El Periódico de l'Eixample
Tresors del subsol
Jaume Carreras, de quan el verd de l’Eixample eren les taules de billar
A pocs dies de ser nonagenari, el soci número 1 del club degà d’Espanya de la carambola sorprèn tots com a ‘youtuber’
Abans que s’obrissin els interiors d’illa, abans que l’antic escorxador de la ciutat donés pas a un parc dedicat a Joan Miró, on, per cert, fins i tot va ser retratat un vampir en ple àpat nocturn (vegin, vegin), abans de tot això i molt més, que no és poc, hi va haver un temps que el més verd de l’Eixample era el drap de les taules de billar, no les dels bars, que a partir dels 70 van començar a ser amb troneres, o sigui, de ‘pool’ americà, més petites i tènies, sinó les de clubs de tres boles, establiments que en els seus bons temps tenien vestidor, manicura, enllustrador i fins i tot bàrman amb camisa blanca i armilla negra. Sobreviuen pocs d’aquells cenacles de la carambola i, entre ells, a penes conegut per al que al seu dia va arribar a ser, tota una institució, el degà, no de Barcelona, sinó de tot Espanya. Com una Gloria Swanson a ‘El crepúsculo de los dioses’ sobreviu sota la platea del teatre Coliseum el Club Billar Barcelona, fundat el 1928, que es mereix sens dubte el qualificatiu de tresor ocult de la ciutat. Però el protagonista d’aquesta excursió al subsol més verd de la ciutat no és simplement el club, sinó el seu actual soci número 1, Jaume Carreras, que ben aviat serà nonagenari, diverses vegades campió, mestre d’aquesta aplicació pràctica de la trigonometria i, amb un parell (bé, en realitat, no amb un a parell, sinó amb tres boles), ‘youtuber’ del billar.
Abans que res, un parell de referències històriques d’aquestes que, si agraden vostès, podran explicar entre jugada i jugada per si aquest esport no és el seu, de manera que continuaran sense guanyar, però, tot i que perdin, passaran per ser amens contrincants.
La primera. El billar és literalment una antiguitat. William Shakespeare posava la Cleòpatra en persona a jugar a la cinquena escena del quart acte d’una de les seves tragèdies. «Juguem a billar. Veniu, Carmia». Però ella, la serventa, s’excusa i diu que li fa mal el braç, així que la responsabilitat d’enfrontar-se a la reina d’Egipte i amant de Marc Antoni recau en el pobre Mardian, víctima en la seva infància, se suposa, d’una cruel i quirúrgica carambola. «Tant pot una dona jugar amb un eunuc com amb una altra dona», respon Cleòpatra, aliena ella encara a com de lletges es posaran les coses en el cinquè acte de l’obra.
Decapitar per jugar
Segona referència històrica: sembla que una cosa més o menys semblant al billar actual es jugava ja al Mediterrani oriental fins i tot en temps presocràtics, a Egipte i a Grècia, però la varietat que es practica en aquest soterrani del Coliseum beu d’unes fonts més recents i, no per això, amb menys novel·la a la seva esquena. Se suposa que era l’entreteniment de l’aristocràcia francesa i que va fer falta prendre la Bastilla i decapitar no pocs jugadors d’aquells als quals mai els va faltar ‘brioix’ a la taula perquè aquesta afició passés a ser un patrimoni comú, no només palatí. Es va popularitzar el billar, sí, però no de qualsevol manera, sinó amb classe, en locals ‘comme il faut’, res d’ambients tavernaris, perquè una cosa és fer una revolució i una altra de molt diferent, el tonto.
El Club Billar Barcelona va néixer així, el 1928, com una imitació perfecta d’allò que la burgesia catalana va conèixer a París, les acadèmies de billar, gestades al llarg del segle XIX i el primer terç del XX. Cinc anys més tard d’aquella data va néixer Jaume Carreras. Amb 16 es va fer soci. Encara ho és.
Els tacs, una relació oberta
Fa doncs 74 anys que juga i, ben aviat, perquè a la tornada d’un parell de caps de setmana s’aproxima el seu aniversari, en seran 75, cosa que segons la tradició matrimonial es coneix com els casaments de brillants, tres quarts de segle casat amb un tac de freixe, auró o banús, perquè n’hi ha de diferents fustes i ell en té diversos, o sigui, que avui dia es considera una relació oberta i abans una pecaminosa poligàmia.
Que hagi sigut tres vegades campió d’Europa sens dubte impressiona. Els trofeus són a les vitrines del club, a vessar. Més sorprèn, tanmateix, la seva faceta catòdica, perquè gràcies a la seva habilitat va aparèixer en alguna ocasió en el NO-DO (no tothom pot presumir d’això) i d’un temps ençà aboca el seu enciclopèdic saber en un canal de youtube que a cada vídeo que penja sembla més professional.
