El Periódico de l'Eixample
Exposició a Can Serra
Tarradellas, que tot ho guardava, fins i tot el cor de Macià
La Diputació de Barcelona exhibeix els tresors documentals de l’expresident de la Generalitat i, com a peça estrella, l’urna protagonista d’aquella «epopeia cardíaca»
Dos milions de documents, més de 143.000 cartes, resums i notes de cada conversa telefònica, unes 33.000 fotografies, també els mobles del que va ser el seu despatx durant gairebé 40 anys d’exili francès a Saint-Martin-le-Beau (que no eren gran cosa, perquè Lluís Companys va cedir la clau de la caixa de cabals de la Generalitat a Juan Negrín)... L’arxiu personal de Josep Tarradellas, que es conserva al monestir de Poblet, és prou colossal perquè tot bon historiador s’hi submergeixi durant mesos per investigar sobre la Segona República, sobre la Guerra Civil espanyola i, més caïnita encara, sobre la guerra entre anarquistes i comunistes a la rereguarda catalana entre el 1936 i el 1939, però tot això i molt més queda sempre eclipsat per un simple objecte, la caixa de plom a la qual durant 46 anys es va conservar el cor de Francesc Macià, no amarat en conyac, com el de Chopin, sinó en formol, però amb una trajectòria vital (si així es pot dir d’una simple víscera) molt més anecdotària, ja que fins i tot es va treure d’Espanya d’amagat simulant que era un formatge.
S’acaba d’inaugurar a Can Serra, seu de la Diputació de Barcelona, una exposició sobre els elements més substancials d’aquell arxiu, ja que, quan Tarradellas va tornar a Catalunya, la tardor del 1977, la Generalitat es va reedificar sobre els fonaments del que durant la dictadura de Franco va ser la Diputació Provincial, que llavors tenia com a adreça postal la plaça de Sant Jaume. Allà, a la Casa dels Canonges, residència oficial del president de la institució, fins i tot va dir Tarradellas que una nit va dormir totalment sol, i per sol no es referia en absència d’Antònia Macià, la seva dona, sinó sol fora de mida, tant que va barrar la porta de l’habitació amb una cadira. Doncs fins i tot això queda en realitat eclipsat per les tribulacions del cor de Macià, l’urna del qual, tot i que buida, no falta en l’exposició ‘Els fonaments de l’autogovern’.
A la mort del que va ser el primer president de la Generalitat de la Segona República, el 25 de desembre del 1933, s’ha pres una decisió sens dubte avui insòlita, però potser menys xocant llavors, embalsamar el cadàver (feia només vuit anys que la mateixa eternitat s’havia concedit a Lenin a la Unió Soviètica) i, prèviament, extreure’n, com una relíquia, el cor.
Com ja s’ha dit, el mateix tracte va rebre el cor de Chopin, en el seu cas per desig exprés del compositor abans de morir, perquè fos portat a la seva Polònia natal (això diu la tradició), tot i que hi ha també la molt ben argumentada teoria que ho va sol·licitar perquè temia ser sepultat amb vida, un error freqüent fins a ben entrat el segle XIX. Sigui pel que sigui, conservar el múscul cardíac com a dipositari de l’ànima del finat va acabar per ser una certa tradició.
Les peripècies del cor de Chopin no van ser poques. La primera, la citada, que per conservar-lo intacte s’acordés que res millor que un bon brandi, una beguda espirituosa que ja havia acreditat la seva eficàcia quan el 1805 l’almirall Nelson va morir a la batalla de Trafalgar i el seu cos va tornar a casa en un barril d’aquest licor. Van portar el cor de Chopin a l’església de la Santa Creu, a Varsòvia, però durant l’ocupació alemanya el van traslladar al quarter general dels nazis a la capital de Polònia perquè un dels seus generals tenia gran devoció per les seves composicions musicals. El cas és que del de Macià es podria dir que va viures unes peripècies més rocambolesques, també amb nazis pel mig.
El cor del president de la Generalitat inicialment havia de ser atresorat i exhibit a l’església del parc de la Ciutadella, just davant la seu del Parlament, com si aquell edifici estigués cridat a ser amb el pas del temps l’equivalent català del Herzgruft vienès, on es guarden fins a 54 cors de la dinastia dels Habsburg, com si allà algun dia haguessin tingut cabuda els cors de Josep Irla, Tarradellas i els que estan per venir, però a l’hora de la veritat va acabar simplement dins d’una caixa forta del Palau de la Generalitat.
Amb les tropes de Franco a les portes de Barcelona, va semblar una pèssima idea deixar-lo a Catalunya, així que la relíquia va creuar la frontera, diuen que portada a la falda per la dona de Tarradellas, Maria Antònia, casualment de cognom també Macià, que va eludir el control dels gendarmes amb l’argument que la caixa contenia només una selecció de formatges.
França semblava un destí segur, en absolut un país que pogués ser gairebé totalment ocupat per Alemanya en un no-res, però així va passar (des del punt de vista militar, el segle XX francès va ser un repetitiu Waterloo), de manera que els Tarradellas van decidir amagar el cofre dins d’un barril i aquest, al seu torn, enterrar-lo en una vinya.
Els nazis es van batre en retirada i el cor va tornar a la llar de Tarradellas a l’exili, però no per gaire temps, perquè va acabar per dipositar-lo a la cambra de seguretat d’un banc de Tours, on les dues aurícules i els dos ventricles de Macià tampoc van trobar descans. A mitjans dels anys seixanta, el director de l’oficina va apressar el president a l’exili que es presentés immediatament a les oficines i expliqués què contenia aquella caixa, que, per les raons que fos, ja no era hermètica i havia començat a supurar.
Només d’Evita Perón es pot assegurar sense marge d’error que va viure més aventures post mortem que Macià, algunes de molt tèrboles, per cert, i per això la història del seu cadàver fins i tot ha sigut motiu d’una interessant sèrie de televisió argentina, però el que va passar amb el cor de Macià no és gaire menys, així que el 2012 es va estrenar a la Sala Beckett una obra de teatre que va ser presentada al seu dia com una «epopeia cardíaca». Era una obra escrita mà a mà entre Ivan Fox i Anton Tarradellas, efectivament, net de l’expresident de la Generalitat, la qual cosa, a la seva manera, té molt a veure amb l’exposició que s’acaba d’inaugurar a la Diputació de Barcelona.
Notícies relacionadesTarradellas va renunciar expressament en vida a escriure les seves memòries, que, de ser sinceres, una cosa inusual en aquestes latituds polítiques, haurien sigut d’obligada consulta per als historiadors. A canvi, va fer alguna cosa millor. Va donar tot el seu arxiu personal perquè fos conservat al monestir de Poblet. És un jaciment documental extraordinàriament ric en informació, per seguir el rastre, per descomptat, del cor de Macià i teatralitzar les seves aventures, però també per transitar per les bambolines de més de la meitat de la història de la política catalana del segle XX.
