El Periódico de l'Eixample
Projecte aprovat
El túnel tètric de la Torre de les Aigües serà més lluminós
El degà dels interiors de l’illa de l’Eixample s’esllangueix des que va deixar de ser una platja i unes obres preveuen revertir la situació
Quan es va inaugurar fa 35 anys es va dir que l’interior de la Torre de les Aigües era un oasi enmig de la llavors molt ingrata quadrícula de l’Eixample. Era el primer interior recuperat per a ús veïnal, una novetat molt celebrada al seu dia, ja que va obrir el camí per a la rehabilitació, avui dia, de 47 més, una xifra que no està gens malament per a un districte amb un total de 420 illes. Amb els anys, va pujar de rang. D’oasi a platja, perquè cada estiu s’aprofitava la seva mina d’aigua cristal·lina i fresquíssima per habilitar una popular zona de bany, fins que el 2018, per les queixes d’una veïna incòmoda amb el soroll de la criaturada, es va posar fi a aquest ús. La decadència ha sigut fins i tot més ràpida del que es preveia, de manera que al gener començaran unes obres per fer menys inhòspit el túnel que dona accés a la Torre de les Aigües.
Des del número 56 del carrer de Roger de Llúria, els 38,5 metres de longitud del túnel fins i tot semblen més llargs del que en realitat són. La llum ataronjada dels aplics del sostre és realment molt tristoia, i és una llàstima, perquè impedeix que destaqui, per exemple, un paviment ceràmic dels que gairebé ja no en queden a la ciutat. Les obres previstes repararan les peces malmeses, milloraran la il·luminació, conservaran el mur de maçoneria de l’esquerra segons s’entra i, a la dreta, es condicionarà la paret com a espai d’exposició de cartells, perquè el ‘viatge’ fins a l’interior de l’illa sigui més amè. El regidor del districte, Pau González, explica que serà un espai a disposició de les entitats del barri.
Aquestes no són les obres de la Sagrada Família, cert, però que és urgent fer-hi alguna cosa salta a la vista. Amb tot, no sembla que se solucionarà així el mal que afligeix aquest lloc des que va deixar de ser cada temporada estival una piscina, així que, segons González, el que ara es farà amb el túnel ha de ser considerat només un avançament d’algun altre projecte de millora posterior.
Les criatures (això és el que va passar) feien soroll. Vaja. Hi va haver una dunúncia. Es va certificar que hi havia pics superiors als 65 decibels i, com de vegades es diu en casos així, es va aplicar la màxima de temps romans, ‘dura lex, sed lex’. De vegades es pregunta de manera retòrica si l’Eixample és un bon lloc per formar una família. Doncs això. Algun dia tancaran algun pati d’escola amb el mateix argument.
Els treballs per modernitzar el túnel està previst que durin uns tres mesos. L’examen vindrà després. Quan es va clausurar la ‘platja’ (fins i tot tenia sorra per fer castells), va sorgir una iniciativa empresarial que pretenia aprofitar que, com a mínim, dos locals del carrer (un bar i una pastisseria) tenen un mur posterior que dona just a l’interior de l’illa. Substituir criatures per terrasses hauria sigut una decisió d’aquelles que tan inevitablement generen controvèrsia en aquesta ciutat, on l’ús de l’espai públic i col·lectiu com a terreny on cultivar negocis és una cosa constant.
Al marge del seu ús, la Torre de les Aigües és un símbol de la ciutat, com ho pot ser, per exemple, l’antic mercat del Born. Són casos amb un interessant denominador comú. Als anys setanta, el mercat havia de ser demolit per construir el de sempre, un pàrquing. Va ser una majúscula mobilització veïnal la que ho va evitar. També la Torre de les Aigües havia de ser un aparcament i van ser els veïns els que van evitar que aquesta vistosa torrassa de maó que servia per proporcionar aigua als primers habitants d’aquesta porció de l’Eixample es destruís.
