El Periódico de l'Eixample
Arqueologia en blanc i negre
L’Eixample d’abans i el desaparegut, etern gràcies a Efadós
Més de 700.000 fotos ha rescatat de l’oblit una editorial amb nom de faraó i que ha acabat per aixecar formidables piràmides de records col·lectius
barcelona/2-4.jpg /
La Unesco va evitar que els temples d’Abu Simbel quedessin submergits després de la construcció de la presa d’Assuan, un treball faraònic que té el seu què si se sospesa que es va executar el 1964 i enmig d’un boicot inicial dels Estats Units, però no menys majúscul és el que des del 1996 ha portat a terme una editorial amb un nom que fins i tot sembla de monarca de l’Antic Egipte, Efadós, que des d’aleshores, o sigui, durant 27 anys, ha rescatat més de 700.000 fotografies que corrien el greu perill de quedar negades sota les aigües de l’oblit. Rar serà que no hagin sentit parlar dels seus llibres, perquè han publicat ni més ni menys que 158 volums ja de l’‘abans’ de tal o tal poble ciutat, una xifra a què en cal afegir una altra de similar de la col·lecció d’àlbums dedicats a llocs desapareguts, dels quals només queda l’espectre d’una imatge, en un negatiu de cel·luloide, en el millor dels casos, o simplement una positivació en paper. Com l’abril és el mes de Sant Jordi, gairebé que és una obligació escriure una lloança sobre el que sens dubte mereix ser qualificat com la piràmide més gran del faraó Efadós, ‘L’Eixample d’abans’, perquè la seva pròpia construcció és, de passada, una lloa a la resta de títols de la col·lecció.
Aquesta aventura, el dit, va començar modestament el 1996, al Papiol, el quart poble més petit del Baix Llobregat, ja que amb un padró de menys de 4.200 veïns semblava factible anar casa per casa a la recerca de fotografies que les famílies atresoraven com a simples records i seleccionar entre elles escenes de com era el municipi abans que les manetes dels rellotges de la història es tornessin boges i tot canviés a velocitat de vertigen. Els responsables d’Efadós van tenir, sens dubte, una perspicaç idea, van ser primer a buscar les fotografies dels arxius públics, però quedava sempre el dubte de quina seria la resposta dels veïns. Va ser àmpliament entusiasta. Va néixer així el primer títol i, amb això, una col·lecció que potser, al principi, va ser observada com una cosa anecdòtica, pot ser que fins i tot com un simple folklore fotogràfic, però que amb les xifres que a hores d’ara és capaç de presentar, més de 700.000 imatges perfectament documentades i arxivades, és motiu de sana enveja per part de més d’una institució, que mira de fer el mateix i no ho aconsegueix.
Després d’aventurar-se en un nou poble (Gavà, Taradell, Deltebre, Cambrils, Salt..., i així fins a 158) i cribrar a la safata les imatges obtingudes, palletes d’or de molts casos, Efadós treu d’impremta llibres de 900 pàgines, que, a través de retrats del paisatge humà i de l’arquitectònic, de les festes i dels moments rellevants, i també del simplement quotidià, brinden una mirada antropològica de, posem per cas, Santa Coloma de Gramenet, paradigma sens dubte de fins a quin punt el segle XX ha comportat una metamorfosi urbanística i social en alguns municipis catalans. Sense endinsar-se molt en això, perquè el propòsit és anar ja en el pròxim paràgraf a ‘L’Eixample d ‘Abans’, a Santa Coloma, a la vora del Besòs, es van cultivar maduixes fins al 1981, un caviar vermell que en el seu moment les famílies burgeses de Barcelona es feien portar amb taxi fins a les seves cases. Després, com se sap, al riu li va passar el que li va passar, que va morir en vista de tothom, i amb això la ciutat va tenir un canvi per al qual la paraula metamorfosi fins i tot queda curta. Per això els llibres d’Efadós són encomiables, perquè combaten la desmemòria.
«S’ha de reconèixer, vam tenir els nostres dubtes i les nostres pors abans d’atrevir-nos amb Barcelona», explica Jaume Campderrós, un dels responsables de l’editorial. Barcelona és demogràficament 380 vegades més gran que el Papiol, així que, d’entrada, potser espanta, però un secret que gelosament guarden (guardem) els barcelonins, com si fos una cosa inconfessable, és que aquesta ciutat només és un poble gran, on la majoria de la gent va a peu, on agrada que el forner sàpiga quin tipus de barra desitja cada client abans que la demani, on hi ha veïns de Gràcia, de Sant Andreu o del Raval que un dia s’adonen que fa setmanes que no surten del seu barri perquè el té tot allà, en el seu particular ‘poble’. Aquesta ciutat és tan rural que fins i tot hi ha llistes d’espera per aconseguir una porció d’hort urbà. Per raons així, inconfeses, Campderrós es va emportar una monumental sorpresa a Barcelona, tan gegant que la llista de títols que tenen com a columna vertebral aquesta ciutat és sorprenentment llarga.
