Superilla Eixample: més arboços que a la Puerta del Sol

Literalment estan arrelant aquests dies a l’Eixample 54 espècies diferents d’arbres, també un centenar d’espècies d’arbustos i diferents tipus d’herbàcies estan prenent possessió d’uns 7.500 metres quadrats de parterres. Després dels paletes, arriben els jardiners a Consell de Cent, Borrell, Rocafort i Girona. Però l’operació de plantat no és un simple exercici de paisatgisme. El sobrenom d’eixos verds amb què s’ha batejat la reurbanització d’aquests carrers té un significat més profund. La superilla de l’Eixample pretén ser un nou ecosistema que tot l’any sigui capaç de proporcionar aliment a les aus, nèctar als pol·linitzadors i diferents tipus d’ombra als humans amb arbres de mida precisament així, d’escala humana, no automobilística, com fins ara. Hi ha molt per descobrir, però, per fer boca, vet aquí una primera dada: ja hi ha més arboços en aquests quatre carrers, 15, que en tota la Puerta del Sol de Madrid, reurbanitzada, per dir-ho amable, al més pur estil del brutalisme arquitectònic, sense un bri d’herba.

L’Eixample va néixer poblat d’arbres, però, si es permet la llicència, amb un cert aspecte d’abans del Cretaci, monocromàticament verd, amb una absència gairebé absoluta de flors de colors vistosos. Va ser fa 20 anys quan l’Ajuntament de Barcelona va fer un primer i significatiu pas per trencar aquesta monotonia. Va elegir un arbre d’acolorida flor per a les cantonades de cada barri (el groc de la sòfora per a Sant Antoni, el lila del cínamom per a la Sagrada Família, el rosa profund de l’arbre de l’amor per a l’Esquerra de l’Eixample...). La nova etapa, la dels eixos verds, va molt més enllà, detalla Jana Miró, enginyera agrícola, paisatgista i responsable de l’àrea de projectes de l’Institut Municipal de Parcs i Jardines. El que a continuació llegiran és una mena de bloc de notes d’un safari botànic per l’Eixample amb ella i amb l’arquitecte en cap de la ciutat, Xavier Matilla.

Els arboços. ‘Arbutus unedo’, són un bon punt de partida perquè resumeixen a la seva manera el projecte de naturalització de l’Eixample. No són arbres, són arbustos, però ocupen tant escocells, com els dels plàtans, com parterres. De tots els fruits que al llarg de l’any maduraran a l’Eixample (peres i pomes, fins i tot, però silvestres, no aptes per al consum), les seves baies, aquests fruits vermells de pell punxada que tot bon excursionista ha menjat en alguna ocasió (millor no fer-ho amb les de Barcelona pels seus índexs de pol·lució) maduraran a finals d’any i, així, a més de tintar el paisatge (per dir-ho modern, fer-ho ‘instragramejable’) proporcionaran aliment a les aus en una època de l’any en què aquest aliment podria escassejar. «A vista d’ocell, la vegetació dels carrers de l’Eixample era fins ara una línia discontínua. A quatre dels seus carrers, amb la nova urbanització, ja no. Serà interessant estar pendent dels resultats», explica Miró.

De cada espècie podria explicar-se una història. Les cotorres, per exemple, estaran més que contentes amb la presència més gran d’exemplars ‘Melia azederach’. També ho estaran els amants de les curiositats botàniques, tot i que per raons diferents. Aquest és el nom científic del cínamom, també conegut com a arbre del paradís, que produeix un fruit tòxic per a tots els mamífers i gairebé totes les aus, excepte, el que són les coses, per a les cotorres. L’os que allotja la seva llavor (vet aquí la curiositat des de la perspectiva humana) es va utilitzar durant segles per confeccionar rosaris, per això al Mediterrani oriental se’l considera un arbre sant. Sens dubte no serà el cas de la tantes vegades anticlerical Barcelona, la Rosa de Foc, que, amb una mica d’imaginació quedarà representada almenys amb dos dels arbres plantats en els eixos verds. A saber...

