Del discurs a l’acció

El 10 d’octubre és el Dia Mundial de la Salut Mental. Una data que, any rere any, suma més campanyes, hashtags i adhesions institucionals. Combina bones intencions, grans titulars i, també, grans pressupostos. Segons aquest rotatiu, la salut mental fins i tot comença a atraure fons d’inversió, un sector que ja mou a Espanya més de 2.500 milions d’euros. I, tanmateix, la sensació és que cada vegada en parlem més però potser ens escoltem menys.

Fins i tot la salut mental ha passat de ser un tema tabú a convertir-se en recurs comunicatiu. El llenguatge de la teràpia, aquell que ens convidava a cuidar-nos, posar límits o respirar fondo, s’ha anat infiltrant en la publicitat, en les marques i fins i tot en les institucions. I així, entre molts anuncis de cosmètica, roba còmoda o aplicacions de meditació, el "cuida’t" s’ha convertit en el nou "compra’m".

Però rere aquesta aparent onada d’empatia col·lectiva sovint s’hi amaga una altra cosa: una estètica del benestar que no sempre va acompanyada de compromís real. La salut mental s’ha convertit en un símbol que ven, un segell de sensibilitat que, com va passar amb la sostenibilitat, pot esdevenir una nova forma de bonisme de marca. Un washing emocional que permet projectar una imatge de consciència i cura, mentre a la pràctica tot continua igual d’accelerat, exigent i desconnectat.

Una fina línia

Queda bé parlar de salut mental; el problema és quan només queda bé parlar-ne. És innegable que hi ha un eco positiu en tot plegat. Durant anys, parlar d’ansietat o depressió era incòmode. Molt incòmode. Avui, moltes marques s’atreveixen a posar paraules i imatges al malestar. Dove ha reivindicat la vulnerabilitat com a forma de bellesa; Nike ha donat veu a esportistes que lluiten contra la pressió (i la depressió); Calm o Petit Bambú han convertit la meditació en una rutina de cada dia.

Cal recordar, però, que entre la sensibilització i l’oportunisme, mal anomenat màrqueting, hi ha una línia fina, gairebé invisible, que sovint s’entravessa sense adonar-nos-en. La cultura del benestar ha construït una nova exigència: la d’estar bé. Sempre. Ser productius, resilients i positius fins i tot quan no en tenim ganes o ens en passa alguna de grossa. Això és una forma de violència subtil. Parlar de salut mental sense profunditat pot acabar banalitzant el malestar que precisament volem combatre.

Moltes marques utilitzen paraules com "cura", "autenticitat" i "equilibri" per vendre un ideal que sovint no practiquen ni dins de casa seva. Parlen d’autocura mentre imposen jornades infinites, o d’acceptar-se un mateix mentre retallen en diversitat. El repte rau a passar del relat al compromís. A entendre que parlar de salut mental no és només una tendència: és una responsabilitat. I això vol dir comunicar d’una altra manera: no només per emocionar, sinó també per activar.

Canvis reals

Cal comunicar per ajudar a passar a l’acció. La comunicació ha de ser una eina per generar canvis reals: crear espais segurs, fomentar la participació, facilitar recursos o donar veu a qui no la té. No va de fer més soroll mediàtic, sinó de promoure accions tangibles (ballem?). El canvi no vindrà d’un eslògan inspirador, sinó d’una comunicació que transformi la cultura que ens envolta.

Notícies relacionades

¿Quan es cobra la paga doble de Nadal? Bones notícies per als jubilats

El Govern manté la ‘retallada’ en les pensions: jubilar-se abans de temps es penalitzarà tot i que s’hagin cotitzat més de 40 anys

I aquí també hi entra en joc el paper de les institucions. Les administracions han començat a fer campanyes sobre benestar emocional, algunes fins i tot amb un llenguatge proper i trencador, però encara falten projectes amb continuïtat, que vagin més enllà del vídeo viral o del cartell de temporada. Si les marques privades han sabut ocupar l’espai del discurs, és perquè les institucions hi han arribat tard o ho han fet des d’una mirada massa paternalista o poc veraç.

La salut mental no pot ser una moda ni un claim més dins d’una estratègia de comunicació. No necessitem més marques que ens diguin que hem d’estar bé; necessitem entorns, accions i societats que ens permetin estar-ho. Cal que el benestar no sigui un producte, sinó una conseqüència de treballar, educar i comunicar d’una altra manera: amb temps, amb empatia i amb coherència. Sense presses. Sense impostura. Amb la mateixa cura que voldríem que ens tractessin quan el món, simplement, ens pesa.