La vivenda industrialitzada emergeix com a solució als reptes de la construcció

No obstant, segons l’Institut Municipal de l’Habitatge (IMHAB), aquest termini es podria reduir en un 42%, fins a tres anys i mig, si s’apostés per un model de construcció alternatiu. Un model capaç d’accelerar el temps de construcció, reduir els residus derivats de l’obra –el 20% dels materials que es fan servir es converteixen després en rebuig–, fer l’entorn de treball més segur i incloure-hi mà d’obra femenina. "No és màgia –assegura Juan Carlos Melero, director de Serveis Tècnics de l’IMHAB–. És el resultat lògic d’agilitzar processos i planificar l’obra des del principi".

En un context de crisi habitacional i climàtica, la construcció industrialitzada torna a emergir amb força en el debat públic. A l’abril, el president del Govern, Pedro Sánchez, va presentar oficialment el Projecte Estratègic per a la Recuperació i Transformació Econòmica (Perte) de construcció industrialitzada. Un pla dotat amb 1.300 milions d’euros que pretén ajudar a cobrir l’actual dèficit habitacional del país. Segons les previsions de l’Executiu, la iniciativa podria permetre aixecar fins a 20.000 vivendes industrialitzades a l’any durant la pròxima dècada.

"Ja no parlem de futur si no de present", va assegurar la directora general del Grup PMP, Montse Pujol, dimarts passat a Construmat. La seva empresa, amb seu central a Lleida i una mica menys de 100 empleats, va estar darrere de la primera vivenda industrialitzada sostenible de tot Espanya. Va ser ja fa 20 anys.

Què no és industrialització

Espanya va tenir el seu moment daurat de construcció industrialitzada. Van ser els anomenat anys del desarrollismo (1960-1970), quan el creixement urbà va impulsar l’adopció de sistemes prefabricats per aixecar vivenda a gran escala. "Badia del Vallès és un clar exemple d’aquell model", assenyala Melero, "malgrat que també és la raó per la qual avui, en l’imaginari col·lectiu, la vivenda industrialitzada té tan mala imatge".

Aquí entra en joc la distinció entre dos conceptes, que sovint es confonen. D’una banda, la prefabricació, que consisteix a produir elements constructius complets fora de l’obra. "Poden ser edificis sencers, com els de Badia, o parts d’aquests, que es produeixen en cadena sense cap planificació dins d’un projecte urbanístic". D’altra banda, la industrialització, que implica dissenyar tot el procés de construcció des d’una lògica de cadena de valor. En aquest model, arquitectes, fabricants, muntadors i usuaris hi participen des de l’inici, i cada decisió es pren considerant el seu impacte en el conjunt del sistema. "El factor clau és la flexibilitat: mentre que en la prefabricació és nul·la, en la industrialització és la norma", conclou el tècnic de l’IMHAB.

Qüestió d’eficiència

Prenguem un cas pràctic en què s’han de muntar les façanes d’un edifici mitjà de sis plantes. Una empresa que treballa amb processos industrialitzats va poder completar tota l’operació en set setmanes: cinc en fàbrica, amb un equip de vuit persones, i dos en obra, amb tres operaris acoblant el material. En canvi, en un projecte tradicional comparable, el mateix treball es va prolongar durant vuit mesos, en què es va implicar almenys set empreses diferents i un elevat grau de fragmentació productiva.

L’exemple el posa el director d’industrialització de la constructora Viuda de Sainz –que compagina els dos models de construcció– i vicepresident de l’Associació Espanyola de Construcció Industrialitzada, Luis Fernández.

Si la industrialització ofereix avantatges tan evidents, ¿per què no ha arrencat encara? Les respostes apunten a elements estructurals. El primer és l’escassetat de mà d’obra qualificada, que se suma a la que ja travessa el sector de la construcció, ja que no hi ha prou perfils formats en els nous sistemes. A més, la formació tècnica continua ancorada en metodologies convencionals. El segon és la falta d’una regulació clara. "Abans de llançar finançament, el primer hauria de ser definir legalment què és la construcció industrialitzada", diu el president del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya, Alfredo Sanz Corma. "Sense un marc normatiu, els agents no tenen seguretat jurídica i el canvi no es pot consolidar", afegeix

Des de l’IMHAB posen el focus en la llei 9/2017, que regula els contractes del sector públic a Espanya i que obliga, tret de casos excepcionals, a separar la contractació de l’arquitecte –qui dissenya l’obra– del constructor. "La llei s’oposa radicalment a la industrialització, que per definició necessita que els dos agents treballin junts en la planificació de l’obra".

El resultat és que més del 90% de les obres públiques han hagut de separar l’arquitecte del constructor, arrossegant un model de construcció artesanal. A Catalunya, el decret 3/2025 del 4 de març ha aconseguit revertir aquesta obligació. "Estic molt satisfet", va ressaltar Melero.

Notícies relacionades

Les traves de la burocràcia i la falta de mà d’obra

El PSOE activa una pujada d’impostos a estrangers que compren cases

L’actual crisi habitacional no depèn només de la construcció. Com recordava el sociòleg i director de la consultora GAD-3, Narciso Michavila, "hi ha molts habitatges buits a l’Espanya rural perquè no hi ha ocupació, mentre que en els pols d’atracció econòmica que suposen les grans ciutats, la compra s’ha tornat inaccessible".

No obstant, la vivenda industrialitzada sí que compleix amb algunes de les seves promeses: "Control de despeses, seguretat en el treball, incorporació de dones i joves i augment de la sostenibilitat", assegura Sanz Corma. "Hi haurà guanyadors i perdedors, però no podem continuar mantenint una professió endogàmica", acaba.