Sota un nom científic que ni fu ni fa, ‘Brachichiton acerifolia’, emergeix la imponent figura de l’australià arbre de foc, apel·latiu que no li va gran en absolut. Tot i que pocs, ja n’hi ha a Barcelona, molt cridaners, això sí, sempre que a ells els vingui de gust. Són capritxosos, però val la pena no perdre’s el seu espectacle quan tota la copa són flors vermelles i no conserven cap fulla verd. És inevitable reparar-hi, com un Moisès davant un arbre en flames.

Hi ha una història evolutiva que ve aquí molt oportunament al cas. De les tres famílies d’algues que habitaven els mars fins i tot el Paleozoic, només les verdes van ser capaces de colonitzar la terra, d’això fa uns 470 milions d’anys. Les vermelles i les negres no van saber fer aquest salt evolutiu. Allà continuen, submergides, i així va ser com el verd va passar a quedar associat al color de la natura. A la seva manera, l’arbre de foc convida a imaginar que diferent seria el món si en aquell remot passat la història hagués sigut una altra i les algues vermelles haguessin conquistat els altiplans i les muntanyes.

Borrell i Girona són els carrers afavorits amb la presència de nous exemplars de Brachichiton acerifolia, però no és aquest l’únic homenatge a la Rosa de Foc.

La perera de Callery (‘Pyrus acerifolia)’ pot compartir aquest títol. És un arbre altament immune a les plagues, però l’interessant, en el seu cas, no és només que oferirà abundants collites de fruits als ocells, sinó que, des de la mirada veïnal, brindarà una variada coloració, una mena d’oportuna bandera d’Itàlia per a un districte en el qual els transalpins són la comunitat estrangera més nombrosa. Fulles verdes quan l’hivern arriba al final, flors blanques entre març i abril i, arribat el moment, unes copes vermelloses quan acaba el cicle de les seves fulles caducifòlies.

Un dels propòsits de tot aquest projecte de naturalització de l’Eixample és, explica Miró, seguir els ensenyaments d’una arquitecta paisatgista de referència com Elizabeth K. Meyer, catedràtica a la Universitat de Virgínia, per a qui l’estètica d’aquest tipus de projectes ha de ser només un instrument per aconseguir una meta més ambiciosa, que qui recorre un passeig o una plaça poblada d’arbres «desperti i s’adoni que la seva presència no és l’única en aquest lloc», una cosa ja parcialment aconseguida en aquesta ciutat, on els plàtans han sigut considerats des de fa dècades uns barcelonins més.

Segons Miró, els quatre carrers dels eixos verds mereixen aquests dies un safari botànic, però en realitat caldrà esperar «dues primaveres» (curiosa manera de mesurar el pas del temps) perquè la natura hagi seguit el seu curs i l’efecte desitjat sigui ja l’aconseguit.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

Les condicions per aconseguir-ho estan en detalls que explica l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, alguns visibles, altres d’amagats al subsol. Dels primers dona fe la mida dels escocells dels arbres, dues vegades més grans que els originals, i la generosa superfície dels parterres. Estan concebuts per no malgastar cap pluja.

En alguns escocells, per exemple, ha cridat l’atenció que hagin sigut reomplerts amb un triturat de restes de fusta. No és un caprici estètic. Té una missió, preservar la humitat del terra, entre altres raons perquè l’Eixample, fins i tot abans de convertir-se en la nova Barcelona extramurs, no és una terra fèrtil com la del Baix Llobregat. És una terra argilenca, pobra en nutrients. Les obres portades a terme durant els últims nou mesos han servit, en part, per ‘llaurar’ aquest subsol i canviar el seu caràcter. Els resultats, si aquests fossin unes proves de selectivitat, d’aquí dues primaveres. I més enllà, ja com a postdata, una última curiositat: els arbres caminaran. Bé, és un dir. Expliquen Miró i Matilla que la urbanització dels eixos verds té un pla b per a aquells casos en els quals un arbre de la vella guàrdia mori. Arribarà la toconadora i s’emportarà el seu cadàver, però l’arbre que el rellevarà no es reposarà en el mateix escocell, sinó una mica més enmig del carrer, més allunyat de la façana, perquè creixi més al seu aire i proporcioni el que d’ell s’espera, una bona ombra.