Hi ha, queda clar ja des del principi, la gran piràmide d’Efadós, l’Eixample d’abans, de quan la fotografia era en blanc i negre i analògica. Després hi ha els volums específics dels barris, Sagrada Família, Fort Pienc i Sant Antoni. La col·lecció de postals barcelonines que van sortir dels cèlebres tallers de fototípia dels suïssos Hauser i Menet és un altre dels llibres de la col·lecció. Menció especial mereixen els àlbums de vistes panoràmiques antigues i, com no, l’autobiografia de Barcelona que porta la firma de l’historiador Daniel Venteo, tot un referent en aquest camp.
I totes aquestes excursions literàries i fotogràfiques a llocs més o menys encara reconeixibles té el seu contrapunt amb la col·lecció dedicada a allò que ja no hi és, la Barcelona desapareguda (per descomptat també l’Eixample desaparegut) i la que podria desaparèixer, com la dels comerços i hotels emblemàtics retratats per Esteve Vilarrúbies i que no fan més que tristament recordar que aquesta va ser, com en una ocasió va dir Hans Christian Andersen, la ciutat amb les cafeteries més boniques d’Europa. Va estar per aquí l’escriptor danès el 1862 i sembla que es va quedar molt sorprès, com si hagués descobert a Barcelona l’aneguet lleig de les ciutats del XIX, tot i que, consultada avui la col·lecció d’Efadós consagrada al desaparegut, potser seria millor referència un altre dels seus contes, ‘El vestit nou de l’Emperador’.
Cal reprendre el fil. La gran piràmide. ‘L’Eixample d’abans’. Molt sovint es diu que tal o tal obra és un treball coral. Poques mereixen més aquesta definició que aquest volum, perquè l’oceànica recopilació de fotografies que allà es reuneixen són, en gran part, préstecs desinteressats de particulars. És una partitura amb milers de notes que compta amb un llibret a càrrec d’un autor insuperable si de retratar Barcelona es mira, Lluís Permanyer. Només ell, minuciós i ordenadíssim col·leccionista d’històries locals, és capaç de fer punta al llapis davant el repte de contextualitzar una fotografia. La lectura del llibre és una excel·lent recomanació per a aquest Sant Jordi, però, a tall de tast, vet aquí dos exemples.
Primer: Es mostra en una imatge la bastida amb què es va erigir l’obelisc de la plaça de Cinc d’Oros, intersecció de la Diagonal amb el passeig de Gràcia, un lloc, per cert, molt metafòrica dels vaivens ideològics que ha patit aquesta ciutat, ja que fins a sis vegades s’ha modificat l’essència d’aquest monument per adequar-lo al gust del poder polític de cada etapa. El que Permanyer explica és el sobrenom que a Barcelona (recordi’s, aquest poble) se li va posar a la primera figura que esculpida per Josep Viladomat presidia la plaça. Era, amb aspecte de dona, una representació de l’esperit de la república com a forma de govern. La figura mirava cap a a l’Eixample, o sigui, que donava l’esquena a Gràcia. Per això se la coneixia popularment com a Margarita Carvajal, cèlebre cantant de revista que llavors omplia les platees dels teatres del Paral·lel. De l’estàtua de Viladomat es deia que era com Carvajal, perquè tenia Gràcia al cul. Només per tancar aquest exemple, pitjor sobrenom es va emportar després la plaça quan el franquisme va acompanyar l’obelisc una àguila de significat feixista. A l’escultor no se li va acudir que quedaria més majestuosa amb les ales obertes de bat a bat i les va deixar recollides sobre els pits. Per això, la plaça va passar a ser coneguda com la del lloro.
Segona. Tot i que no sap quin va ser el desencadenant de tal costum, Permanyer afirma que el carrer d’Aribau va ser a principis del segle XX el carrer on no pocs burgesos de la ciutat li posaven un pis (com es deia llavors) a les seves estimades. Pobre Bonaventura Carles Aribau, que tanta passió va posar en la composició de la seva ‘Oda a la Pàtria’ i que al final el carrer que li van dedicar fos objecte d’altres passions. Segons Permanyer, alguna de les més selectes botigues de llenceria de la ciutat era a Aribau no per casualitat.
Postdata o resum. Tant fa. Explica Jaume Campderrós que no té clar com seran les molt futures edicions d’Efadós si algun dia l’‘abans’ i el ‘desaparegut’ han de mostrar-se amb fotografies digitals. Potser descobrim que eternes només ho són les analògiques, tem. No està de més pensar en això quan, com un Napoleó, es contempla aquesta piràmide fotogràfica de l’Eixample.
