’escorxador». Sona terrible, però segur que aquesta frase es va dir centenars o milers de vegades a l’Esquerra de l’Eixample.

El parc de Joan Miró, com aquell nen, està programat que vagi de cap a l’escorxador el 2024. Els enginyers de la Generalitat han decidit que no hi ha millor lloc per obrir les tripes a la ciutat i treure per allà les milers de tones de la terra que trinxarà la tuneladora que ha de connectar les actuals dues línies de Ferrocarrils. Els trens del Baix Llobregat i els del Vallès quedaran per fi units a través d’un túnel per sota de l’Eixample. El problema és que els veïns miren d’impedir no aquesta brillant idea de millorar la xarxa del transport públic, una cosa que aplaudeixen, sinó que de totes les alternatives possibles per organitzar aquesta caravana de camions el parc de Joan Miró sigui la millor, simplement perquè una zona verda li sembli a algú menys important de preservar que un pavelló de la Fira.

El 1979, quan va tancar les portes l’escorxador municipal, els veïns del barri van impedir que aquell solar gegant acabés convertit en el que inicialment es pretenia, quatre illes més de pisos per afegir a la ja sobrepassada densitat de població de l’Eixample. En aquells anys, aquestes gestes de pancartes i manifestacions estaven a l’ordre dia. El mercat del Born havia de ser un pàrquing i la Casa Golferichs estava cridada a ser una més de les cantonades de Núñez i Navarro. Van ser dues batalles que van guanyar els veïns sense gairebé aliats. En el cas de l’escorxador municipal, per contra, la complicitat del primer govern sortit de les eleccions democràtiques del 1979 va ser crucial, en especial la del que era regidor d’Urbanisme, Ricard Boix.

Narcís Serra volia enviar un inequívoc missatge a la ciutadania que el relleu al capdavant de l’alcaldia no seria lampedusià. El punt d’inflexió política havia de ser, si era possible, fins i tot palpable, i en aquest sentit, convertir l’acabat de tancar escorxador en un parc públic podia complir perfectament aquesta funció.

Entre els veïns que llavors van estar en aquella trinxera reivindicativa destaca Xavier Riu, que, com són les coses, continua encara vinculat a l’associació de veïns del barri, de manera que es troba ara, 40 anys després, de nou en lluita per salvar el parc de Joan Miró. Un cafè amb ell per fer la vista enrere és gairebé una obligació periodística per tenir una mica de perspectiva sobre aquest cas.

Riu vivia al barri quan l’escorxador encara era això, un patíbul al qual ramats d’ovelles i vaques es dirigien pels carrers del voltant. De tant en tant apareix per les xarxes socials una foto d’aquells temps, amb paisatges arquitectònics perfectament reconeixibles. Sense anar més lluny, va passar fa poc dies. Mitja cabana del que semblen vaques sayagueses o avilenyes agafa una revolt a Urgell amb Diputació i el tuit en el qual apareix la imatge acumula ja més de 128.000 visualitzacions.

Eixample de Barcelona, 1903.

Ramat de vaques a la cruïlla entre Comte d'Urgell i Diputació, camí de l'escorxador que hi havia a l'actual parc de Joan Miró.

📸Cintet Rifà i Anglada. pic.twitter.com/qQPKcKlU9K

— Catalunya Color (@CatalunyaColor) 6 de octubre de 2023

L’escena té la seva gràcia, però en aquest trànsit deixaven els animals un rastre d’excrements que riu tu ara del que passa amb els gossos, recorda Riu, però el pitjor no era això. El pitjor era l’olor. La gent suposa equivocadament que l’escorxador devia ser l’epicentre d’aquella permanent fetor a mort i, no obstant, no era això el que més ofenia els nassos. Al voltant de l’escorxador hi havia una mica de tot, vaqueries, per exemple, però Riu recorda amb especial desgrat que a Vilamarí amb Diputació hi havia una nau industrial que bullia gairebé en sessió contínua els menuts de la triperia animal, i un parell de carrers més enllà, una cosa que tampoc s’oblida si s’ha patit, una empresa tractava les pells obtingudes a l’escorxar les bèsties.

L’Esquerra de l’Eixample no era, sens dubte, la senyorial Dreta, i per això, quan l’escorxador va tancar les portes i gairebé immediatament se’n van demolir els murs, gairebé ningú va plorar per la seva arquitectura, d’Antoni Rovira i Trias, que no estava gens malament, i el que van fer els veïns va ser convertir el lloc en un centre de vida social, tant per organitzar partits de futbol com per celebrar la festa major.

Aquell interregne una mica llibertari va durar fins al 1983, quatre anys en què l’associació de veïns va mirar d’aconseguir que l’ajuntament convoqués un concurs d’idees per a aquell solar gegant i que, a més, se li donés veu i vot en la decisió final. No ho van aconseguir. Es va imposar el disseny decidit als despatxos de la plaça de Sant Jaume. Potser per això el parc va ser una certa destrempada urbanística. Enmig d’un esglai general, d’Elx arribaven a Barcelona camions carregats de palmeres, arbre de moda llavors malgrat ser gasiu a l’hora de proporcionar ombra, i diverses desenes es van plantar precisament a l’Escorxador. N’han sobreviscut molt poques. Es va intentar, això sí, singularitzar el parc amb una escultura de prestigi, una amb la firma de Joan Miró, Dona i ocell, que, tot i que la gent solia dir que no era més que un colossal fal·lus amb un croissant a la punta, és cert que al final els usuaris del parc li van agafar carinyo.

Miró va morir precisament el 1983. No hi ha segones lectures ni intencions en aquesta dada. A tot estirar, això sí, remarcar que la ciutat el va acomiadar molt millor del que al seu dia el va rebre. Quan el 1918 la galeria Dalmau va inaugurar la primera exposició d’obres d’aquest artista, algunes crítiques aparegudes en la premsa no van poder ser més ofensives. «Un principiant propens a l’amanerament, magnífic agosarat, detestable colorista...». ‘Dona i ocell’ va rebre un aplaudiment general, però la resta del parc, no tant.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

No és fàcil consensuar un obituari del parc de Joan Miró si, com pretenen les autoritats, morirà l’any que ve, tot i que sigui per renéixer quan acabin les obres. Riu confia que la mobilització evitarà la destrossa. La sensibilitat per les zones verdes i el benestar està, opina aquest activista, en la seva cota més alta. Però en cas que passi el pitjor, Riu lamenta que durant anys el parc hagi estat ocupat il·legalment per un parc de bombers i que l’entorn de la biblioteca, un èxit, com totes, de portes endins, sigui deplorable de porta enfora, sobretot des que unes imprevistes filtracions van aconsellar buidar les làmines d’aigua dels estanys.

Durant l’última Mercè, el parc va ser un dels recintes destacats de la festa major de la ciutat. Era el quart any consecutiu que s’hi programaven les activitats més familiars. Va estar durant aquells dies de setembre especialment esplendorós. Segons Riu, des que va acabar el confinament de la pandèmia, aquesta ha sigut en veritat una tònica habitual. Des de l’exterior no és fàcil apreciar-ho, però el parc és l’escenari de les més variades activitats, gimnàstica a l’aire lliure dels alumnes de l’Ernest Lluch i, per mencionar-ne un altre exemple que té sorpresos fins i tot els seus organitzadors, sessions de taitxí, a què va tant públic que ha sigut necessari fer-ne dos grups. «No ho sé, seria una llàstima, el parc no és perfecte, però quan més viu està, es preveu obrir-lo en canal», conclou.