27 set 2020

Anar al contingut

barcelonejant

Quan la Universitat de Barcelona demanava puresa de sang

Els expedients de l'excepcional i arraconat arxiu de la UB permeten reescriure els capítols més infames de la història local

Els estudiants de cirurgia havien d'acreditar que no hi havia entre els seus avantpassats "ni jueus, ni musulmans ni membres d'altres sectes"

Carles Cols

Quan la Universitat de Barcelona demanava puresa de sang

RICARD FADRIQUE

Aquesta història comença amb una visita sense brúixola a l’arxiu documental de la Universitat de Barcelona (UB), és a dir, sense rumb clar, a tafanejar, i acaba amb una troballa fantàstica, gentilesa de la cap del departament, Pepa Sánchez, ni més ni menys que una còpia original d’un certificat de puresa de sang, que s’exigia als antics alumnes per poder formalitzar la matrícula, és a dir, un text que avalés davant les autoritats docents que no eren jueus ni musulmans i que tampoc ho eren els seus avantpassats. L’injustament poc conegut Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona (UB) és un jaciment documental tan ric en joies com les mines dels nans de la Blancaneu. Els certificats de puresa de sang són tan sols un minúscul exemple de tot allò que s’hi atresora. O sigui, que això és només un primer capítol. Però, ¡quin capítol! 

Per qüestions de comoditat, queden descartats per endavant per a la seva anàlisi els casos en què la meitat de la documentació de l’alumne ve redactada en llatí. A vegades era el capellà de la parròquia qui certificava la cristiandat absoluta del sol·licitant i, ja que hi era, escrivia la carta com si fos una missa, en llatí. No és el que passa amb el cas de Manuel Anglada i Berné, «mancebo cirujano» de Salardú, que aporta 16 pàgines de documentació datades el 4 d’agost de 1781, i en les quals el jutge reial de la Vall d’Aran, Antonio Burguerol, confirma, un cop realitzades les comprovacions pertinents, que els pares i els avis de l’aspirant «fueron y son cristianos viejos limpios de sangre y sin la menor mancha ni borrón en lo de su cristiandad, observantes de los mandamientos de la Santa Madre Iglesia, gente honrada de buena fama, vida y costumbres, sin que hayan sido penitenciados por el Santísimo Tribunal de la Inquisición».

El document prossegueix amb alguns testimonis recollits entre els veïns, que certifiquen, segons el jutge reial, que tant els avis paterns com els materns de Manuel Anglada «son cristianos viejos limpios de toda mala raza de judíos, moros y otras sectas».

El document extret de la carpeta d’aquest estudiant (cada carpeta, cada expedient, a la seva manera, és un món, i n’hi ha aproximadament 210.000) requereix una contextualització.

Un ofici gremial

El segle XVIII va començar a Catalunya el 1714, igual que el segle XX es considera que es va obrir amb el 1914, amb la primera guerra mundial. Darrere de l’estela del Decret de Nova Planta es van tancar totes les seus universitàries catalanes i es va reubicar l’activitat acadèmica a la lleialment borbònica Cervera. Part de l’arxiu actual de la UB és, de fet, el de Cervera, ja que l’hereta quan es refunda la universitat a la capital catalana, el 1837. Però entre aquestes dates, es crea a Barcelona el Reial Col·legi de Cirurgia, una disciplina que llavors no es considerava estrictament part de la medicina, tal com explica el director del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, Alfons Zarzoso.

La pràctica quirúrgica era més aviat un ofici gremial des de l’edat mitjana. Els metges, en certa manera, diagnosticaven i receptaven, però (perdó per l’expressió) manipulaven malalts al mínim i necessari, la qual cosa era tot un contratemps des de la perspectiva de les necessitats del Govern.

Aquí entra en escena, per tant, un altre document que localitzen Pepa Sánchez i el seu equip en aquest dèdal de carpetes que és l’arxiu. Una altra joia. És l’ordre per la qual Carles III crea els estudis per formar cirurgians, tan necessaris en cas de guerra. Al segle III abans de Crist, Hipòcrates defensava que la guerra és l’escola dels cirurgians, però el fill de Felip V preferia, ell que era un home caut, anar sobre segur, així que va posar en marxa, per mediació de Pere Virgili, els estudis d’aquesta disciplina, primer a Cadis, i després a la ciutat de Barcelona. 

Va ser en les ordenances de creació d’aquest reial col·legi en les quals es van especificar les condicions per ser admès al centre. Algunes eren les òbvies, com el pagament de 20 reals de billó per poder examinar-se de les diferents matèries. Hi havia unes altres condicions que són les que, des de la perspectiva actual, avergonyeixen: «Al temps de presentar el secretari del col·legi les certificacions dels referits estudis preliminars,  el pretendent les haurà d’acompanyar amb una informació de puresa de sang, presa amb intervenció del síndic del poble, on es rebi la seva fe de baptisme, la dels seus pares i avis paterns i materns, i una altra fe de vita et moribus firmada pel rector i regidors del poble».

A partir de quin moment es va deixar d’exigir el certificat de puresa de sang per poder cursar estudis de cirurgia no és clar. Durant el primer terç del segle XIX, aquesta carrera es va unificar amb la de medicina, però Zarzoso dona per fet que l’exigència es mantingués durant molt més temps.

Els expedients

Tot aquest relat, en qualsevol cas, ve bé per subratllar l’incalculable valor científic de l’arxiu de la Universitat de Barcelona, un jaciment a mig explorar, mancat de mitjans, com tots els fons documentals de la capital catalana, que atén a l’any tot just uns 800 usuaris, la major part, professors, investigadors i estudiants de la mateixa universitat.

També desfilen per les seves oficines descendents d’antics alumnes, perquè allà s’hi conserven els expedients de tots els estudiants, fins i tot amb material annex imprevist, com és el cas de còpies de les partides de naixement, que en determinats casos poden permetre completar arbres genealògics si és que les fonts originals s’han perdut en algun dels clàssics avalots de la ciutat. 

La versió 3D i palpable del quadro de Rembrandt

“El meu autor favorit és el cadàver humà”, deia, provocador, Antoni Gimbernat (Cambrils, 1734 – Madrid, 1816). I no mentia. Gimbernat, en l'honor del qual i en el del seu fill Carles hi ha fins i tot un minúscul carrer a Barcelona, va ser un dels primers i més notables professors de l'Amfiteatre d'Anatomia de la ciutat, l'aula en què es disseccionaven els cossos després de la creació del Reial Col·legi de Cirurgians de Barcelona. És al Raval. És una meravella. La visita menys públic del que en realitat es mereix. És la versió 3D i palpable de la ‘Lliçó d'anatomia del Dr. Nicolaes Tulp’ de Rembrandt, però sense doctor Tulp. La seva supervivència com a monument ve al cas perquè és una herència directa d'aquells anys del XVIII en què Carles III va voler donar empenta als estudis de cirurgia a Espanya.

Potser la feble popularitat d'aquest auditori es degui al fet que no l'envolta l'aura de morbo que va tenir aquesta pràctica al món anglosaxó, on la matèria primera, és a dir, els cadàvers, era escassa, així que va florir la tremenda indústria dels resurreccionistes, lladres de cossos pel bé de la ciència. A Catalunya, explica Alfons Zarzoso, director del Museu d’Història de la Medicina, aquest contratemps es va solucionar d'una manera més elegant. Les disseccions es realitzaven amb els morts no reclamats de l'annex Hospital de la Santa Creu del carrer del Carme.