Impostos i el gat de Schrödinger

Només mitjançant la mecànica quàntica algú pot estar viu i mort alhora, com el famós experiment mental del gat de Schrödinger. Sembla que això també pot passar en la política. O això sembla. El PSOE, apressat per la necessitat d’aconseguir suports per a qualsevol iniciativa, s’ha convertit en un autèntic expert en complexes jugades d’escacs, quan no en catxes amb les cartes.

I ha sigut capaç de prometre una cosa i la contrària o, si més no, diferent, per acontentar socis amb idees oposades en matèria d’impostos. Vegeu ERC-Junts; PNB-EH Bildu, etcètera. Cada un amb les seves circumstàncies, ideologies i tempos polítics.

I, pressionat per l’afany d’introduir una reforma (més aviat pegat) fiscal per la porta del darrere, es va arribar a la situació rocambolesca que es va viure a la Comissió d’Hisenda al Congrés dimarts passat, que va arribar a semblar la cabina dels germans Marx. I, després, a un ple aquest dijous no apte per a cardíacs, fins a aconseguir la llum verda in extremis de Podem i evitar una derrota parlamentària sonada. Tot això amb un nou envit per un impost a les energètiques que ja veurem si s’arribarà a aprovar.

Notícies relacionades

El replegament de Renfe a Avlo, nou revés per a la credibilitat de Talgo

L’alça de preus de l’ou oscil·la entre el 26% de Navarra i el 12% de les Canàries

¿Era necessari fer servir un projecte de llei per aplicar una directiva comunitària sobre un tipus mínim del 15% per a les multinacionals per “colar” mesures fiscals totalment dispars? Tots sabem que amb els impostos passa com quan un treu una carta d’un castell de cartes o estira el fil d’un jersei. Si toques una cosa, en modifiques o trenques una altra.

Ja sabem que el president Sánchez està acostumat a les jugades d’alt risc. No és la primera vegada que guanya una batalla que tothom li donava per perduda. Però, ¿realment era necessari arribar a aquest extrem? ¿No hauria sigut millor fer-ho pas a pas i amb un enfocament de veritable reforma fiscal? Doncs bé, atès el resultat i davant un bloc polític d’ideologies dispars però amb un enemic comú, PP-Vox, potser al final no ha sigut tan forassenyat jugar amb el gat de Schrödinger.