El superàvit xinès està a punt de trencar la barrera del bilió de dòlars

Quan Donald Trump torni a la Casa Blanca tindrà ben fresques les dades del superàvit comercial xinès amb el món d’aquest any: per primera vegada en la història, si continua la tendència actual, ja haurà superat el bilió de dòlars. Al president que es va autoqualificar com l’"home dels aranzels" i que els va definir com "la paraula més bonica del diccionari" no li faltaran motius per a una altra nova guerra comercial. Els analistes la donen per segura, si bé falta mesurar-ne l’abast.

El desequilibri (amb signe positiu) de la balança comercial xinesa va arribar als 785.000 milions de dòlars en els primers 10 mesos. És un augment del 16% respecte al mateix període de l’any passat i, si no hi ha sorpreses fins al desembre, depassarà el llindar psicològic del bilió. Els comptes permeten algun asterisc: per exemple, l’augment artificial de les exportacions perquè els fabricants xinesos buiden els seus magatzems per anticipar-se a la bateria d’aranzels. Però en línies generals respon a una tendència consolidada. Són ja 170 països els que arrosseguen un dèficit comercial amb la Xina. El superàvit amb els Estats Units ha crescut el 4,4%, Europa ha fregat el 10% i s’ha disparat al 36% amb el sud-est asiàtic, un mercat potenciat per Pequín en aquests temps convulsos.

El consum intern havia de rellevar les exportacions com el principal motor econòmic, segons el pla xinès. La incertesa postpandèmica i la crisi immobiliària ho ha arruïnat, però, mentrestant, és un mal menor que els consumidors globals comprin el que els xinesos no volen: manté la fàbrica global greixada i l’atur, en magnituds manejables. La Xina concentra un terç de les manufactures globals i que surtin massivament alimenta suspicàcies que poden desembocar en una guerra de divises. L’Índia ha vist doblar-se el seu dèficit comercial amb la Xina en un lustre i ja ha advertit que devaluarà la rupia si Pequín fa el mateix amb el iuan per aigualir els aranzels nord-americans.

Amenaça d’aranzels del 60%

Notícies relacionades

El deute públic puja al 103,5% del PIB fins a març i marca un nou rècord

La inflació baixa al 2% el maig per l’electricitat i el turisme

En aquest fràgil context irromprà l’inquiet president dels EUA. En el seu diagnòstic sobre els mals que afligeixen el treballador nord-americà no hi ha espai per a l’autocrítica. Tots són culpa de la Xina i no hi ha una altra cura que igualar la balança comercial. Aquells aranzels de la seva primera guerra comercial a les importacions xineses, que oscil·laven entre el 7% i el 25%, són ridículs en contrast amb els del 60% que va prometre en les eleccions.

Trump disposa de diferents camins, assenyala Anthony Saich, sinòleg del Harvard Kennedy School. "Si els combina amb restriccions més fermes al sector tecnològic, el seu objectiu serà interrompre l’economia xinesa. És el que alguns dels seus col·laboradors i molts think tanks d’ultradreta volen. També podria repetir el que va fer en el seu primer mandat i utilitzar els aranzels com a pressió per aconseguir un acord comercial", assenyala. El reclutament massiu de falcons descarta postures assossegades. Trump ha trucat a Robert Lighthizer, estrateg de l’anterior guerra comercial, com a secretari de Comerç.