Comprar una casa requereix 7,5 anys de sou, el doble que als 80

L’Eurostat mostra que, en els últims 20 anys, l’edat d’emancipació dels joves espanyols s’ha mantingut gairebé intacta, entre els 28 i els 30 anys, tot i que amb una tendència alcista. Per contra, els salaris anuals necessaris per comprar una casa no han fet més que disparar-se, segons el Banc d’Espanya, i això ha expulsat els joves del lloguer. La sèrie històrica del supervisor bancari apunta que el 1987 feien falta gairebé 2,9 anys per adquirir un pis, xifra que va arribar als 9,3 en els pitjors anys del boom immobiliari, el 2008. Posteriorment, després de la punxada de la bombolla, aquesta dada es va reduir a mesura que els preus de l’habitatge van caure, fins a arribar a un mínim de 6,6 anys el 2015, per tornar a augmentar a l’empara d’aquest nou cicle expansiu de l’habitatge i escalar fins als 7,5 anys a tancament del 2025.

Javier Muñoz, responsable de l’àrea socioeconòmica de la plataforma Consell de la Joventut d’Espanya, vinculada al Ministeri d’Assumptes Socials, apunta que aquest fenomen es tradueix en "un retard generalitzat en els projectes de vida". "La impossibilitat d’accedir a un habitatge en condicions assequibles endarrereix l’edat d’emancipació, que a Espanya ja està molt per sobre de la mitjana europea. Això té efectes en cadena: dificulta la formació de llars, condiciona decisions –tenir fills o desenvolupar un projecte vital autònom– i genera una dependència prolongada de l’entorn familiar", afegeix.

L’habitatge més barat d’Espanya

Tot i que la mitjana del mercat arriba als set anys i mig, no és igual a totes les regions espanyoles. La realitat és que la diferència de sous és inferior entre comunitats que el preu de les cases. Per exemple, a Extremadura, el lloc amb l’habitatge més barat d’Espanya, comprar un immoble de 80 metres costa de mitjana 55.700 euros, segons el Consell General del Notariat, i el sou mitjà és de 23.700 euros. En canvi, a Madrid o Catalunya, aquest mateix pis val fins a un 400% més, malgrat que les nòmines són només un 36% més altes. Això encara és pitjor en les zones turístiques, com les Balears, les Canàries i zones de la Costa del Sol, en què la diferència entre les dues magnituds encara és més gran perquè els llocs de treball de la zona són menys qualificats.

Contra aquesta dada, el regulador bancari en fa una de freda i una de calenta. I és que els compradors de cases de la generació X (1965-1980) o del baby boom (abans del 1965), que van comprar casa als 80 i 90, anaven més ofegats que els actuals. De mitjana, la primera quota d’una hipoteca el 1987 suposava més del 42% del sou, un percentatge que va superar el 72% el 1991 o el 53% el 2008. Per contra, ara amb prou feines arriba al 35%, però en els últims anys ha vorejat el 30%. El motiu no és que els joves guanyin més sinó que, després de la punxada de la bombolla, la normativa bancària prohibeix concedir préstecs en què la lletra mensual superi un terç dels ingressos del comprador. És a dir, els grans es van haver d’esforçar més però van tenir un poder de palanquejament (endeutament) que avui no es permet.

L’enquesta de demanda d’habitatge de Catalunya, de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, va apuntar en el quart trimestre de l’any passat que avui el problema no és només la quota. "Dels demandants de lloguer, el 69,9% diuen que no tenen opcions d’accedir a la compra, i el principal obstacle –que afecta el 36,4% d’aquest col·lectiu– és la impossibilitat d’assumir les despeses inicials associades a l’entrada d’una hipoteca", assenyalen.

Una generació d’inquilins

Notícies relacionades

El petroli s’acosta als màxims després dels atacs huthis i arrossega l’Ibex 35

Preu de la gasolina i el dièsel avui, 30 de març a Espanya per la Guerra de l’Iran: lleugera pujada del dièsel i la sense plom 95 es manté

Tot això, a la pràctica, ha creat una generació d’inquilins a qui s’ha privat de comprar un habitatge. Aproximadament un de cada dos menors de 30 anys viu de lloguer i només el 30% tenen una casa en propietat, davant del gairebé 48% que en tenien el 2004 a aquesta edat. Això li ha passat també al següent estament d’edat: aquell any, el 71% dels adults entre 30 i 44 anys eren propietaris, un percentatge que avui amb prou feines arriba al 53%. En canvi, els de més de 65 són l’únic grup que ha crescut: gairebé nou de cada deu tenen un immoble, més que fa dues dècades.

La realitat és que en els últims anys comprar ha sigut cada vegada més difícil perquè els salaris han crescut molt menys que el preu de l’habitatge. El 1995, la remuneració dels assalariats, el total dels pagaments que les empreses feien als treballadors, se situava en 19.850 euros –segons l’INE–, mentre que el preu mitjà d’una casa de 80 metres quadrats era de menys de 55.400 euros, segons les dades del Ministeri d’Habitatge. Al cap de 30 anys, la remuneració s’ha duplicat, fins prop dels 40.000 euros, mentre que el cost de comprar gairebé s’ha triplicat. Aquest mateix immoble avui val quasi 157.800 euros.