Espanya haurà de doblar la seva productivitat per mantenir l’estat del benestar

En un món de recursos limitats i en constant disputa, tal com evidencia l’actual guerra al Pròxim Orient, saber ‘fer més amb els mateixos recursos’ s’erigeix en una mena depetroli del segle XXI’. «El creixement de la productivitat és el principal pilar sobre el qual se sustenta el creixement econòmic», recorda el Consell de la Productivitat d’Espanya, un organisme de creació recent, format per experts governamentals, independents, patronals i sindicats i que a principis d’aquest mes va publicar el seu primer informe sobre l’estat de la qüestió.

Un treballador espanyol va produir el 2024 l’equivalent a 77,8 dòlars l’hora, segons dades de l’OCDE. Hi ha sectors molt més productius que d’altres, però el resultat de dividir el PIB total d’una economia a les hores treballades dona aquesta mitjana. La mitjana a la UE és de 79,9 dòlars l’hora, és a dir, l’economia espanyola és un 2,6% menys productiva que l’europea. No obstant, dins del Vell Continent hi ha diferències notables, per exemple, un alemany produeix l’equivalent a 98,4 dòlars l’hora, un italià 79,3 dòlars, un portuguès 59,8 dòlars i un búlgar 46,3 dòlars.

No sempre la productivitat d’Espanya ha estat per sota de la mitjana europea, de fet, fa 30 anys el PIB per hora treballada era superior a Espanya. Si bé des del 2000, just coincidint amb el canvi de mil·lenni, l’economia espanyola sí que ha anat majoritàriament a remolc i la bretxa amb altres estats s’ha engrandit lleugerament. Per exemple, el 1995 la productivitat espanyola era un 19% inferior a l’alemanya, avui el marge és d’un 21%.

Aquest diferencial s’explica, entre d’altres, perquè en l’economia espanyola sectors de baixa productivitat, com, per exemple, el turisme, han tingut històricament un elevat pes. També perquè els inversors han tendit a ficar els diners en activitats de baix valor productiu, cosa que va arribar al seu màxim exponent durant la bombolla immobiliària. Així com l’elevat volum de microempreses –quatre de cada 10 assalariats està en una companyia de menys de 50 empleats–, on la capacitat d’innovació és limitada; entre d’altres.

Ser menys productius que la resta d’Europa o bastant menys que els Estats Units o la Xina és tant un problema present –més dificultats per competir en una economia cada vegada més globalitzada–, com futur. Espanya, com la resta d’Occident, enfila la transició demogràfica més gran de la història recent: la jubilació dels ‘baby boomers’. Es retira una jubilació més nombrosa i la segueixen de menys nodrides, cosa que obligarà l’economia espanyola a ser més productiva si amb menys mans ha de produir el mateix o més. Segons projeccions del Consell de la Productivitat a Espanya, per compensar el retir dels ‘boomers’, la productivitat per hora treballada deu, com a mínim, doblar-se en els pròxims anys.

¿Canvi de tendència?

Malgrat l’historial negatiu, durant el recent cicle de creixement econòmic obert després de la pandèmia s’han començat a entreveure brots verds pel que fa a la productivitat. Un estudi publicat a principis d’any pel BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie) revela que la productivitat dels treballadors espanyols està creixent al seu nivell més gran des del 1995 i que, en aquest sentit, Espanya se situa com el segon país de la UE que més ha cultivat la ‘fer més amb menys’ des del 2020. Tornant a les dades del Consell de la Productivitat, durant el període 2022-2025, la productivitat per hora treballada ha crescut a un ritme anual de l’1%. Aquesta taxa és el doble de la registrada entre el 2014 i el 2019, quan el creixement mitjà anual va ser del 0,5%.

Un dels motius que expliquen la recent millora de la productivitat es troba en les regles de joc del mercat de treball i la reducció obligada de la temporalitat que va imposar la reforma laboral del 2021. «Que hi hagi una proporció de treballadors més gran amb un contracte indefinit és bo, perquè significa que hi ha més incentius tant per part del treballador com de l’empresa per millorar en productivitat», considera Xavier Vives, president del Consell Assessor de la iniciativa per la dotació i la innovació (IPI) del Cercle d’Economia.

