Barcelona condensa en un còmic els 113 anys d’infàmia de la Model

Amb els traços d’una veterana de la il·lustració i el disseny gràfic, Susanna Martín, i amb un solvent relat a càrrec del periodista Jordi de Miguel, l’oficina editorial de l’Ajuntament de Barcelona acaba de treure de la impremta ‘Històries de la Model’, primer número d’una col·lecció amb què es pretén, amb rigor i sense almívars, convertir en còmic un passat d’aquesta ciutat que mai hauria de caure en l’oblit. Com correspon, el llibre ha sigut presentat intramurs d’aquell presidi que, malgrat el seu nom, mai va ser modèlic i, el que és pitjor, mai va ser una Bastilla barcelonina. Comença així amb la Model una col·lecció amb el segell municipal que ja té en agenda un segon volum, en aquest cas dedicat a la vaga dels lloguers de 1931.

La Model va obrir les seves portes (bé, potser aquesta és una expressió inadequada) el juny de 1904 i va buidar les seves últimes cel·les el 2017, o sigui, que el llibre resumeix, que no és fàcil i, tot i això, ho aconsegueix, 113 anys d’una sempre angoixant història. Coincideix la publicació, per exemple, amb l’estrena als cines de ‘Modelo 77’, que és capaç de dedicar una hora i mitjana de metratge només a uns mesos de la vida d’aquesta presó, a aquell moment en què els vents de llibertat que semblaven bufar durant la Transició no refrescaven a l’interior d’aquest centre penitenciari. El que Martín, al llapis, i De Miguel, al teclat, han aconseguit és al contrari, no una mirada a un instant, sinó un retrat panoràmic sobre quanta vergonya hauria de sentir Barcelona per haver tolerat (enmig i alhora d’esquena a l’Eixample) la presència d’un lloc que, més que de reclusió, va ser gairebé sempre de repressió i de violència injustificable, fins a la mort en ocasions, per ajusticiament públic o per pallisses en la penombra.

Deia un referent de l’anarquisme com Piotr Kropotkin que tota revolució que volgués merèixer realment aquest nom, revolució, hauria de començar per enderrocar a pic i pala les presons, i a Barcelona això va fer el moviment llibertari amb la presó de la Reina Amàlia el 1936, però la Model va sobreviure perquè estava més que acreditada la seva solvència per empresonar el rival polític en les més inhumanes condicions. És per això que se l’hauria de considerar l’antítesi de la Bastilla i, també, un lloc que no hauria de caure en l’oblit, raó per la qual ara es publica aquest volum.

A través de diversos salts temporals i del relat oral d’alguns ‘inquilins’, com Anna Sallés, parella de Manuel Vázquez Montalbán, tots dos empresonats el 1962 per cantar als carrers de Barcelona ‘Asturias patria querida’ quan a la costa cantàbrica hi havia una protesta minera de categoria, el llibre aconsegueix ser realment molt immersiu. És un dels avantatges del còmic respecte a la fotografia. Molt poc del que va passar allà va ser retratat amb una càmera. Com si fossin aquells retrats robot que elabora la policia, sempre és possible, per contra, dibuixar els fets a través de la veu dels testimonis.

Sovint es recorda, quan s’escriu sobre la Model, l’oxímoron del seu nom, que naixés per tal d’humanitzar la vida a la presó i ser un lloc de trànsit per al retorn a la vida en societat i acabés, en realitat, com tot el contrari. En realitat, no hauria d’estranyar. La seva singular forma arquitectònica, aquesta estructura panòptica en la qual el pres sempre se sentiria vigilat, era una idea gestada en la ment d’un tipus tan singular com Jeremy Bentham, contrari a l’esclavitud quan era molt comú, detractor de la pena de mort, també del treball infantil, i un dels primers defensors dels drets humans, però estrany fins a la medul·la, ja que aquell pensador, pare de l’utilitarisme, va demanar que, després de morir, el seu cos fos descarnat i l’esquelet fos assegut en una cadira, vestit i exhibit eternament en una de les sales del University College de Londres. Allà segueix.

El llibre recorda aquests orígens, el seu ús com a arma política en diferents etapes del segle XX i, per descomptat, la seva brutal degradació als anys 70 i 80, quan l’alcaid de la Model es podria dir que era la droga, perquè eren l’heroïna i altres substàncies les que fixaven les regles de funcionament. Des del carrer podia estranyar en aquells temps que els patis de la presó estiguessin coberts amb una xarxa. Es van instal·lar per evitar que des del carrer llancessin paquetets amb droga per als presos. Es ficaven dins de pilotes de tennis, així que, què és millor que una xarxa per aturar aquest joc.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

La inventiva sempre superava tota solució. Van començar llavors a llançar-se boles de gel que quedaven atrapades a la xarxa, però, és clar, amb el pas de les hores es desfeien i el sobre amb la droga acabava caient al pati.

És un dels capítols que recull el llibre, però en aquest punt cal fer un incís i recordar que sobre aquella etapa, tot i que sigui dins del gènere de ficció, hi ha un antecedent difícilment superable, ‘Fuga en la Modelo’, potser el cim del còmic ‘underground’ de Barcelona, una obra mestra que porta la firma de Miguel Gallardo i Juan Mediavilla, un retrat sobre el que era aquesta presó molt més precís del que es podria suposar. Hi ha una anècdota que ho corrobora. Per dibuixar les pàgines en les quals relatava la fuga que anunciava el títol, Gallardo, que volia ser rigorós com un Hergé de la línia fumuda, es va presentar al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya per veure si tenien algun material del qual treure idees. Li van proporcionar directament els plànols de la construcció de la Model. ‘Fuga en la Modelo’ va ser un ‘bestseller’ perquè era una història molt boja i divertida, però, també, perquè mostrava l’interior de la presó amb una fidelitat sorprenent per als estàndards de llavors. Avui és visitable.