Els experts alerten sobre la necessitat de més preparació econòmica per afrontar la jubilació

L’augment de l’esperança de vida obliga a repensar com garantir una vellesa digna i sostenible, destaquen els experts, tenint en compte un context on es multipliquen els reptes associats al sistema de pensions, la planificació financera individual i l’atenció a la dependència. L’entrada en l’etapa de jubilació de la generació del baby boom marca un punt d’inflexió en el debat sobre el futur econòmic de la població quan deixa de ser activa.

En els pròxims 10 anys, els més grans de 65 anys passaran de representar el 20% al 24% de la població i posseiran el 40% del patrimoni net del país. Han viscut majoritàriament èpoques de prosperitat, sense guerres, i han pogut estalviar, concretament en maó: més del 70% es retira amb una casa en propietat, el principal actiu patrimonial entre els jubilats. Això proporciona una xarxa de seguretat, però planteja interrogants per a les futures generacions, amb serioses dificultats per accedir a una vivenda, amb la qual cosa perden aquesta via tradicional d’estalvi.

Pensió elevada

Aquest perfil dels nous jubilats, amb carreres laborals més llargues i cotitzacions més elevades, ha elevat la pensió de jubilació en els últims anys. Actualment, equival aproximadament al 90% dels ingressos laborals previs en les rendes mitjanes i baixes, segons el Banc d’Espanya. Passar de cobrar una nòmina a percebre la pensió no es nota gairebé a la butxaca. La pensió mitjana és de 1.800 euros, una quantitat que pot semblar elevada si es compara amb els sous de molts joves en l’actualitat. «La generositat de les pensions a Espanya és altíssima. ¿Per què has d’estalviar si la teva pensió serà com el teu sou?», planteja José Ignacio Conde-Ruiz, doctor en Economia i subdirector de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea).

A Espanya, predomina una «cultura de consum sobre l’estalvi, a diferència de països com Alemanya o el Japó, on l’educació financera és més present i es fomenta un comportament més prudent des de joves», afirma Ramon Faura, director de Proposta de Valor Banca Retail a CaixaBank.

El model públic de previsió ha conduït que només un terç dels més grans de 65 anys arribin a la jubilació amb algun producte d’estalvi pensat per complementar la prestació, com fons o plans de pensió, indica Faura, basant-se en les dades de l’entitat. La proporció coincideix amb una enquesta de JP Morgan Asset Management que assenyala que, en àmbit general, només tres de cada deu persones a Espanya fa aportacions periòdiques per tenir estalvis, tot i que tampoc sense uns objectius concrets. 

Rendes altes i autònoms

Els que sí que noten la diferència són les rendes altes. La pensió màxima a Espanya es troba prop dels 3.000 euros. Una persona que avui cobra 6.000 euros, si no ha estalviat, s’haurà d’acostumar a viure amb la meitat al jubilar-se. També hi ha una important bretxa en el cas dels autònoms, que perceben pensions més baixes, pròximes als 1.000 euros de mitjana. Aquest desfasament reflecteix la necessitat d’estratègies d’estalvi diferenciades, constata el responsable de Centre Sud de Pensions i Negoci Institucional del BBVA, Juan Manuel Mier. 

«Tot i que les dades mostren una preocupació creixent quan s’acosta l’edat de retirar-se, prop del 80% de la població no sap quina serà la seva pensió», adverteix Mier. No obstant, a partir dels 50 anys és clau preparar-se per a la transició cap a la jubilació, segons els experts, a causa que una longevitat més alta està conduint a la necessitat de més recursos econòmics.

La dependència: una despesa afegida

Complerts els 65 anys, la població espanyola compta amb una esperança de vida mitjana de 22 anys més, dels quals deu seran saludables, reflecteix l’informe Salud en un vistazo de l’OCDE (2023). Després es comença a requerir algun tipus d’assistència i, a partir dels 80 anys, un terç de la població desenvolupa malalties que requereixen cures amb un alt cost.

Les administracions públiques aportaven entre 200 i 500 euros mensuals a persones amb dependència lleu i moderada i fins a 720 euros en cas de dependència màxima, segons un estudi d’avaluació de l’IMSERSO del 2022, quan la despesa real que assumeixen les famílies pot situar-se entre els 1.000 i els 1.700 euros al mes, i arribar als 2.000 en els casos de pacients amb Alzheimer.

«Una persona amb Alzheimer necessitarà uns 100.000 euros addicionals per a una atenció adequada, més intensiva al final que al principi. La majoria de les persones no ho ha previst», detalla Faura, que assenyala que la càrrega sol recaure en les famílies, més encara quan els tràmits dels ajuts públics solen ser llargs. L’entrada a la jubilació coincideix moltes vegades en la caiguda en una situació de dependència dels pares, cosa que finalment «sol ser el detonant que porta moltes persones a pensar en el seu propi futur financer», assenyala Faura.

Sostenibilitat del sistema

Notícies relacionades

El mapa de les grans fortunes

La Generalitat pagarà a l’octubre els retards als funcionaris

S’hi afegeix el dubte sobre si es podrà sostenir l’actual sistema de pensions. Actualment, el 20,4% de la població té 65 anys o més, un percentatge que s’anirà incrementant i podria arribar al 30,5% entorn del 2055, segons projeccions de l’INE. «Hi ha seriosos problemes de sostenibilitat», opina l’economista de Fedea, que afegeix que «la recent reforma de les pensions a Espanya preveu continuar incrementant les cotitzacions, però no contempla retallades en les prestacions». Per a Conde-Ruiz, els successius governs generen una falsa sensació d’estabilitat que desincentiva l’estalvi individual.

La taxa de dependència, és a dir, la població jubilada i menor d’edat respecte a la que es troba en edat de treballar, també va en augment i es preveu que arribi al seu màxim el 2050, amb el 76,8%. L’economista destaca que en altres països, com Alemanya, ja han reduït la seva taxa de substitució – entorn del 45% – i impulsat l’estalvi privat. «El sistema espanyol, com l’alemany o el francès, estava basat a substituir el salari per la pensió. Però la longevitat i els canvis demogràfics exigeixen adaptacions», afirma. La clau, afegeix, rau a abordar el problema amb transparència: «Mentre no es transmeti clarament que el model actual no és sostenible, no hi haurà canvis en el comportament de l’estalvi».