Divorcis després de la Covid-19: ¿com els ho comuniquem als nostres fills?

Passar 24 hores amb la nostra parella ens semblava una cosa tan complicada com estar tancat a casa i no visitar més vegades de les habituals la nevera. Aquesta idea no anava mal encaminada, quan nosaltres iniciàvem la quarantena la Xina n’estava sortint, i els seus diaris ja es feien ressò de l’augment de peticions de divorci com a conseqüència de la Covid-19, informa ‘La Nueva España’, diari del mateix grup editorial que EL PERIÓDICO de Catalunya.

El diari ‘Global Times’ va informar que a Xi’an, capital de la província de Shaanxi, s’havia registrat «un nombre sense precedents de cites de divorci» des que es va reobrir l’1 de març. Aquesta situació es va donar, segons mitjans locals, en diversos punts del país. 

Però ¿què passa a Espanya ara que hem iniciat la desescalada? La situació sembla repetir-se: l’Associació Espanyola d’Advocats de Família (AEAFA) ha detectat un augment de les consultes per divorciar-se arran del confinament per l’estat d’alarma.

Abans que ens tanquessin a casa, a Espanya, ja 6 de cada 10 matrimonis acaben en divorci. Haurem d’esperar per saber si aquestes consultes acaben en demandes i augmenten les xifres actuals, però ¿per què passar més temps junts es tradueix a voler deixar de fer-ho?

La psicòloga Úrsula Perona ho explica d’aquesta manera: «El confinament ens ha enfrontat a la realitat de la nostra parella. Abans que ens tanquessin a casa, portàvem un ritme de vida frenètic en el qual el contacte amb la parella era escàs, es reduïa a moments del cap de setmana i d’oci. Durant aquests mesos hi ha hagut una convivència real, 24 hores al dia, que ha fet emergir les diferències que ja existien. Hi ha parelles que també s’han vist reforçades, perquè ha augmentat el vincle que ja tenien, però si estàvem arrossegant problemes, això no ha fet més que treure’ls a la llum».

A més, afegeix que «en la convivència extrema, continuada, apareix el nostre veritable caràcter. Si som capaços d’adaptar-nos a les necessitats de l’altre o no, si som flexibles, si sabem comunicar adequadament el que necessitem, si respectem els límits i l’espai de l’altra persona... Aquestes habilitats, que són fonamentals per a la vida en parella, en aquest ritme frenètic pràcticament no havíem de treure-les i, ara que han sigut fonamentals, és quan s’ha vist si en disposàvem o no». 

Els nens, els grans damnificats 

Darrere de la gran majoria d’aquests divorcis hi ha nens i nenes que pateixen, de forma col·lateral, aquesta situació. A l’estrès provocat pel confinament (segons l’ONG Save the Children, un de cada quatre nens han patit ansietat derivada d’aquesta situació), ara hi hauríem de sumar l’estrès provocat per la separació dels pares.

«Quan una parella pren la decisió de separar-se, ja fa un temps que està en conflicte i valorant aquesta opció, cosa que significa que ja ha anat assimilant el que ve per davant. No obstant, als nens els agafa d’improvís i el xoc quan els ho comuniquem sol ser més gran» assenyala Perona.

Tot i que de vegades no donem prou importància a aquest moment, la forma en què ho comuniquem als nostres fills marcarà, en gran part, com porti aquesta nova situació. En aquest sentit, Perona ens alerta d’un error molt comú que veu en les seves consultes: «Moltes vegades la decisió la trasllada al nen només un dels progenitors. Hi han de ser tots dos».

Però ¿quines altres coses hem de tenir en compte? Perona ens les enumera:

els hem d’explicar de manera clara i senzilla el que passarà, adaptant la informació a la seva edat. També s’ha de tenir una resposta pensada per respondre preguntes com «¿És que ja no us estimeu?», «¿De qui és la culpa que us separeu?» o «¿On viuré?».

Se’ls haurà d’explicar que ells no tenen res a veure amb la separació, ja que els nens (sobretot els més petits) solen pensar que la ruptura dels pares és conseqüència del seu mal comportament, de les seves males notes, etc.

Eludir el secretisme: se’ls haurà de comentar que no és una cosa vergonyosa i que, en cas que vulguin fer-ho, poden comentar-ho als amics, segur que coneixen algú que ha passat per una cosa semblant i en qui podran recolzar-se.

És important ser honestos, i no donar falses esperances si no n’hi ha. Mai pronunciar frases com: potser, amb el temps, la mare i el pare tornen a estar junts.

Mostreu-vos disponibles per resoldre els seus dubtes o parlar del tema en qualsevol moment.

Sigueu afectuosos i pacients, perquè serà normal per un temps que hi hagi plors, retrets, males respostes o ansietat en el nen.

No parlar malament, ni fer burles sobre l’altre progenitor ni els seus familiars en presència del nen. Sentir crítiques o insults de persones a qui s’estima resulta dolorós per a qualsevol i en el nen crea un conflicte de lleialtats.

S’ha de respectar l’estil educatiu de l’altre progenitor, encara que sigui diferent del propi. No trucar contínuament per telèfon ni boicotejar les seves decisions.

Notícies relacionades

Activista i pensador

Un institut sense incidències per mal ús de l’ordinador

Un divorci conflictiu i mal portat pot portar conseqüències importants en la salut psicològica i en l’adaptació dels nostres fills, per la qual cosa és la nostra responsabilitat actuar de la manera més correcta possible en aquest sentit.

«Val la pena dedicar temps a assessorar-se, prendre les decisions assossegadament, consultar amb especialistes si ho considerem oportú i, sobretot, cuidar les nostres emocions i donar temps a tot el procés. Com millor estiguem nosaltres, millor estaran els nostres fills», ens recorda Perona.