Espanya és una de les economies de la UE que més creixen, però no en salaris

Els treballadors espanyols, que perceben un sou mitjà de 2.808 euros bruts al mes en jornada completa, se situen en una posició intermèdia dins de la taula dels estats membre de la UE. Veuen de lluny els països del nord, com Dinamarca, Àustria i Bèlgica, on l’habitual és cobrar més de 4.000 euros, mentre que a l’altre extrem hi ha els països de l’est d’Europa, com Bulgària, Romania i Polònia, que tenen salaris mitjans que no arriben als 2.000 euros bruts al mes.

Que l’economia espanyola sigui una de les que més creixen però els seus salaris no, és una aparent contradicció que s’explica, entre altres raons, pels fonaments en els quals se sustenta aquest creixement. El PIB espanyol està creixent durant els últims anys per la nombrosa arribada de migrants, la incorporació d’inactius al mercat laboral i una dualitat en els motors de creixement.

«El mercat de treball es basa en l’oferta i en la demanda, i l’arribada de migrants està permetent cobrir molts llocs de treball sense tensar tant com en altres països la disponibilitat de professionals», explica el director d’Anàlisi Econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Ramon Rovira. I afegeix: «Si els sectors que més malament paguen són els que més creixen, aquest és el resultat».

Els professionals tecnològics han experimentat increments notables durant els últims anys, sí, però també l’hostaleria i altres serveis del que històricament s’ha batejat com a baix valor afegit i on moltes empreses estan centrant les seves inversions a la recerca de rendibilitat ràpida. Això explica els recents rècords d’ocupació i que en només un lustre s’hagin creat quasi tres milions de llocs de treball, però també que la productivitat estigui estancada des de fa temps –si bé recentment ha començat a repuntar– i sigui inferior, de mitjana, respecte a Europa. En aquest sentit, Espanya creix en quantitat, no tant en qualitat, i es nota en les remuneracions.

Segons un estudi que va publicar divendres el BBVA, la productivitat total dels factors (PTF) –un indicador d’eficiència productiva– amb prou feines és avui un 3,7% superior a la que es va registrar l’any 2000. Si bé en la indústria manufacturera (+20,3%) i en l’agricultura (29,7%) sí que hi ha hagut increments substancials en productivitat, no ha sigut així en el principal motor de l’economia, com ara els serveis (+3,9%), i molt menys encara en l’energia (-30%) i la construcció (-40%).

A les butxaques

«No es pot desvincular la millora dels salaris de la millora de la productivitat», afirma la directora de relacions laborals de Foment del Treball, Yesika Aguilar, per justificar el diferencial entre Espanya i Europa. La bona marxa de l’economia espanyola en magnituds macro no es filtra de la mateixa manera en totes les butxaques. Tot i que el PIB pugui anar «com un coet», en paraules de diversos membres del Govern, els salaris a Espanya són, de mitjana i en termes reals, inferiors a l’escalada de preus que es va començar a viure a finals del 2021 i que va disparar pels núvols aliments bàsics com l’oli d’oliva.

Prenent com a base el salari que ofereix l’Eurostat per al 2021, el poder de compra dels espanyols va ser el 2024 un 0,5% inferior. No és un dèficit exclusiu del mercat laboral espanyol i els treballadors de 13 dels 27 estats europeus han perdut poder adquisitiu des de la crisi de preus. El cas més destacat és el de Suècia, immersa en la seva particular crisi laboral des de fa uns anys, on s’han disparat els nivells d’atur a estàndards més pròxims als de Grècia que als d’Alemanya o Dinamarca, i que revela una pèrdua de poder adquisitiu del 15% de mitjana entre 2021 i 2024.

Notícies relacionades

Tres empreses catalanes i una ONG madrilenya expliquen com s’han adaptat al nou registre horari digital: del caos dels fulls d’Excel a l’eficiència amb Clockio

Daron Acemoglu : "La UE s’està debilitant, i la raó és senzilla: la tecnologia"

Espanya no és l’única gran economia, per magnitud i dimensió poblacional, que està registrant increments salarials per sota de la mitjana. En aquest sentit, la gran excepció és Alemanya, que, si bé en els últims anys ha saltat entre l’estancament i la recessió, augmenta la remuneració mitjana per sobre de la mitjana europea. Els altres grans estats de la UE, França i Itàlia, estan aplicant increments molt per sota de la mitjana. Fins al punt que la distància amb el mercat laboral italià és suficient perquè, per primera vegada en 30 anys, els treballadors espanyols cobrin més que els italians.

A l’altra banda de la balança, els països de l’est d’Europa són els que pitjors nòmines paguen, però també on més ràpid pugen els sous, cremant etapes en el procés de convergència amb la resta d’economies del Vell Continent. Així, els salaris a Bulgària, Romania, Lituània i Polònia han crescut tres vegades més ràpid que la mitjana europea en l’últim lustre.