"Viure en condicions dignes"

Amb salaris en nivells baixos, a més d’una caiguda de l’oferta de lloguer assequible, que es dirigeix a altres alternatives com el lloguer temporal o directament la venda, i, sobretot, amb l’elevat preu dels immobles, la realitat és que l’habitatge de protecció oficial (HPO) i els programes de lloguer social emergeixen com l’única alternativa real per accedir a un pis.

A Catalunya hi ha una mica més de 100.000 habitatges de protecció oficial i prop del 40% es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona. ¿Fins a quin punt és viable accedir-hi? "Em vaig inscriure en el registre de sol·licitants quan tenia 19 anys i vaig haver de renovar la sol·licitud diverses vegades fins que, cinc anys després, quan vaig complir els 24, vaig entrar en el sorteig", explica Narayan Llorente. Avui té 33 anys, és autònom i treballa en un quiosc familiar situat a Sant Cugat. Explica que viure en un municipi amb una de les rendes més altes de Catalunya li va deixar poques alternatives i que acudir a l’habitatge protegit "no va ser tant una elecció com l’única opció realista i viable" per poder viure "amb unes condicions mínimament dignes".

Un any després d’entrar en el sorteig, el 2019, va poder accedir a un pis de protecció oficial per a joves amb un lloguer d’uns 350 euros mensuals. Després d’esgotar aquest circuit, va aconseguir un pis a través de la borsa de mediació per al lloguer social, pel qual paga actualment 600 euros. En total, més d’una dècada enllaçant solucions públiques. "Si avui hagués de buscar una vivenda similar, estaríem parlant d’uns 1.000 euros mensuals per viure sol. Sense aquestes opcions m’hauria vist obligat a compartir pis amb desconeguts o directament a tancar el meu negoci i marxar de la ciutat".

Des de l’Oficina Municipal d’Habitatge de Terrassa, municipi de 233.000 habitants amb un parc públic de 3.700 vivendes, expliquen que el seu cas està lluny de ser excepcional i que, de fet, avui és gairebé una anomalia positiva. "Les persones que estan sent actualment adjudicades es van inscriure en el registre fa gairebé 10 anys, entre el 2017 i el 2018", assenyalen. L’any l’arrenquen amb 5.000 persones inscrites en el registre de sol·licitants.

D’aquesta manera, en realitat, el sistema funciona com un gran filtre: és obligatori estar-hi inscrit, complir els límits d’ingressos, acreditar padró i renovar la sol·licitud cada dos anys. No hi ha una cua visible ni una data orientativa. "El registre és un programa informàtic que ordena per antiguitat i requisits. Si no renoves, caus. I tot i que compleixis, la llista es mou molt a poc a poc perquè el parc és ple", reconeixen des de Terrassa. Allà, des del 2012 no s’ha fet cap promoció nova. Ara, l’Ajuntament ha cedit a promotors privats drets de superfície i es preveu la incorporació de 1.000 habitatges de protecció oficial l’any i mig vinent, el preu de lloguer de les quals oscil·larà entre 250 i 600 euros.

Un procés molt complicat

Més enllà de l’espera, un dels elements que més es repeteix entre els demandants és la confusió. Alba, professora d’infantil i primària de 24 anys, es va inscriure en el registre fa dos mesos i encara no sap si el tràmit s’ha completat correctament. "És un procés molt complicat. No saps si ets dins, si ho has emplenat tot bé o si simplement estàs esperant sense saber què", resumeix.

El seu cas il·lustra un perfil habitual en els registres: persones joves, amb feina, que no compleixen els criteris d’emergència social però no poden assumir el mercat lliure. Des de l’oficina de Terrassa confirmen que prop d’un terç de les persones inscrites tenen menys de 35 anys. A l’altre extrem es troben els més grans de 65 anys, que representen un de cada 10 inscrits. Per ingressos, un 87% declara obtenir 1.800 euros mensuals per unitat familiar, 2,33 vegades l’indicador de renda de suficiència de Catalunya.

Expliquen que en el dia a dia, ells són els que gestionen el registre de sol·licitants de vivenda, que "implica donar d’alta, resoldre sol·licituds, gestionar baixes i generar llistes". A més, també s’ocupen de la gestió d’ajudes al lloguer i la provisió d’informació i certificats de la Generalitat; "evitem que la gent hagi de desplaçar-se a Barcelona".

"Tot i que el sistema té una base justa, falla molt en la informació i en l’acompanyament. Costa contactar, els correus no sempre es responen i sovint tens la sensació que t’estan fent un favor", reconeix Narayan. Molts, mentre esperen, opten per compartir pis, tornar al domicili familiar o desplaçar-se a municipis més barats.

Notícies relacionades

Puente: «A Rodalies hem fallat en coordinació i comunicació i els cessaments van en aquesta direcció»

La taxa d’atur a Catalunya se situa en el 8,24% en el quart trimestre del 2025

El límit del model es fa visible en casos com el d’Edgar Civis, que va decidir acampar davant l’oficina d’Habitatge per reclamar una solució habitacional "urgent", després que el propietari del seu pis de lloguer a Rubí no li renovés el contracte. Tot i que existeixen vies paral·leles –borses de mediació, taules d’emergència o programes de lloguer social vinculats a serveis socials–, des de l’Administració reconeixen que estan tensionades.

"La poca oferta fa que les persones inscrites en el registre es cronifiquin, a les que els toca una vivenda és com si els toqués la loteria" expliquen fonts del tercer sector. "Si no es construeix nou parc públic, l’única manera d’adjudicar és que algú se’n vagi". Així, en un context d’alta pressió demogràfica i preus elevats, els dispositius públics arriben a una part petita de la demanda.