‘El meu avi’, Nike i el ‘Guernica’

Sí, una marca. Les cançons, les pel·lícules, les pintures o els llibres, quan arrelen en l’imaginari col·lectiu, esdevenen més que obres d’autor. Són símbols carregats de valors, d’emocions, d’història compartida. No cal que ningú sàpiga qui va escriure El meu avi per notar un nus a la gola quan sona. Això és el que fan les marques potents: connecten amb les persones a un altre nivell, emocional, gairebé instintiu.

Igual que passa amb tota gran marca, El meu avi porta associada una promesa: la de retrobar-nos amb l’estiu d’infantesa, amb els avis, amb la sal a la pell, amb tot un sentiment de país. Aquesta promesa no és del compositor, és del públic. I el públic no la vol deixar perdre. Quan una peça cultural arriba a aquest nivell d’identificació, ja no és únicament una cançó: és patrimoni emocional. És memòria viva.

I no és l’únic cas. ¿Qui podria escoltar Imagine de John Lennon sense pensar en la pau, malgrat que Lennon també va ser criticat pel seu tracte amb algunes parelles? ¿O Thriller de Michael Jackson, tot i els múltiples escàndols que han envoltat la seva figura? I si parlem de pintura, el cas de Picasso és paradigmàtic. El geni del cubisme ha estat acusat de tenir una actitud masclista i manipuladora envers moltes dones. ¿Però podem deixar d’admirar el Guernica per això?

Si comencéssim a cancel·lar obres o marques pels pecats dels seus creadors, hauríem de buidar museus, cremar llibres, apagar ràdios i tancar botigues. Perquè si jutgéssim l’obra pel passat de l’autor, probablement no n’estimaríem cap. Els éssers humans som contradictoris, imperfectes, plens d’ombres i clarors. I no és relativitzar res. És reconèixer que l’obra, quan esdevé col·lectiva, quan passa a formar part del bagatge cultural d’un poble, és més gran que la biografia de qui la va crear.

Les marques funcionen així. Nike no és només una empresa: és superació, és esforç, és Just Do It. I, encara que pogués tenir problemes de producció en algun moment, la marca és molt més que això. El mateix passa amb El meu avi. No és només una cançó escrita fa dècades. És un ritual compartit, un moment que fa vibrar una platja sencera, una litúrgia laica d’un poble que canta unit.

I aquí és on rau el veritable debat: ¿com gestionem aquestes obres quan els seus creadors cauen en desgràcia o es posen en dubte? ¿Les hem de deixar d’es-coltar? ¿D’ensenyar-les? ¿D’interpretar-les? Cadascú té la seva resposta, i jo no pretenc imposar cap visió. Però sí que em pregunto: ¿ens podem permetre perdre parts del nostre llegat emocional per culpa del passat d’una persona? La cultura és molt més que els seus autors. És transmissió, arrelament, connexió.

Notícies relacionades

El delta de l’Ebre cria la primera ostra catalana per no dependre del musclo

Una decisió del TC impedirà queixes d’ús del cadastre com a base impositiva

De fet, moltes peces, com passa amb les marques, han anat evolucionant en mans del públic. Bella Ciao, cançó d’origen italià cantada pels partisans durant la Segona Guerra Mundial, ha tingut múltiples versions i nous significats. Avui s’ha convertit en himne de resistència a tot el món, independentment de qui la va escriure o de si cantem la versió original o una adaptació moderna. Igual que No Surrender de Bruce Springsteen, que va néixer com una declaració d’ideals entre amics de joventut i ha acabat essent un clam universal de fidelitat, compromís i lluita. Quan sona en directe i el públic l’aixeca a l’uníson, ja no és només una cançó: és un acte col·lectiu de resistència vital.

Que quedi clar que en aquests dos casos no estem parlant d’autors polèmics. Més aviat al contrari: són exemples d’obres que també han traspassat la intenció original i s’han convertit en símbols compartits. Com passa amb les marques, el veritable significat neix quan la gent hi connecta emocionalment. Perquè, al final, estimem les marques (igual que les cançons) que ens fan sentir part d’alguna cosa més gran. I això no s’invalida pel currículum de qui ho va crear. La memòria emocional d’un poble no es pot cancel·lar tan fàcilment. Potser, a vegades, l’obra mereix més respecte que l’autor.