Els experts apressen a estendre el model d’aigua regenerada de la Barcelona metropolitana davant el risc de futures sequeres

Reunits al Palau Macaya de Barcelona davant de l’imminent III Fòrum Econòmic i Social del Mediterranidels pròxims 16, 17 i 18 de juny, els experts van exposar les conclusions d’un cicle de trobades, celebrades entre març i abril, en les quals van disseccionar què hi ha al darrere del model metropolità i si pot exportar-se a altres territoris del Mediterrani. «L’aigua ha deixat de ser una qüestió ambiental, per ser una gestió estratègica», va valorar Gemma Martínez, directora d’EL PERIÓDICO.

El llindar que ho canvia tot

El punt de partida del debat és l’exigència regulatòria per la qual el Govern s’ha fixat que, el 2027, el 70% de l’aigua consumida no depengui dels pantans ni de les precipitacions. «No podem limitar-nos a produir només el que es consumeix», va concloure posant èmfasi en una de les seves advertències més repetides el mes de maig passat, quan va advertir que «hi ha d’haver un romanent d’emergència per a possibles exigències climàtiques màximes».

Per Fernando Cabello, director de Serveis del Cicle de l’Aigua de l’AMB, complir aquest objectiu immediatament exigeix consolidar el que ja funciona a la conca del Llobregat i replicar-ho a la del Besòs, l’altre gran eix fluvial de l’àrea metropolitana, que aboca al mar uns quatre metres cúbics per segon d’aigua i que, amb la infraestructura adequada, podria alimentar el sistema. El preu d’aquest desplegament tècnic se situa entorn dels 600 milions d’euros,destinats a noves instal·lacions fins al 2038. Això inclouria dues noves depuradores i dues estacions de regeneració, previstes en dues fases –la primera fins al 2033 i la segona fins aquell any final–.

Finançament i desfasament normatiu

El finançament, va reconèixer Cabello, «encara no està definit» i el projecte constructiu no s’espera fins al 2028. Davant aquestes previsions, Aurora Catà, consellera independent a Repsol i Banc Sabadell, va rebutjar que la xifra sigui el veritable obstacle. «Sis-cents milions són molts diners, però no pot ser el fre si estem convençuts que l’aigua és un recurs tan essencial com l’energia. I ningú discuteix invertir en energia».

Juntament amb el cost, Catà va identificar la bretxa entre tècnica i regulació com l’altre gran coll d’ampolla. Resulta que el reglament europeu del 2020 sobre reutilització de l’aigua no contempla la regeneració com a font d’aigua potable i, a Espanya, el marc normatiu de referència data del 2007 i continua sense actualitzar-se. «La tècnica va molt per davant de la norma», va afirmar. «Caldria establir un termini màxim de resposta regulatòria, perquè la inseguretat jurídica retarda els projectes». En concret, demana que l’aigua regenerada sigui reconeguda explícitament en la normativa estatal com a apta per al consum humà.

El model i els seus aliats

Però ¿què és exactament el que aquest fòrum proposa exportar? ¿Com s’articula actualment la regeneració de l’aigua a l’AMB? El model gira entorn de la companyia en què Cabello treballa, Aigües de Barcelona –empresa mixta participada per Veolia (70%), l’AMB (15%) i Criteria (15%)–, que gestiona com a operador únic el cicle complet de l’aigua en 23 municipis metropolitans.

En aquesta gestió, la regeneració funciona mitjançant reutilització potable indirecta, on l’aigua depurada rep un tractament avançat (com la filtració i l’osmosi inversa), es torna al Llobregat i es capta de nou aigües avall per potabilitzar-la. Només a la planta del Prat de Llobregat, es recuperen 2.000 litres per segon (amb previsió d’arribar a 4.000) que abans es perdien al mar, on el pas pel medi natural és crucial per afegir una barrera sanitària i, sobretot, acceptació social, segons Castillo.

«El model ha aconseguit estabilitzar la demanda fins i tot en un context d’estrès hídric», va assenyalar Castillo. Ara, Cabello apressa a estendre el mecanisme: «Estem ja en consums molt prudents. Els esforços han d’anar a ampliar l’oferta».

En aquesta tasca, la indústria apareix com un dels aliats menys explorats. Rubén Encinas, responsable de Medi Ambient de Moeve, va remarcar que el consum industrial representa al voltant del 5% del total i que hi ha marge per aprofitar-lo. Com a exemple, va citar la col·laboració amb la Mancomunitat del Camp de Gibraltar per reutilitzar 4,2 milions de metres cúbics d’aigües residuals a les seves instal·lacions en lloc d’abocar-los al mar. «Necessitem aigua per fabricar hidrogen verd», va explicar, «i hidrogen verd per ser més sostenibles i competitius».La coordinació entre sector privat i administracions locals, van coincidir els participants, és tan decisiva com la tecnologia. «Si cada administració només mirés les seves competències, aquest projecte no tiraria endavant», va apuntar Cabello.

¿On més podria funcionar?

Si bé l’aigua regenerada pot produir-se a qualsevol ciutat que expulsi aigües residuals –és a dir, pràcticament a qualsevol ciutat–, replicar el model barceloní no és automàtic. La clau, va insistir Cabello, és adaptar-se al context local i «tenir obertura de ment per avaluar diferents alternatives». En un territori amb accés abundant d’aigua superficial–va posar l’exemple del delta de l’Ebre– l’aigua regenerada queda al final de la llista de prioritats. On escasseja, en canvi, passa a ser estructural.

Notícies relacionades

Els homes cobren el triple en hores extres que les dones

El Govern activa les rebaixes en busos i alta velocitat de l’Estiu Jove

El que sí que és exportable, segons els participants, és la lògica de governança estable i mantenir un únic operador que alineï tots els interessos del cicle. «El que hem aconseguit aquí és que la coordinació entre la Generalitat, l’AMB i Aigües de Barcelona funcioni», va resumir Cabello. El repte en altres territoris és reproduir aquesta arquitectura institucional abans que la infraestructura física. «Estem tenint moltes visites internacionals que venen a aprendre del model», va afegir Castillo, com a indici que l’interès existeix més enllà de Catalunya.

Abans de fer el salt, el fòrum va identificar un últim obstacle, aquesta vegada, de caràcter cultural. Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la UB i director de l’Observatori Fabra, va recordar que la societat és conscient del problema hídric, però els percentatges de disposició a consumir aigua regenerada cauen en picat quan la pregunta es torna concreta. «Cal fer un esforç per explicar tot el cicle de l’aigua i transmetre seguretat», va afirmar. La urgència, per a Castillo, corre contra rellotge: «Si arriba una altra sequera de quatre o cinc anys sense haver executat aquestes infraestructures, estarem al mateix límit».