"Respiro i em dic: aguanta, ja falta poc"

Un escrit en el qual l’autor es val de la ironia com a vehicle terapèutic per lidiar amb una rutina precària i plena de caresties. Soy sin H és un dels 30 autors que han escrit Hormigas, un llibre que agrupa relats quotidians i reflexions de diferents usuaris de l’oenagé T’Acompanyem, ubicada al districte de Sant Andreu de Barcelona i que, liderada per un director d’escola jubilat, fa més d’una dècada que Isidro G. de Tena ajuda persones sense ocupació a reinserir-se laboralment tant com a resistir comunitàriament la soledat de l’atur.

Hi ha relats de transportistes amb jornades interminables. "Desesperat novament, vaig aconseguir feina de xòfer. Repartia mobles per tot Catalunya. Suposadament la meva feina era només conduir, però vaig acabar desmuntant mobles vells, muntant-ne de nous, carregant, reciclant... La meva jornada era de sis del matí a cinc de la tarda, però en realitat no arribava cap dia a casa meva abans de les onze de la nit. Totes les entregues eren en pobles llunyans. No podia queixar-me perquè em feien fora. I pagaven molt poc. Però no podia fer res, necessitava mantenir la família", explicar un altre membre de l’oenagé.

També es llegeixen històries dels peons de la indústria turística que fan possible els milions de visitants que rep Barcelona cada any. "L’últim mes, més de set pisos turístics de l’empresa amb la qual treballava havien quedat fets pols. Tots per gent que va venir amb l’única concepció que Barcelona era per a ells una terra de llibertinatge i corrupció", explica una netejadora, que al seu capítol narra com deixen les habitacions alguns visitants, amb el vàter embussat per grans de raïm o tovalloles i llençols cremats i l’habitació pintada de cendra.

Hi ha autors a l’atur i d’altres que, malgrat tenir una feina, no guanyen prou per arribar a final de mes. "De vegades treballo tres dies netejant cases, d’altres un. No és gaire, però és alguna cosa. Just per comprar una mica de carn els diumenges i uns iogurts per als meus fills", segueix.

Feines de mesos i setmanes

Els relats entremesclen exemples de la precarietat que encara nia en el mercat laboral espanyol, per més que les xifres d’ocupació ostentin registres rècord. Unes carreteres secundàries per les quals es mouen persones nascudes a Catalunya, que la crisi del 2008 va descavalcar dels seus llocs de treball i des d’aleshores encadenen, quan poden, feines que duren mesos o setmanes. "Tinc 64 anys, ja se m’acaba l’atur i trobar feina a aquesta edat es fa difícil. Em falten tres anys per poder-me jubilar. Només tres anys més. Respiro fondo i em dic: aguanta, Luis, ja falta poc", explica un home.

Al llibre també apareixen persones nascudes fora d’Espanya i que durant els últims anys han migrat a Barcelona a la recerca d’un futur millor.

"Prendre aquesta decisió va ser el més difícil. No li vaig poder dir res a la meva dona perquè sabia que m’hi deixaria anar. Tampoc em vaig poder acomiadar del meu nadó. El 29 de setembre del 2024 va ser el dia més horrible de la meva vida. Vaig deixar una part de mi a 8.000 quilòmetres de distància. Però, alhora, vaig sentir alleujament. Per fi vaig fer el primer pas. Vaig ficar tota la meva vida en una maleta de 10 quilos i en una bossa de sis quilos", afirma I. M. P.

Les dificultats per poder regularitzar la seva situació, que empenyen molts d’ells a l’economia submergida, són un dels temes més abordats a Hormigas. "El meu marit treballa a la Plataforma, aquest lloc on els sense papers esperen a punta de dia que algú els contracti per a la construcció. Treballen per hores, per dies. No hi ha contracte, ni seguretat, ni respecte. De vegades treballen tot el dia per 40 euros. D’altres, per res. De vegades l’hi prometen i no li paguen. ¿I què pot fer? Res, empassar saliva i tornar l’endemà", explica una de les autores.

Notícies relacionades

Les pujades de l’SMI sumen creixement al PIB i creen ocupació

Girona i Lleida, motors de l’economia catalana el 2024

Els testimonis mostren les xacres antigues, com la temporalitat que a poc a poc va remetent però que encara castiga una part important de la població treballadora, que es fusiona amb crisis més noves, com la de la vivenda. "Avui m’enfronto a un nou repte: el meu contracte s’ha acabat i necessito trobar una feina estable. Sense un contracte no puc somiar ni tan sols a llogar un petit pis propi. Fins ara he viscut compartint habitacions, adaptant-me al que hi havia. Però segueixo somiant amb un espai meu, senzill però digne, on pugui tenir un trosset de llar", explica una de les autores.

"Jo no vaig néixer amb vocació de formiga, però la vida em va convertir en una. D’aquestes que treballen sense parar, que amb prou feines es veuen, que carreguen el pes del seu món sobre l’esquena sense que ningú ho noti. [...] Soc una formiga i no em rendiré", promet una de les autores.