Ja només els 'carrozas' diuen 'carroza'

Amb l’alcalde Enrique Tierno Galván com a teloner, Francisco Umbral va presentar el 9 de març de 1983 el seu ‘Diccionario cheli’,un exhaustiu catàleg de l’argot entre castissa i marginal de Madrid. Va ser tot un esdeveniment. Fins i tot solemne. Es va celebrar al xorigueresc Palau del Conde Duque. Vist amb perspectiva, allò va ser en realitat un funeral. Portar ‘gili’, ‘carroza’ o ‘bujarra’ a un diccionari amb ànim de supervendes comportava trencar la màgia d’aquell galimaties, perquè l’existència d’un argot subterrani té sempre com a propòsit fundacional que sigui indesxifrable per als no iniciats. Aquell va ser un flac favor de Umbral al cheli. La prova és que avui sol els ‘carrozas’ diuen 'carroza' i només els 'gilis' diuen 'gili'.

Això, per situar les dates, va ser a Madrid el 1983. A Barcelona no hi havia un diccionari així, meravellosament enquadernat, però hi havia, abans, fins i tot una cosa millor, 'Makoki', les frenopàtiques aventures del personatge que donava nom al còmic i de la seva colla, gent tan fumuda com el mateix traç en el qual els dibuixava Miguel Gallardo. De 'Makoki' es podria fer una exposició tan memorable com la que li van dedicar a Nazario a la Virreina (aquí queda la proposta), però el que ve al cas ara és una altra qüestió, són les bafarades d’aquelles historietes, una mica així com el sedàs que fan servir els cercadors d’or. En aquelles vinyetes ha quedat, com llavors de ‘colorao’, l’argot de la Barcelona marginal dels 70, un tresor del qual gràcies al Gallardo d’avui es pot tirar una mica del fil.

En aquella edat d’or de l’'underground’ gràfic barceloní, ell era l’antitesi de la línia clara 'tintinesca', però que com un Hergé s’autoexigia un rigor màxim, i com prova d’això una anècdota passada quan es va arremangar per il·lustrar la que seria la seva obra cabdal, 'Fuga en la Modelo'. Es va presentar al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i va demanar els plans de la presó de Barcelona. ¡I l’hi van deixar! Gairebé sobra afegir que aquella història va ser molt popular intramurs de la presó.

Idèntic punt d’honor tenia la seva mitja taronja en aquella empresa, Juanito Mediavilla, el guionista i, en conseqüència, el responsable de tot aquell ‘slang’ de ‘Makoki’.

MEDIAVILLA, FET UN HIGGINS

“Juanito anava sempre amb paperets en els quals anotava el que sentia. Per a aquestes coses té una oïda total”, explica Gallardo. No és que tots dos anessin pels baixos fons de la ciutat com un Henry Higgins a ‘My Fair Lady’ a la recerca de floristes malparlades. Era tot més fàcil i també més bèstia. Eren joves i tots dos tenien “un pis franc pel qual passaven tota mena de personatges, camells, expresidiaris...". A Mediavilla no se li escapava ni un detall. Gallardo assegura que Makoki i la seva colla eren tots personatges reals tan sols una mica exagerats.

En els anys 1979 i 1980, Fernando Lázaro Carreter, llavors lletra R majúscula de la Real Academia Española, va publicar un parell d’anàlisis detallades sobre l’argot juvenil, sobre les seves distorsions semàntiques i fins i tot sobre la seva característica pronunciació, amb aquesta “fricació meridional de la ‘ch’ i l’arrossegament de la ‘s’”. Vaja, tal com parla el Tío Emo a 'Makoki'.

Tot això, però, no aclareix com neix una paraula, sinó només com s’estén el seu ús.

L’escriptor Anthony Burguess es va inventar un argot, el ‘nadsat’,per als seus protagonistes de ‘La taronja mecànica’, però ni el fet que Stanley Kubrick la portés després al cine li va donar molt recorregut aquell argot. Que així passés no permet treure la conclusió que la literatura, el comic fins i tot, no puguin arribar a ser la font de la qual brollen noves paraules. Shakespeare, en aquest sentit, és el referent indiscutible.

'BE IN A PICKLE'

Notícies relacionades

¿Què és la febre hemorràgica?

Els menús de migdia a BCN van pujar el 8,3% el 2023

En la seva biografia sobre el bard d’Avon, el divertit divulgador Bill Bryson explica que Shakespeare va encunyar personalment (o com a mínim va deixar registre escrit per primera vegada) 2.035 paraules. Només a 'Hamlet’ hi ha 600 expressions noves. De vegades en tenia prou amb el simple enginy de posar-li un contradictori prefix a paraules comunes (‘unmask’, ‘unlock’ ...) i en altres ocasions eren expressions completes que han sobreviscut al pas del temps malgrat ser formalment absurdes, com ara ‘be in a pickle’, l’equivalent en català de ficar-se en un vesper.

Shakespeare, en qualsevol cas, és un cas únic, un univers paral·lel. A Espanya aquest treball és més coral. ‘El gran libro de los insultos’,de Pancracio Celdrán, un volum descomunal, com és fàcil imaginar, recopila uns 10.000 improperis i en bastants casos fixa el seu origen, ‘chelis’ d’altres segles. Molt oportunament, el prefaci d’aquesta obra va a càrrec d’Antonio Fraguas 'Forges', que defineix el castellà com "el més extens magatzem ‘corteinglèsic’ d’insults del planeta Terra', i, per si Celdrán es decideix a ampliar el seu treball d’investigació, li proposa que inclogui alguns termes de la seva pròpia collita, com ara 'jilipollescente', 'cabronoide', 'tontolglande', 'banquero', 'pota voz parlamentario' i 'bocasobaco'. Potser li haurien de fer un lloc també a Mediavilla, pare inesperat de vocables, com un dia que es va confondre i va escriure ‘mechoro’ i no ‘mechero’, i la paraula va prendre vida pròpia durant un temps.