El repte que arriba tard

E l amiant és un mineral natural que ha sigut omnipresent en la construcció. Les seves propietats físiques, com la resistència tèrmica i a la fricció, la incombustibilitat i l’aïllament el van convertir en un material miraculós. Tot i així, té un preu altíssim: la seva polsina, quan s’inhala, queda atrapada als pulmons provocant fibrosi pulmonar i diversos tipus de càncer. El problema no és el material com a tal, sinó la seva friabilitat, és a dir, la facilitat amb què es trenca i allibera fibres en l’aire.

Durant anys, la gestió de l’amiant s’ha limitat a protegir els treballadors que el manipulaven. Però avui sabem que el perill és més ampli: la major part dels elements constructius que contenen amiant han arribat al final de la seva vida útil i, per tant, alliberen fibres de forma espontània. El que era un risc laboral s’ha convertit en un problema de salut pública.

Europa, amb la directiva 2023/2668, ha fet un pas endavant exigint als estats membre que desamianten els seus territoris abans de 2032. Això ha generat una carrera contra el rellotge: milers d’edificis necessiten la retirada d’aquests materials i les empreses autoritzades no donen l’abast. A Catalunya, només les empreses inscrites en el RERA (Registri d’Empreses amb Risc d’Amiant) poden fer aquestes tasques, però la demanda creix mentre els protocols i els controls ambientals continuen sent escassos.

carència estructural.

A més, cal recordar que el procés de desamiantado pot ser contaminant. La manipulació del material allibera fibres, i per això moltes intervencions s’han de fer en confinament, amb filtres i pressions negatives que eviten la seva dispersió. Aquestes mesures encareixen els costos, però són imprescindibles per garantir que la solució no agreugi el problema.

Notícies relacionades

El Santander recomprarà a curt termini accions per 6.000 milions

La dotzena d’ous XL al súper ja voreja els 5 euros per la grip aviària

La situació actual posa en ççevidenciaççevidènciaçç una carència estructural: sabem que l’amiant és cancerigen des de fa més de quaranta anys, i la seva fabricació està prohibida des dels noranta. Malgrat això, la inacció institucional i sectorial han fet que s’hagi deixat podrir el problema fins al límit. Només la pressió d’antics treballadors de Macosa, la FAVB i altres col·lectius han mantingut viva la demanda de desamiantización. Ara ens trobem amb un col·lapse anunciat: manca de professionals, processos precipitats i risc de fer malament el que justament hauria de protegir-nos.

Aquest cas hauria de servir d’advertència. En arquitectura n’hi ha d’altres reptes com la descarbonització, la reducció d’altres productes tòxics o la millora de la qualitat de l’espai interior. Si no volem repetir el mateix error, cal anticipar-nos amb contudencia. I és que la salut de les persones no és un luxe ni una moda: és una qüestió de responsabilitat col·lectiva. I quan no actuem a temps, la factura econòmica i humana és molt més alta.