Enric Granados, els búnquers de l’Eixample

Ha passat mig any de la reducció dels horaris de les terrasses al carrer d’Enric Granados. ¿Balanç? Més enllà de mitjanit, encara no es dorm al carrer dedicat al músic i compositor, que, per cert, alguna cosa sabia del negoci de l’oci i la restauració, ja que abans que li arribés la fama tocava el piano cinc hores al dia al Café de las Delicias. ¿Ha canviat alguna cosa, des del punt de vista dels veïns, la mesura? Sí, però no tot necessàriament a millor. Molts titulars s’han emportat en aquests sis mesos els mal anomenats búnquers del Carmel, que mai van ser petites fortaleses subterrànies defensives, sinó simples punts elevats des dels quals canonejar l’aviació, però, vist que no hi ha remei i per ser conseqüents, cal començar a parlar de la bunquerització d’Enric Granados.

La modificació dels horaris aprovada a l’octubre va establir que les terrasses de bars i restaurants havien de posar el candau a les onze de la nit, de diumenge a dijous, i a mitjanit els divendres, dissabtes i vigílies de dies festius. Es compleix, sí, explica Jordi Badia, veí d’Enric Granados des de fa 27 anys, i la seva parella. És, que quedi clar, una veu equànime, com a sabedor que l’exageració és mala companya de viatge en aquestes polèmiques. El problema –observa– és que, primer, els amos dels establiments no poden entrar les taules i les cadires al local perquè dins l’activitat continua (això ho comprèn) i, segon, quan per fi ho fan, els tendals i para-sols de les terrasses passen a ser l’hàbitat dels noctàmbuls, de tots aquells que surten del local i creuen que encara és aviat per batre’s en retirada. Els vídeos gravats des del balcó dels Badia són inapel·lables: rialles, converses que disparen els sonòmetres i, el clàssic quan hi ha alcohol, càntics a tot pulmó. El vídeo que acompanya aquesta informació va ser gravat divendres passat, després d’una jornada de tempesta i temperatura desagradable. És, doncs, un vídeo de mínims. I tot i així...

No es neguen les millores. El tram d’Enric Granados entre Mallorca i València és, tot i que sense que hagi cessat el sarau, una mica més tranquil, com a mínim si es compara amb el superior, el que arriba fins a Provença, veritable zona zero del problema. En tot el carrer hi ha 82 llicències de restauració de bars de copes. Són 82 casos diferents. «L’amo d’un dels establiments, perquè intentem conversar amb tots, ens va reconèixer que de matinada, quan entrava les taules al local, les arrossegava només per fastiguejar-nos. Segons ell, per culpa de les nostres queixes i perquè l’ajuntament les havia mínimament atès, havia hagut d’acomiadar dos treballadors», explica Badia.

És un cas extrem. El comú és, dins de les discrepàncies, una educada relació. Els que de matinada no deixen dormir no són els cambrers, són aquestes desenes llargues de barcelonins, majoritàriament, i turistes, minoritàriament, que ocupen les voreres en una cosa que seria inadequada qualificar de botellon, però que resulta igual de molest.

Els més joves no tindran, potser, aquesta referència, però Enric Granados és des de fa 40 anys, com a mínim, un carrer diferent, no només perquè la presència de la Universitat de Barcelona la talla abans d’arribar a la Gran Via, no només, tampoc, perquè abans hi aparquessin els cotxes en bateria i això li concedia un cert aire mig per als vianants, sinó perquè va ser, en la seva part més baixa, un dels primers nuclis de bars de copes de l’Eixample. Amb aquests antecedents, la pregunta lògica és quina ha sigut l’etapa més enervant d’aquelles quatre dècades. «Després del desconfinament, quan després de la covid van reobrir els bars i restaurants i se’ls va permetre ampliar el nombre de taules i cadires al carrer», diu Badia. Aquest va ser el pic. La desescalada ha sigut el problema.

El regidor de districte de l’Eixample, Pau González, assegura que no hi ha falta de voluntat de l’Ajuntament de Barcelona. El 2022 es van obrir 369 expedients informatius, dels quals 324 estaven relacionats amb el mal ús de la llicència de terrassa. Cada dia de l’any, de mitjana, es va obrir un expedient, la qual cosa no vol dir que les inspeccions siguin de dilluns a diumenge cada setmana. Els tècnics municipals passen cada 15 dies i, pel que sembla, no hi ha jornada en què no tornin a les oficines amb la carpeta de denúncies plena. De tot hi ha hagut. El cas més comentat entre els veïns és, evidentment, el del petit bar que tenia llicència per a una taula al costat de la porta i en va posar més d’una dotzena enmig de la vorera, però aquesta és només la punta de l’iceberg. El problema és que la tramitació dels expedients és garantista en terminis per a recursos i, segons Gonzàlez, els resultats no són tan immediats com voldrien els veïns.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

Més enllà de les xifres (decibels, expedients, llicències, taules i cadires...) el que crida l’atenció d’Enric Granados és l’exquisida correcció amb què la major part dels veïns expressen el seu enuig, i això ,malgrat, mai s’ha d’oblidar, que el Gremi de Restauració de Barcelona fins i tot ha arribat a produir i difondre un vídeo en el qual ridiculitza els veïns que es queixen que no poden dormir per culpa del soroll, una minoria rondinaire, segons la seva opinió. Els afectats creuen que, aquell dia, el gremi, sense adonar-se’n, va mostrar fins a quin punt creu disposar d’una patent de cors per convertir l’espai públic en un negoci. La cosa no va passar d’aquí, però es podria dir que va posar en guàrdia l’ajuntament cara al final de les obres dels quatre nous eixos verds de l’Eixample, on la presència de locals de restauració no és tan intensa, però abans que sigui tard s’han donat instruccions als inspectors perquè extremin el zel i evitin que les terrasses autoritzades superin els límits d’espai que tenen assignades. Algunes, de moment, fruit potser de la ignorància, ja ho fan i envaeixen la part del paviment dedicat als invidents.

A la seva manera, Enric Granados és una mena d’antecedent molt remot dels eixos verds. ¿Desitgen els veïns d’aquest carrer completar algun dia la transformació, eliminar les places d’aparcament i convertir tota la via en una gran vorera? «De moment, gairebé millor que no», diu Badia.