Blanc sobre negre
Pantone tria un color cada any i, aquesta vegada, ha posat el focus en el blanc. En el nostre món saturat, la claredat ja no és estètica: és supervivència. I això val igual per a les persones que per a les marques. Es converteix en una necessitat, en una qüestió de neteja mental.
Les coses clares. Sense embuts. Llums i ombres. El blanc sobre negre, avui, es converteix en una necessitat. Una qüestió de supervivència mental. És el que queda clar quan ja no hi ha cap dubte.
Vivim envoltats de soroll: visual, informatiu, emocional. Cada dia se’ns demanen respostes, opinions, reaccions immediates. Un excés constant. Tot és intens, estrident, accelerat. I en aquest paisatge, el blanc apareix com un gest gairebé radical: no summa, resta. I al restar, ordena.
Per això no m’estranya que el blanc torni. Que reaparegui. Que ens interpel·li sense cridar.
Pantone, com cada any, tria un color. De colors, com de persones, n’hi ha infinits. Aquest any, precisament, posa el focus en el blanc: el color del 2026 és el Cloud Dancer (PANTONE 11-4201). I potser no és cap casualitat. Potser el blanc torna perquè el necessitem.
I potser el primer blanc que necessitem és deixar la ment en blanc. No decidir en calent. No córrer. Respirar. Fer una pausa de tant en tant. Això, tan simple, pot ser un acte de rebel·lia. Fins i tot de resistència.
Lloc de destí
El blanc no és buit. És punt de partida. És pausa. És espai obert. Però al blanc no sempre s’hi arriba immediatament. De vegades cal passar pels grisos. Pel dubte. Pel matís. No tot és blanc o negre. Precisament per això, el blanc sovint es converteix en un lloc de destí. Penso en el blanc de la neu. Quan cau, el món sembla contenir la respiració: els sons s’atenuen, els límits s’esborren, el paisatge es torna més lent.
O el blanc d’un full en blanc. El de començament d’any. El d’un projecte que amb prou feines comença. Fa respecte, sí. Però també és una promesa: no hi ha res escrit, i això significa que qualsevol cosa és possible. El blanc no jutja. Espera.
I hi són, també, els blancs que no busquem: quedar-se en blanc en una reunió, davant una pregunta inesperada, enmig d’una decisió important. Ens han ensenyat que quedar-se en blanc és un error. Però potser és, simplement, un instant de silenci necessari. Un buit breu abans de recompondre’s.
Després hi ha els blancs simbòlics. Els que carreguen cultura a sobre: no són innocents, però tampoc gratuïts. El blanc ritual. El blanc radiant d’una nòvia. No com a símbol de perfecció, sinó com a acte de presència. El blanc de qui avança conscientment cap a una nova etapa. Un blanc que no és ingenu, que és valent.
I el blanc viscut. El d’una cabellera blanca, que no amaga el pas del temps, sinó que ho assumeix. El blanc de qui ha passat pels grisos i n’ha sortit amb més veritat que por. Un blanc que no és renúncia: és plenitud.
També hi ha blancs petits, quotidians, però carregats de significat: el blanc d’una espelma encesa, el d’una bata de metge, el d’una tassa de cafè amb llet a primera hora. Blancs que parlen de cura, de confiança, de començar bé. I, després, el blanc íntim: uns llençols nets, la roba estesa al sol o les estovalles sense una taca d’un diumenge. Blancs que tenen a veure amb l’ordre que no es veu, però que es nota. Amb una calma que s’instal·la per dins.
No és casual que moltes marques triïn el blanc com a llenguatge. Logotips blancs, espais nets, renúncia al soroll visual. En brànding, el blanc no comunica absència: comunica confiança. Diu: "No fa falta que cridi". Diu: "Aquí hi ha criteri". Diu: "Aquí hi ha espai".
L’exemple d’Apple
Apple n’és un exemple clar: el seu blanc no és ingenu ni fred. És tecnològic, sí, però sobretot és essencial. Blanc com a promesa de simplicitat, d’experiència fluida, d’harmonia entre forma i ús.
I Muji també: una marca que va fer del blanc i de la neutralitat una manera d’estar al món. Muji no vol destacar: vol servir. El seu blanc calma. No promet més: promet menys. I en aquest menys hi ha una idea potentíssima: quan traiem el que sobra, el que queda importa més.
Potser per això el blanc ens atrau. Perquè parla d’harmonia, d’equilibri, de balanç. Perquè ens remet a l’origen. A allò que encara no està carregat d’expectatives ni de soroll. A començar de nou sense haver d’esborrar-ho tot: només ordenant-ho millor.
Notícies relacionadesPer acabar, a mi m’agrada una altra manera d’habitar el blanc que és profundament reveladora: fer coses en blanc.
Una de les meves aficions és teixir. Teixir com qui atura el temps, com qui ordena el pensament punt a punt. La meva última creació és un jersei de ganxet fet en blanc. Teixir en blanc és assumir que no hi ha trampes. Cada punt es veu, cada error, també. Però també cada encert. És un exercici de paciència, d’acceptació i de presència.
