Així prepara Europa la seva resposta a la crisi de l’habitatge

Tinagli, junt amb el professor d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), José María Raya, va participar en l’European Bridges, la tribuna informativa de Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO, que sorgeix amb l’ajuda d’Agenda Pública, un mitjà especialitzat en anàlisis de polítiques públiques, i amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. Tots dos, moderats per la directora adjunta d’EL PERIÓDICO, Gemma Martínez, i l’editor i director d’Agenda Pública, Marc López Plana, van analitzar la situació en què es troben els governs europeus, van escoltar la trentena de participants en el fòrum celebrat a la Universitat de Barcelona (UB) i van donar algunes receptes per resoldre el problema de l’accés a l’habitatge.

Canvis socials profunds

L’eurodiputada d’origen italià, economista de formació, va reconèixer que la teoria clàssica de l’oferta i la demanda «ja no encaixa» en un continent envellit, amb canvis socials profunds i amb una demanda residencial cada vegada més diversa. «Abans hi havia famílies de sis persones; ara hi ha avis sols, pares divorciats, estudiants que es mouen constantment i milions de turistes que utilitzen habitatges com si fossin hotels», va enumerar. Aquesta pressió creixent contrasta amb una oferta «molt rígida» i un parc d’habitatge social minvant. Des dels anys 80, va recordar, «els polítics van deixar de construir habitatge públic i, en alguns casos, fins i tot el van vendre perquè no el podien mantenir», va recordar.

El resultat és que els treballadors amb ingressos mitjans o mitjans-baixos –«infermers, bombers, professors», va exemplificar– viuen avui amb grans dificultats per trobar un habitatge assequible. Tinagli va assenyalar la necessitat d’actuar en diversos nivells. A curt termini, va proposar mobilitzar els habitatges buits –«a Itàlia hi ha 60.000 pisos públics sense ús»– i regular els pisos turístics. També va aplaudir la figura de les «zones tensionades» per aplicar mesures específiques sense «criminalitzar tot el mercat».

A mitjà i llarg termini, va advocar per reactivar la inversió en habitatge social i buscar la implicació del sector privat mitjançant models econòmicament sostenibles, fins i tot amb el concurs d’entitats del tercer sector o ONG, menys pendents del compte de resultats.

Dèficit estructural del continent

Per la seva banda, el professor de la UPF va afegir que Espanya i Catalunya comparteixen amb bona part d’Europa un dèficit estructural d’habitatge, tot i que va matisar que el context espanyol té particularitats. «Hem vist pujades de preus a doble dígit en els dos últims anys, però encara no hem arribat als nivells del 2007», va explicar José María Raya. En el cas català, va remarcar que Barcelona concentra la meitat dels contractes de lloguer i que un 12% dels habitatges pertanyen a grans propietaris. «Construïm la meitat del que necessitem», va advertir, i va situar Espanya «en la lliga d’Itàlia o Irlanda, molt lluny de França, Holanda o Suècia, on el parc d’habitatge social arriba a entre el 20% i el 30%».

Raya va posar també el focus en la càrrega econòmica del lloguer. A Espanya, el 60% dels inquilins dediquen més d’una quarta part de la seva renda mensual a pagar el lloguer, enfront del 50% en la mitjana europea i fins al 80% en països com Holanda, va recordar, per després reclamar una combinació de construcció, rehabilitació i polítiques públiques d’acompanyament. «La construcció no és de dretes ni d’esquerres», va concloure.

La propietat, objectiu vital

Des d’una perspectiva més social, el director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), Joan Rodríguez, que va participar en l’European Bridges, va alertar en la seva intervenció de les conseqüències polítiques de la insatisfacció ciutadana. Tres de cada quatre espanyols consideren la propietat de l’habitatge un objectiu vital, i molts joves continuen veient el lloguer com una manera de «tirar els diners». Aquesta frustració, va advertir, «tindrà conseqüències». Segons els seus estudis, el 55% no esperen heretar un habitatge i la meitat dels que tenen menys de 35 anys aspiren a comprar-ne un, tot i que les xifres demostren que no ho aconseguiran.

Per la seva banda, la coordinadora de l’Àrea d’Urbanisme, Habitatge i Regeneració Urbana de la Diputació de Barcelona, Rosa Sanz, va aportar la visió local: «El 60% dels municipis tenen menys de 10.000 habitants i no tenen mitjans per dissenyar polítiques d’habitatge», va descriure sobre la província barcelonina, i va recordar que la meitat del parc residencial de l’Estat té més de 45 anys i necessita rehabilitació.

L’economista José García Montalvo, per la seva banda, va revelar que el dèficit a Catalunya és de 700.000 habitatges i va demanar més coherència entre administracions. «El tap és en els governs locals», va assenyalar, i va advertir contra «repressions de la demanda» com les limitacions de preus. «Quan es posen, després és molt difícil treure-les», va lamentar.

L’empresari immobiliari Marcel Prunera va defensar que el sector privat «no és el dimoni» i pot formar part de la solució. «Si reduïm la rendibilitat però oferim estabilitat, el capital continuarà invertint», va assegurar, i va recordar que la majoria de la propietat «està en mans de famílies, no de fons». I l’advocat Carlos Mayol va insistir en la seguretat jurídica: «Tenim una borratxera normativa que canvia les regles cada any; Europa ha de marcar límits i principis comuns».

Persones enfadades

Notícies relacionades

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una tribuna informativa a Brussel·les

Les noves ‘start-ups’ espanyoles s’aboquen a la IA i la computació

Tant Tinagli com Raya van coincidir que el repte passa per establir un marc europeu estable que harmonitzi polítiques sense uniformar-les. «No es tracta d’imposar un model únic, sinó de compartir bones pràctiques i principis comuns», va proposar Tinagli. Raya, per la seva banda, va alertar dels riscos de populisme: «Un 40% dels ciutadans creuen que expropiar és una bona idea; compte d’acontentar el gran públic».

La dirigent europea va tancar el fòrum amb una reflexió autocrítica: «Durant massa temps hem manejat aquest tema amb tanta cura que no hem fet res. I la reacció ha sigut radical». Segons el seu parer, l’habitatge s’ha convertit en un terreny fèrtil per als discursos extremistes: «Veig milers de persones enfadades perquè no poden accedir a un habitatge i em pregunto què hem fet malament». La resposta, va concloure, passa per canviar el paradigma: «Hem de ser més valents i treballar junts, no des dels despatxos de Brussel·les, sinó escoltant la gent».