Eduard Vallory, director del Barcelona Institute of Science and Technology (BIST): "Els científics catalans no saben què fer amb tanta investigació"

Des de fa tres anys, Eduard Vallory és la cara visible del Barcelona Institute of Science and Technology (BIST). Aquesta institució, de caràcter publicoprivat, aglutina set dels centres d’investigació científics de Catalunya adscrits a universitats públiques. Són el Centre de Regulació Genòmica (CRG), Institut de Bioenginyeria (Ibec), Institut de Ciències Fotòniques (Icfo), Institut d’Investigació Química (ICIQ), Institut de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2), Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i Institut d’Investigació Biomèdica (IRB Barcelona). Sota la marca BIST, aquests centres sumen 2.700 investigadors, se situen en l’1% de la producció científica europea i acumulen 270 patents i 56 spin-offs. També són els principals impulsors, juntament amb la UPF i el CSIC, de la Ciutadella del Coneixement, el nou pol científic que el març del 2028 acollirà uns 2.000 investigadors. Amb aquestes xifres, Vallory insisteix a dir que el problema no és la producció científica, sinó tot el que ve després. EL PERIÓDICO conversa amb ell amb motiu del IV BIST Forum, centrat aquest any en com tancar la bretxa tecnològica entre Europa, els Estats Units i la Xina a través de la innovació deep tech.

Veu un problema en la continuïtat del desenvolupament científic. ¿A Catalunya li falta invertir en R+D?

No exactament. La comunitat ja compta amb un dels ecosistemes més potents d’Europa. La nostra pròpia xarxa BIST, per exemple, atrau talent internacional, concentra un percentatge molt elevat d’ajudes del Consell Europeu d’Investigació, amb 300 milions recaptats, i és capaç de generar dos o tres euros per cada euro públic rebut.

Llavors, ¿què falla?

El problema dels científics catalans és que no saben què fer amb tanta investigació. Generen moltíssima investigació de frontera, però el salt cap al mercat és ple de forats. El coneixement existeix, el talent existeix, però els mecanismes per convertir això en nova indústria no estan prou articulats. En altres paraules: costa passar del laboratori al mercat, tancar el cercle. I amb això, correm el risc de perdre milions d’euros públics invertits en investigació.

En aquest procés, ¿no existeix el risc de convertir el coneixement en actiu econòmic? ¿On s’hauria de situar l’equilibri?

Nosaltres, des de la fundació BIST, no diem als set centres què han d’investigar: la investigació de frontera ha de continuar sent lliure. El que fem és aportar les peces que venen després, com poden ser la recaptació d’un finançament adequat, interdisciplinarietat, acompanyament regulatori, assessorament empresarial, estructures que permetin escalar... Aquest és el punt.

Dues setmanes enrere sortia a la llum que les start-ups de salut que hi ha establertes a Catalunya van captar un rècord de 517 milions d’euros. ¿Aquest no és un senyal positiu?

És una bona notícia. Però cal distingir. Perquè no és el mateix una start-up que desenvolupa una app utilitzant tecnologia existent, que una empresa que neix d’un descobriment científic, amb un impacte que encara no coneixem i amb un recorregut que és llarg, incert i molt costós.

La comunitat també capta el 40% del que s’inverteix en empreses deep tech a Espanya.

L’altra cara de la moneda és que no podem pretendre competir a escala global amb mentalitat regional. Estem molt contents que Inbrain Neuroelectronics, spin-off impulsada pel ICN2 i Icrea que desenvolupa xips cerebrals de grafè, hagi aixecat 124 milions d’euros fins ara. El problema és que el seu principal competidor és Neuralink, empresa d’Elon Musk que ha captat més de 1.300 milions de dòlars i compta amb una valoració de 9.000 milions. Per molt líders que siguem, la nostra posició no està consolidada. Només fa falta comparar l’estructura empresarial de l’Ibex 35 amb la del Nasdaq o el SP500...

¿És un diagnòstic europeu?

Sí. I no és nou. L’informe de Mario Draghi ho diu clarament. Europa no és tan lluny en generació de coneixement, però cau quan parlem de generar innovació disruptiva, perquè el camí és ple de forats. Parlem d’una falta de finançament en etapes inicials de desenvolupament i proves de concepte, on els diners públics són clau; però també d’una fragmentació geogràfica i política.

El fòrum celebrat ahir va en aquesta línia. ¿Quin plantejament fan des del BIST per poder generar aquesta nova indústria?

Si volem que les institucions generadores de coneixement es converteixin en infraestructures estratègiques, una cosa crucial per a la competitivitat d’Europa, cal alinear la política científica d’R+D, amb la política industrial i la competitivitat empresarial. No poden seguir estant en ministeris diferents. Perquè si no la innovació seguirà sent incremental [sobre indústria existent], no disruptiva.

Diu que la inversió en etapes inicials ha de ser pública. ¿Quin paper té el finançament privat?

Es fonamental atraure-la en etapes intermèdies, des que es prova el concepte fins que es demostra la seva validesa. Aquí és on el 95% d’empreses moren, al ser l’etapa més llarga i de més risc per captar inversió de fons pacients que puguin esperar 10 o 15 anys per veure un retorn. La seva atracció passa per redistribuir el risc: fer que el reduït 5% de projectes que triomfa compensi el 95% d’iniciatives amb alta taxa de fracàs. I cal aconseguir que aquests fons siguin europeus. Si no, fons de gran volum estrangers que puguin permetre’s comprar start-ups en fases incials per redistribuir el risc es quedaran amb el valor del coneixement desenvolupat aquí. Una analogia pot ser el que va passar amb l’habitatge després de la crisi del 2008, en què fons d’inversió van comprar milers de pisos a un preu irrisori i ara són els que es beneficien de l’atractiu econòmic.

Notícies relacionades

La Cambra alerta que baixa la proporció de dones a les TIC

Cau la demanda estrangera i augmenta l’esforç financer per comprar

¿Quin és l’objectiu final?

És el d’anar cap a un futur en què l’Ibex 35 estigui format per empreses que avui no existeixen, basades en deep tech. Si no generem una indústria pròpia en intel·ligència artificial, semiconductors, nous materials o biotecnologia, és a dir, allò que marcarà l’economia del futur, dependrem d’altres països. I això tindrà un impacte directe en la nostra capacitat de generar riquesa i sostenir l’estat de benestar.