El sector de la construcció ha crescut la meitat que la resta de l’economia catalana el 2024

Així, si l’economia catalana ha crescut a un ritme del 3,6% el 2024, el sector de la construcció ho ha fet a la meitat (1,7%). «Som el sector menys dinàmic de l’economia, només per davant de l’agricultura» declara Moreno. Amb un pes del 4,6% sobre el valor afegit brut (VAB) de Catalunya, està per sota de la mitjana espanyola (6%) i dels principals països europeus, cosa que reflecteix una debilitat estructural que limita la seva capacitat d’arrossegament.

Al darrere d’aquest estancament s’amaga una combinació de factors, que van des d’«una voluntat política que tarda a traslladar-se a la producció real, un augment dels costos de les matèries primeres i del finançament, i un dèficit històric i estructural d’inversió pública», resumeix el president.

El pla de 50.000 habitatges encara no té efectes

«Quan ens referim al Pla de 50.000 habitatges, hi aglutinem la vocació política de reactivar la maquinària de la construcció», aclareix Moreno. A efectes pràctics –argumenta– l’edificació residencial concentra la major part de l’activitat i mou molt més volum que l’obra civil. I l’impuls polític, abans de veure’s reflectit en el sector, ha de superar una sèrie de tràmits de llicències i permisos que endarreriran la posada en marxa dels projectes. «Calculem que fins al 2028 no es notaran increments significatius», ha sentenciat.

A més, els promotors recorden que no n’hi ha prou amb 50.000 pisos públics si no van acompanyats de més habitatge assequible: si l’oferta no creix alhora, els preus continuaran pressionats a l’alça i només hi accediran els que disposin de més poder adquisitiu, fins i tot dins del parc protegit. L’obra civil –amb projectes com Rodalies, el tram de Tarragona o el metro– aportarà impuls, però en menor mesura.

Un context de contrastos

Més enllà del desfasament entre la política i la producció, el lent repunt del sector es dona en un entorn de contrastos. D’una banda, les licitacions d’obra pública estan en màxims des del 2009, impulsades pels fons europeus Next Generation i pel cicle electoral del 2021 i el 2022. El 2022, les licitacions van arribar als 3.954 milions d’euros, el nivell més alt en més d’una dècada, i el 2024 han tornat a superar els 3.400 milions, amb l’àmbit local com el més actiu.

No obstant, els efectes d’aquest repunt s’han vist anul·lats pel dèficit d’inversió real. Entre el 2015 i el 2023 la Generalitat va executar el 83% del pressupostat, però l’Estat amb prou feines va superar el 50%. És a dir, la meitat de les partides destinades a Catalunya mai es van materialitzar en projectes concrets. Això respon a «la complexitat de les licitacions i concursos públics, la falta de personal tècnic per gestionar-los i la tendència a inflar les xifres amb obres encara immadures que difícilment es posen en marxa a temps», asseguren des de la Cambra.

D’aquesta manera, mentre les licitacions marquen rècords, la inversió executada continua lluny de les necessitats reals: segons la Cambra de Contractistes, Catalunya hauria de rebre entorn de 6.968 milions anuals en obra pública (el 2,2% del seu PIB) per equiparar-se a la mitjana dels països europeus. I, segons les seves dades, avui la xifra és menys de la meitat.

Costos a l’alça i productivitat estancada

S’hi afegeix el fort encariment dels costos. La crisi financera 2008 va reduir el sector un 90% en tot just cinc anys, i, quan el 2017 s’iniciava la recuperació, es va interrompre amb la pandèmia amb un nou cop del 18%, sent la construcció un dels sectors més perjudicats. La sortida del confinament va coincidir amb una crisi logística, un repunt de la inflació i la inestabilitat derivada de la guerra d’Ucraïna i dels aranzels internacionals.

Tot i que els preus dels materials s’han estabilitzat, continuen en nivells elevats, indiquen. A més, el cost de la mà d’obra ha crescut un 18% en els últims tres anys, molt per sobre de la mitjana d’altres sectors –encara que partien d’un nivell més baix–, mentre que la productivitat es manté pràcticament estancada.

Una modernització pendent

Notícies relacionades

Markus Haupt (Seat): «La fàbrica de Martorell necessita una segona plataforma per reaccionar davant de possibles crisis»

Glovo crea un consell assessor amb expolítics com García-Margallo, Raül Blanco, Natàlia Mas o Marta Pascal

L’informe adverteix també de la urgència de modernitzar la maquinària i de digitalitzar processos, especialment entre les petites i mitjanes empreses que no tenen capacitat d’inversió pròpia. Per a això reclama línies d’ajuda i incentius públics que afavoreixin la renovació tecnològica, la reducció d’emissions i la millora de l’eficiència. «De mitjana, la maquinària del sector té més de 20 anys d’antiguitat; són poc eficients i sostenibles» reclama Moreno, «però moltes empreses no poden costejar-se la renovació».

De cara als pròxims anys, el sector preveu una lleugera millora. El 2025 s’espera un creixement d’entre el 2% i el 2,5%, i el 2026 d’entre el 2,5% i el 3%. Una evolució modesta, vinculada sobretot a la materialització de les polítiques d’habitatge de la Generalitat, al pla de Rodalies i a mesures relacionades amb la sequera. Són increments, en qualsevol cas, «ínfims» en comparació amb la necessitat acumulada.