«Creguin-me, això és ciència i mecànica», explica molt teatralment Carreras, una cosa d’allò més adequada, perquè per alguna cosa som just sota l’escenari del Coliseum durant la cita concertada per, podria dir-se, ‘billarejar’, o sigui, repassar anècdotes i aventures d’aquest esport.
A la seva edat es pot permetre el que amb una altra amb menys espelmes bufades seria una fanfarroneria. Diu que amb prou feines hi ha ningú al món que sàpiga més que ell de la física (en el sentit més científic del terme) que hi ha en aquest esport. El curiós, sigui dit això de passada, és que en realitat ell és químic de formació.
Això té el seu acudit i es mereix un punt i a part per introduir un parell més d’historietes per explicar entre tacada i tacada.
El billar és física
Els físics (i això no va de billar) són molt seus. Wolfgang Paul, a qui li van concedir un premi Nobel per dissenyar una trampa capaç de capturar ions, batejada amb el seu nom, trampa de Paul, el va enganyar la seva dona en una ocasió. Amb un químic. Va ser pitjor l’ofici de l’amant que la mateixa infidelitat. «Si ho hagués fet amb un torero ho entendria, ¡però amb un químic...». D’això es va queixar.
La segona historieta té com a protagonista Ernest Rutherford, un altre Nobel, d’aquests que s’estudien en el batxillerat, pare d’una frase cèlebre que se li va tornar en contra. «La ciència és tota ella física, la resta és filatèlia», va dir amb supèrbia. I temps després va ser víctima, sense preveure-ho, d’una perfecta justícia poètica. Va guanyar el premi Nobel, però de Química.
La qüestió és que aquí, en aquesta crònica, Carreras és la imatge inversa de Rutherford, un químic que imparteix lliçons física, ja que a la que s’anima explica les transmissions de càrrega i les rotacions que tenen lloc sobre la tela verda. «És que això, en realitat, és un joc molt intel·lectual, bé, això en el cas que es vulgui jugar bé, perquè del que es tracta és de saber per què passa el que passa quan es colpeja la bola així o aixà.» I ell, a hores d’ara, se sap gairebé totes les respostes.
El que li agradaria a Carreras en la seva faceta com a ‘youtuber’ nonagenari seria, per exemple, trobar la manera de subtitular les seves classes magistrals als idiomes que més convenen, com el coreà, perquè pel que sembla és un dels països del món amb més afició, un milió de practicants. El que els vol fer arribar, als que són al sud del paral·lel 38, clar, és la física d’una infinitat de jugades mestres i, en el mateix acte de traspàs de coneixement, escampar pel món un homenatge al club al qual ha pertangut des de la seva adolescència, perquè, per si no ha quedat clar abans, aquest lloc és la repera.
El Club Billar Barcelona ha sigut la llar de cinc campions del món al llarg de la seva història, que es diu aviat, i dos d’ells, els primers de la llista, van anar a la una jugadors del primer equip del FC Barcelona, Claudi Puigvert i Armand Martínez Sagi, que, per cert, va debutar amb 14 anys sobre la gespa a la Lliga.
Els anys en què aquests billars del soterrani del Coliseum eren un club selecte al qual no tots podien accedir (Carreras va aconseguir un carnet de soci gràcies a l’amic d’un amic, ja veuen) queden enrere. Ja ningú li fa a un la manicura en aquest soterrani o li serveix un còctel, però és realment meritori que hagi sobreviscut a aquesta mena d’extinció massiva que hi ha hagut a l’Eixample d’aquest tipus d’establiments. Hi havia uns billars al soterrani del Tívoli i, just davant, d’altres a l’entresolat gegant del Novetats. Treien el singlot les escales d’accés als billars del 579 de la Gran Via, una altra sala desapareguda, entre Aribau i Muntaner, i idèntica sort va córrer La Pansa, que tenia bones taules a la plaça d’Espanya, tot i que pot ser que aquest quedés postalment ja a Hostafrancs.
L’afició continua
Notícies relacionadesResisteix per fortuna, i a més més bé que malament, una altra institució, el Club Billar Monforte, als amos del qual Carreras agraeix quant es van implicar al seu dia en l’organització dels campionats celebrats a Barcelona. I amb el temps, és cert, han florit locals on practicar aquest joc a qualsevol de les seves versions, fins i tot l’‘snooker’, més anglès que la sal Maldon, però degà només n’hi ha un, el Club Billar Barcelona i, allà, amb el número 1 del carnet de soci hi ha Jaume Carreras, a qui només resta desitjar, ja que hi som, un feliç aniversari.
(Postdata, per si algú ha trobat una contradicció cromàtica. Sí, les taules avui sovint són blaves. Les del Club Billar Barcelona, també. Però hi va haver un temps en què van ser les principals zones verdes de l’Eixample.)
