El Marroc utilitzarà les regasificadores espanyoles per rebre gas liquat

Aquest nou ús de les regasificadores espanyoles hauria de donar en bona lògica una oportunitat a la planta de Gijón, que mai ha operat des que quedés llesta el 2012. Però l’excés de capacitat existent a Espanya (amb sis regasificadores actives, el desplegament més gran d’Europa), a més d’una altra a Portugal, gairebé no permet entreveure aquesta possibilitat. Tot i que el projecte marroquí data de fa mesos, el pla de posada en marxa en què es treballa per a la instal·lació de Gijón és com a magatzem de gas. Després de les tensions en la cotització internacional d’aquest hidrocarbur des de l’any passat i els desacords enverinats amb Rússia (primer proveïdor europeu), la UE s’ha marcat com a objectiu reforçar la capacitat d’aprovisionament i emmagatzematge per reduir l’elevada dependència (40%) de Moscou.

A l’espera d’altres projectes, com ara l’ocupació per a l’exportació d’hidrogen verd per barco, l’opció d’emmagatzematge de gas i el posterior subministrament en vaixells metaners a altres plantes d’Europa s’obre pas com a un ús per a la instal·lació de Gijón després de deu anys ociosa malgrat que Espanya ja compta amb el 35% de la capacitat europea de provisió, fins i tot sumant la del Regne Unit.

L’activació dels dos tancs de Gijón per regasificar GNL no es va considerar amb les noves necessitats que planteja el Marroc. Tampoc es va veure necessària la seva posada en servei per a aquesta finalitat després del tancament del gasoducte Magrib-Europa, la capacitat de subministrament del qual només va ser compensada parcialment amb la potenciació del gasoducte Medgaz, que uneix directament Algèria amb Almeria, cosa que va obligar a augmentar l’aportació de GNL. Tampoc es va considerar des de començament d’any, quan Espanya va convertir els EUA en el seu principal proveïdor (34%) davant d’Algèria, que va reduir-ne el pes des de gener al 25%. D’aquesta manera, si fa un any el GNL (que necessita ser regasificat) suposava la meitat dels aprovisionaments espanyols de gas (la resta arribava per gasoducte), ara suposa tres quartes parts del total.

Malgrat aquest increment sobrevingut de gas liquat, les sis regasificadores actives existents a Espanya s’han demostrat capaces d’atendre les necessitats (els usuaris espanyols no han tingut cap restricció de gas) i sembla que també absorbiran la nova demanda marroquina.

La regasificadora de Gijón es va plantejar quan es confiava que Espanya comptés amb 55 cicles combinats (centrals de generació elèctrica que cremen gas) i quan a Astúries es parlava de dotze projectes d’aquesta mena, que finalment van quedar reduïts als dos d’EDP a Soto de Ribera.

Notícies relacionades

La meitat dels catalans han anat a treballar estant malalts aquest any

Els aturats no hauran de presentar declaració de la renda

Així que Espanya arrossega una sobrecapacitat de regasificadores (té el 27% de la capacitat existent a tota la UE més el Regne Unit) que han suposat un sobrecost en la tarifa del gas per als consumidors. I ni tan sols es pot pensar en utilitzar-les per exportar, perquè els dos petits gasoductes que existeixen amb França des de Navarra i el País Basc no permeten fer servir Espanya com al gran centre de regasificació per a la resta d’Europa que podria ser. I recuperar l’avortat projecte de gasoducte Midcat amb França a través de Catalunya requeriria temps.

La planta de Gijón costa cada any sense funcionar 25 milions. Però un informe de la Comissió Nacional de l’Energia va dir el 2012 que posar-la en servei com a regasificadora sense que hi hagués necessitat n’elevaria el cost a 67 milions amb els preus de llavors. Ara, i per no apujar la factura dels consumidors, es pretén que la possible activació com a magatzem comporti un esforç financer al sistema gasista no superior al que ja suporta en l’actualitat amb la retribució de la planta per la seva disponibilitat.