«Crec que sí que hi ha elements per considerar que aquest canvi no serà passatger. Estem veient un augment en la mida empresarial, hi ha més inversions i el perfil de creació de l’ocupació està més tecnificat, és de més qualificació. S’han posat les bases per iniciar un procés de creixement de la productivitat. Sobretot tenint en compte la situació de les nostres economies veïnes. Espanya té l’oportunitat de consolidar un avantatge competitiu bastant fort en termes energètics», apunta l’economista de CCOO Natalia Arias. Si bé no tots els experts consultats per a aquest reportatge comparteixen aquest optimisme.

¿Prosperitat compartida?

Un altre repte que haurà d’afrontar l’economia espanyola –igual com la resta d’economies occidentals– és doble. D’una banda, maximitzar el potencial de la IA per millorar en productivitat, però, de l’altra, repartir de manera equitativa aquests guanys. Una cosa que no ha passat fins ara. Atenent les dades del Consell, en el conjunt dels últims 25 anys, la productivitat per hora ha crescut prop d’un 13%,mentre que la remuneració real ho ha fet en un 11%.

«Un escenari en què els guanys d’eficiència vinculats a la intel·ligència artificial siguin limitats o estiguin desigualment distribuïts exercirà probablement de fre a més reduccions de la jornada laboral si es desitja mantenir el nivell de benestar actual», alerta l’economista sènior de CaixaBank Research David Martínez en la seva recent anàlisi ‘Hores treballades i productivitat: ¿és Espanya un cas atípic a la UE?’.

¿Com continuar millorant?

Els experts consultats per a aquest reportatge coincideixen a assenyalar que l’economia espanyola no només ha de guanyar productivitat durant els pròxims anys creixent a través d’aquells sectors més productius, sinó que també ha d’exigir a aquells gremis que històricament ho han sigut menys, com per exemple totes aquelles activitats relacionades amb el turisme, que millorin l’eficiència dels seus processos.

Un altre dels punts clau serà el rol de l’Administració. Mentre alguns fan seva la tesi de l’‘Estat emprenedor’ de l’economista Mariana Mazzucato i reclamen que l’Estat espanyol ha d’invertir més per corregir el diferencial d’inversió pública que històricament ha mantingut amb la UE, d’altres advoquen més per un Estat col·laborador, amb menys burocràcia –«Que no és desregular, compte, és reduir la càrrega burocràtica i simplificar», apunta la cap del servei d’estudis del departament d’economia de la CEOE, Edita Pereira–, més celeritat en l’assignació d’ajudes públiques –no necessàriament més quantitat– i més incentius fiscals per a la reinversió dels beneficis en activitat empresarial.

Notícies relacionades

El Govern ampliarà el radi de protecció de la pesta porcina «per seguretat»

Wallbox tanca el seu pla de rescat per refinançar el deute

Tots dos corrents coincideixen a requerir més inversions en serveis públics, especialment en infraestructures, educació i sanitat. «Si Rodalies no funciona, ja pots fer totes les inversions productives a la teva empresa que no pots compensar el fet que els teus empleats no arribin a la feina», afirma el director d’Economia i Empresa de Pimec, Carles Mas.

L’economia espanyola es troba actualment en un dilema, entre mantenir inèrcies passades i continuar endinsant-se la bretxa de productivitat tant dins de la mateixa Europa com respecte a les grans potencials mundials –els Estats Units i la Xina–, o consolidar i accelerar l’incipient canvi de model. «Per mantenir l’estat de benestar necessitarem fer un salt de productivitat. El debat actual sobre com millorar la productivitat no és merament teòric, millorar en productivitat no és un bé per si mateix, persegueix un objectiu i el nostre és mantenir el nostre estat del benestar, que no es paga sol», explica Xavier Vives, president del Consell Assessor de la iniciativa per la venda i la innovació (IPI) del Cercle d’Economia.