La Universitat de Barcelona desempolsega 150 anys de la seva història en fotos

Amb motiu del seu aniversari (150 anys al 585 de la Gran Via, tot i que els seus orígens es remunten al segle XV), l’àvia Universitat de Barcelona acaba de treure de l’armari el seu àlbum de fotos, però no les que coneix tota la família, mil vegades vistes, sinó l’àlbum que pel que sigui, per pudor, oblit, mandra o prudència, gairebé ningú havia vist fins ara, perquè gairebé mai havien sigut mostrades. Són en total 193 fotografies, algunes de pròpies, d’altres de cedides per tercers després d’una crida pública, que tenen com a denominador comú que retraten 193 moments diferents esdevinguts a la seu històrica d’aquesta universitat, de manera que hi surten, braç a braç, la qual cosa té, fins i tot, la seva gràcia, el dictador Franco en la visita que va fer el 1947 i les multitudinàries jornades de la dona celebrades el 1976, a les quals a punt es va estar que s’improvisessin autoexploracions vaginals al paranimf mateix de l’edifici, i poca broma perquè eren més de 4.000 les dones allà reunides. Al final la proposta va tirar endavant, però als lavabos i als passadissos, que no és poc.

Això i molt més ha passat entre els murs o a les portes d’aquest edifici una mica medieval que va concebre Elies Rogent a mitjans del segle XIX. Una de les fotografies és precisament la de la mateixa universitat en obres, encara sense la seva torre del rellotge i amb la façana de la nau central pendent de cobrir aigües. Aquesta fotografia, per exemple, té un triple valor. El primer és per la seva autoria, perquè és un treball dels estudis Napoleón, més que una institució en aquesta ciutat. El segon és pel que ensenya, que després de la caiguda de les muralles ja es projectava la nova ciutat amb ambició, en gran, tot i que als estudiants i professors allò els semblava llavors l’extraradi de Barcelona. I, tercer, perquè mostra l’obra cabdal de Rogent a mig edificar, un arquitecte del qual mai sobra remarcar que va ser tot un visionari el dia en què va entregar a Antoni Gaudí el títol acadèmic perquè pogués començar a treballar: «Li hem donat el títol a un geni, a un boig; el temps ho dirà».

L’exposició és minúscula si es compara amb les dimensions del mateix edifici. Són una bateria d’expositors repartits entre el vestíbul, el jardí i els passadissos d’accés a la biblioteca i al paranimf. Les fotografies de cada zona coincideixen més o menys amb el lloc on es mostren i cada una, a la seva manera, mereixeria una crònica.

N’hi ha que són retrats d’un breu instant i aquest és precisament el seu valor. Aquest qualificatiu se’l mereix, sens dubte, una imatge cedida per la família Bastardes. El 2 de març del 1974, algú, que per descomptat havia parlat amb Albert Pérez Bastardes, el fotògraf, va penjar una pancarta al cor de la universitat. «Han assassinat Puig Antich. Feixistes assassins». Calia tenir coratge llavors per nuar aquella pancarta a les baranes del primer pis. Pel que sembla, només es va mantenir allà uns segons, però ja van servir per fer la foto. En ocasions s’afirma que la pintura vermella que taca la façana de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), a la Diagonal, és la resposta que els estudiants van donar a aquella bàrbara condemna de mort, però sembla que té més de llegenda que de veritat. La foto que s’exhibeix a la UB és real, breu, però autèntica.

Després n’hi ha que causen vergonya, com la de les felicitacions a Franco en la seva visita, una fotografia de Carlos Pérez de Rozas que per la seva posada en escena comunica a la perfecció el que es pretenia, amb aquell parell de centenars de persones de l’escalinata que semblen disposades a seguir els passos del dictador sigui quin sigui el destí. És del 1947, però no és ni tan sols l’avenc de l’esdevingut en aquella dècada i en aquell lloc. El 1941, amb la Segona Guerra Mundial encara decantada militarment a favor de les forces nazis (no seria fins al 1942 que s’estavellarien contra l’Exèrcit Roig a Stalingrad), la UB va acollir l’Exposició del Llibre Alemany, una festa en principi literària, però a la qual la ‘joia’ que ocupava un lloc prominent al paranimf era un exemplar de ‘Mein kampf’, l’ideari escrit per Adolf Hitler a la presó de Landsberg.

Preciosa postal és la nevada del 1962. Terribles van ser els danys dels bombardejos del 1938. Sense que calgui buscar-li dobles lectures, fa somriure la foto d’un ramat de cabres i ovelles al costat de la porta principal de la universitat en vigílies de la Primera Guerra Mundial. És bonica la que mostra a Joan Miró a punt de rebre el birret d’‘honoris causa’ l’octubre del 1979, just 61 anys després que la seva primera exposició d’obres organitzada a Barcelona fos rebuda amb mofa per part de la crítica local. Hi ha, per descomptat, imatges de protestes estudiantils de diferents èpoques, per exemple, de les del 2009, que van consistir en una prolongada tancada per expressar el rebuig de l’anomenat Pla Bolonya, a la qual els Mossos d’Esquadra van posar fi amb una borratxera de cops de porra que potser han caigut en l’oblit.

Notícies relacionades

Quan la Universitat de Barcelona demanava puresa de sang

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

Com ja s’ha dit, de cada foto es podria escriure una crònica. Com d’aquesta que mostra somrient a Victoria de los Ángeles en companyia del seu pare, Bernardo López Gámez, que, com que era bidell de l’edifici, vivia al mateix recinte de la universitat, així que la seva filla, cèlebre soprano després, va néixer i va créixer en aquell lloc, un cicle que va tenir el seu zenit quan anys més tard, ja famosa, va obtenir el seu propi ‘honoris causa’, el primer concedit a una dona a la UB.

L’exposició, que serà visitable fins al 21 de juliol, és sobretot visual, però mereix també la pena reparar en els textos que complementen cada expositor. Hi ha una mica de tot. No és fàcil elegir-ne només un per destacar-lo entre els altres, però pot complir aquesta funció un que va sortir de la ploma de Montserrat Roig, al qual l’escriptora revela en quina classe d’aula va fructificar el seu aprenentatge literari. «Es va iniciar en un local tancat, ple de fum i que feia olor de salsitxes de frankfurt. Era al bar d’aquesta mateixa universitat». També hi ha fotos del bar. Però, de bar, ja no n’hi ha.