L’Esquerra del Eixample surt a la recerca de fotos del seu passat

L’Esquerra de l’Eixample no vol ser com un peix: vertebrat del qual es diu, sembla que sense rigor científic, que no té memòria. Mig minut, s’afirma amb insistència. La qüestió és que per evitar una trista amnèsia, la Casa Golferichs, braç a braç amb l’Espai de Fotografia Francesc Català-Roca i amb l’associació Camí Amic, cerca imatges que permetin recordar com va ser el barri al llarg del segle XX i, si és possible, cosa que ja seria extraordinària, des d’abans fins i tot, des del 1839, data de la primera fotografia feta a Barcelona, tot i que aquell retrat pioner fos a l’altra punta de la ciutat.

Això és literalment un ‘Es busca’. ¿Què? Negatius o fotos positivades que recordin aquell edifici que ja no hi és o com era abans d’una ‘porcioliana remunta’; quin colmado o quina merceria hi havia en certa adreça postal a la qual avui es renta la roba o es venen cigarrets electrònics; els tramvies d’antany, com aquells que els barcelonins es negaven a utilitzar durant la celebèrrima vaga del març del 1951...

Els promotors de la iniciativa suposen que aquest calidoscopi d’imatges dorm en capses de les llars dels que en algun moment de les seves vides han viscut o treballat dins d’aquest pentàgon irregular que perfilen la Gran Via, Balmes, la Diagonal, Josep Tarradellas i Tarragona. El que pretenen no és apropiar-se d’aquestes fotografies (una vegada copiades, es tornaran als seus propietaris), sinó crear un arxiu públic que pugui consultar tothom. Evitar la desmemoria col·lectiva.

Hi ha un motiu perquè aquesta iniciativa hagi vist la llum just ara, i no abans. Del conjunt de grans obres en curs en aquest moment a Barcelona, tres, amb l’etiqueta de superilles o eixos verds, és igual el nom, s’estan executant precisament dins d’aquest pentàgon dels barris de l’Esquerra de l’Eixample, l’antic i el nou. Estan en obres Borrell, Rocafort i Consell de Cent en una transformació urbanística que escandalitza alguns, però probablement, si aquest pla de recopilació de fotografies funciona, la visió d’aquestes imatges en continu, com si fossin una pel·lícula, certificarà que la transformació ha sigut incessant des del mateix moment en què es va començar a erigir l’Eixample fa més de 150 anys.

Per obrir boca, la mateixa Casa Golferichs ha tret del seu propi calaix de fotos algunes imatges realment molt suggerents, a les quals el protagonista és el mateix edifici. És fascinant, sens dubte, aquesta a la qual circula ple fins a les escaletes el tramvia de la línia 55, sense data, però, sens dubte, dins del primer terç del segle XX. El tramvia passa ple per una Gran Via buida i per davant de la Casa Golferichs, que llavors no feia gaire que havia sigut edificada tal com el més gòtic dels modernistes, Joan Rubió Bellver, la va concebre per al comerciant, mecenes i, més o menys, indià Macari Golferichs.

Aquesta foto és, com ja s’ha dit, fascinant, encara que sigui per testificar com de diferent és el tramvia de llavors de l’actual. Però n’hi ha una altra d’impressionant, perquè retrata la Casa Golferichs camí del cadafal. Han sigut molts els edificis modernistes que en aquesta ciutat han passat per la guillotina o, si prefereixen la metàfora així, pel garrot. La Casa Golferichs va ser sentenciada de mort en nom del progrés quan les monges que tenien allà una escola la van vendre a Núñez i Navarro, immobiliària especialista en la seva època sobretot en cantonades.

L’empresa prometia als anys setanta la màxima qualitat per un mínim preu amb un cartell que pràcticament tapava mitja casa. Allò va desencadenar una protesta veïnal de categoria, amb indignats que van ocupar l’immoble perquè no hi entrés el picot. Deu anys va durar la lluita, que es diu aviat. Va ser una dècada febril en aquest sentit. Van ser també els anys en què els veïns, en aquest cas els de la Ribera, van evitar que l’antic edifici del ferro forjat del Born fos venut com a ferralla per construir-hi una cosa tan prosaica com un aparcament.

Notícies relacionades

El ‘Patinsky’ de Barcelona, la gentrificació com una de les belles arts

El primer ‘showroom’ virtual d’Espanya de reformes de la llar s’estableix a l’Eixample

La Casa Golferichs es va salvar i, així, es va preservar part d’aquesta peculiar constel·lació d’obres que Joan Rubió Bellver va deixar per a la posteritat a la ciutat, des del més fotografiat pels turistes, com el pont gòtic de mentida que al carrer del Bisbe uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges, fins al molt poc conegut, com la inclassificable capella que s’amaga en un dels edificis de l’Escola Industrial.

Les imatges que ara s’espera que enviïn els veïns per fundar una fototeca del barri no fa falta que siguin tan explícites. En realitat qualsevol retrat que il·lustri el canvi o, al contrari, la persistència malgrat el pas del temps serveix a la perfecció. No és, tanmateix, una meta sense dificultats. Demogràfiques, fins i tot. L’Antiga Esquerra de l’Eixample i la Nova Esquerra de l’Eixample sumen una població d’aproximadament 100.000 persones. És una xifra important, però menys de la meitat, només un 46%, han nascut a Barcelona. La majoria dels residents en aquesta zona de la ciutat fa menys de 15 anys que són barcelonins de padró. És probable que milers de fotos s’hagin perdut amb tant moviment demogràfic.